L’absolutisme un gen més de l'esser humà

Jane Goodall passarà a la historia per descriure’ns la societat de l’espècie més propera a nosaltres tant genètica com socialment que són els Ximpanzés. La sorpresa majúscula no són en si les similituds, d’altre banda esperades i comuns entre els primats, sinó l’estructuració social i el comportament individual i col·lectiu dels individus. Normalment els zoòlegs (sobretot els del inicis del naturalisme) tenien tendència a humanitzar certes estructures, adjudicant noms com reina, obrera... és a dir aplicar les estructures socials i de comportament humà a la resta d’espècies. El temps ha demostrat que estaven equivocats aquestes estructures no tenen res a veure amb les estructures socials humanes, com per exemple l’eixam, però que nosaltres no arribem a comprendre del tot degut a que està fora dels nostres referents; en aquest sentit les matemàtiques estan aportant molt més coneixement que els sociòlegs i antropòlegs, per variar. En canvi els ximpanzés són una altre historia, són en realitat un mirall del que som nosaltres, salvant diferències com la parla que és la més determinant. Els estudis amb ximpanzés han mostrat no només la similitud entre les dues especies sinó quelcom molt important han tret a la llum aspectes del nostre ser (d’humans) que no ens havíem adonat fins avui.

Som una societat gregària, això ho sabien fins els mesopotàmics, per això no calia estudiar ximpanzés. La conseqüència és una societat en piràmide. Moltes vegades no entenem que significa això i menys en que ens afecta. Creiem que som aliens a la cadena social perquè estem en un món sobrepoblat, on la majoria de gent que el formen senzillament la desconeixem; però tots, absolutament tots els actes i decisions que prenem estan regits per aquesta cadena. No són les lleis com podríem pensar, o sí però no les escrites, sinó un comportament heretat dels nostres avantpassats primats (comuns als del ximpanzé) que ens fa actuar així. La nostra és una societat estratificada on tothom te un lloc en l’escala social, i tothom sent la necessitat de ser reconegut i respectat en el nínxol on ell creu que està.

L’estatus és la raó de viure de l’humà. Saber en quina posició estàs i en quina esta el teu interlocutor és primordial. En un restaurant el metre dona ordres al cambrer, i el client les hi dona al metre. Tothom rep odres dels superiors i en dona als inferiors; per tant és important saber qui tens davant i saber qui dels dos mana. Tot això xoca en una societat formalment igualitària, i ho amaguem amb formulismes que només disfressen la brutalitat i arbitrarietat d’aquesta societat, però que en la majoria de societats no es dissimula. Qui és superior nostre en la feina, se li respecta aquesta superioritat fora d’ella, no només pel seus subordinats sinó també per la resta de la societat, no es tracta igual un director de fàbrica que un obrer de la mateixa en botigues, associacions esportives o culturals... Podríem dir que degut a que te més diners, però en realitat pràcticament li surt gratuït, perquè el que valen no són els diners sinó el poder real que pot exercir, al padrino se’l respecte perquè la seva paraula pot solucionar-te un problema o crear-te un. Encara que realment qui dona poder al poderós és precisament la estructura gregària, l’humà accepta i respecta qui creu superior; fins i tot republicans recalcitrants mostren respecte en condicions normals als reis; el museu Egipci de El Caire està pler de mòmies, però quan la gent passen per davant de Ramses o qualsevol altre faraó es commou.

Els diners mouen el món però no de la forma que nosaltres ens sembla. El diner compra estatus. Tu pots ser un simple obrer, però si estalvies el suficient pots gaudir d’un àpat en un restaurant de luxe on et tractaran com un aristòcrata. Cotxes, roba de moda, kits electrònics... són com els galons (com en l’exercit) que identifiquen la posició de cada un. La roba totalment invalidant que duia la noblesa (i els rics) del segle XVIII demostrava la necessitat de tenir servents per vestir-se; tothom sabia, sense saber qui era, que aquella persona era poderosa. Mostrar-te com algú d’estatus superior fa que el teu interlocutor, ignorant de que és una façana, et tracti com a tal; però això te efectes secundaris. En aquests anys de disbauxa econòmica la gent ha comprat cotxes de luxe, mansions i altres símbols de riquesa sense tenir aquesta riquesa que el sustenta; no només és la dificultat de pagar-ho, havent d’invertir una part considerable dels seus ingressos, sinó que per mantenir una mansió o un cotxe de luxe és necessari ingressar quantitats de diners importants si no vols perdre’ls. Per fer el ric s’ha de ser el ric, i l’estatus s’ha d’aconseguir no simular tenir-lo.

Aquesta organització ens porta a una sola societat plausible, el totalitarisme. Qui te poder l’aplica, amb més o menys generositat. Tots els estats tenen un govern el qual pren totes les decisions. En els estats democràtics aquests governs són pretesament escollits pel poble; però ser escollits no significa que es faci la voluntat del poble. En els estats democràtics el govern escollit fa el que li sembla com qualsevol estat totalitari. Sí be és cert que presenten un programa de mesures el qual normalment no compleixen. Tampoc és del tot cert que els ciutadans escullin, de fet els ciutadans fan la tria final dels que el sistema ja ha triat (inclús a fora d’Espanya).

Però això no preocupa a la majoria dels humans. Tenim un mecanisme en que acabem acceptant la nostra posició encara que continuem alerta de possibles portes per escalar. Aquí la denostada xafarderia juga un paper important: saber qui és amic o enemic d’algú, així com qui es posa al llit amb qui, és de vital importància. El món personal de relació millora o empitjora no només pels contactes que guanyes o perds, sinó també pels que guanyen i perden els teus contactes. Poder accedir a algú amb veritable poder et fa poderós també a tu en la mesura que tinguis capacitat d’influència vers el primer. De vegades és més important el que puguis fer per terceres persones les quals et deuen favors que no la millora personal (diguem material directa); perquè no oblidem que l’objectiu no és la riquesa sinó el reconeixement, ser algú.

I en aquest marc de coses és on entren perversions com la corrupció. Aquesta és inherent a l’arbitrarietat. La corrupció sol esser percebuda com algú que guanya uns diners cometen un acte de favor, penat per les lleis. Però en realitat només és un acte de poder d’algú que es reconeguda amb l’acceptació de la seva superioritat sent el regal (suborn) una ofrena al senyor. Pensem que qui més diners guanya amb aquestes maniobres no tindrien cap necessitat de fer-ho, però ho fan, perquè així demostren el que són; fins i tot arriben a l’esperpent de presumir en públic de l’acte. Però al mateix fer el senyor també corromp a qui te per sota per assolir les seves fites, tanmateix és més aviat una ordre que pot ser recompensada o senzillament la devolució de favors.

La necessitat d’estatus fa que dediquem la major part del temps en lluita política dins de tos els àmbits que podem operar: feina, activitats socials... Aquesta lluita per un costat desgasta i en tota seguretat és la causa del aïllacionisme dels individus, ajudat per la tecnologia: TV, internet, mòbil...; i per altre resta eficàcia i dedicació en les tasques (feina) que fan rotllar el món, un món que ha crescut en complexitat i que la poca dedicació genera aquesta sensació que la humanitat arriba tard a tot arreu últimament. La societat actual fa aigües per totes bandes, y la del tot necessària regeneració és gairebé impossible. Avui es busquen solucions però sempre partint de la bonhomia general i l’igualitarisme quan senzillament oblidem el primat que som: aquell que acaba solucionant les coses amb la raó de qui te el bastó més gran.