Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Qui no ha jugat a la loteria? Per una quantitat petita de diners pots aconseguir una quantitat gran d’aquests, fins i tot et pot solucionar la vida. Òbviament a la majoria de gent no li ha tocat mai la loteria , entenent tocar la loteria aconseguir un premi major, els premis de consolació més o menys tots els que juguen amb assiduïtat alguna vegada els toca algun. La loteria és un joc molt senzill on es pot observar dues coses: la primera com funciona la estadística en realitat, i no el que estem acostumats a veure sobretot en la premsa esportiva; i com la il·lusió de que sabem tot el necessari que s’ha de saber de matemàtiques , sentir els habituals del joc parlar de matemàtiques sol esser un dur exercici d’autocontrol del riure. L’estadística senyors meus és el concepte més mal entès per la majoria de la humanitat però en canvi és la mare dels ous d’aquest món tecnològic on vivim, perquè gràcies a ella hem obtingut l’arsenal de lleis naturals que el fan possible. El mètode ...

Jane Goodall passarà a la historia per descriure’ns la societat de l’espècie més propera a nosaltres tant genètica com socialment que són els Ximpanzés. La sorpresa majúscula no són en si les similituds, d’altre banda esperades i comuns entre els primats, sinó l’estructuració social i el comportament individual i col·lectiu dels individus . Normalment els zoòlegs (sobretot els del inicis del naturalisme) tenien tendència a humanitzar certes estructures, adjudicant noms com reina, obrera... és a dir aplicar les estructures socials i de comportament humà a la resta d’espècies. El temps ha demostrat que estaven equivocats aquestes estructures no tenen res a veure amb les estructures socials humanes, com per exemple l’eixam , però que nosaltres no arribem a comprendre del tot degut a que està fora dels nostres referents; en aquest sentit les matemàtiques estan aportant molt més coneixement que els sociòlegs i antropòlegs, per variar. En canvi els ximpanzés són una altre historia, són en ...

Aquests dies trobem la UE recomanant per enèsima vegada la baixada de sous als treballadors espanyols (també a Portugal, Grècia...). la pregunta és més? En realitat poden baixar més els sous dels treballadors, només el cero podem considerar-lo límit inferior (perquè pagar per treballar només es dona en els hobbies). També ens podríem preguntar quan es trigarà a tenir contractes de servitud (pagar amb menjar y allotjament) o directament la esclavitud . Baixar els sous quan la inflació no deixa de pujar, sembla un total despropòsit, un despropòsit que va en contra de la Societat de Consum en que estem immersos. La societat de consum es basa en el consum constant de bens . Actualment la reparació o la cessió de bens d’us és completament nul·la. Tot es llença, tot dura poc temps; la renovació d’objectes envellits en el seu disseny però no amb el seu us, fa que es llencin objectes completament operatius. Malbaratar és la base de l’economia moderna ; usar llençar, usar llençar és...

Els lladres que ens governen va ser una entrada escrita una tarda de febrer quan semblava que no podia ser el que estava passant. Mirat en perspectiva llavors el que semblava el súmmum del despropòsit avui sabem que era només la punta del iceberg. Realment tot i la exasperant lentitud de la justícia, fiscals que es comporten com advocats defensors i jutges apartats quan tocaven gent massa ‘ important ’; el goteig  constant de nous escàndols i l’ampliació constant d’aquests conformen un espectacle dantesc; i el pitjor d’això és la sensació de que tot just es destapa la porqueria . Entrada anterior Els lladres que ens governen En aquests moments el PP ja supera els cent càrrecs electes imputats només a Valencia, i s’haurien d’afegir el de la resta de comunitats sobretot a Madrid. El PSOE tampoc es queda curt, tot i tenir poques comunitats, però els ERE’s Andalusos es va estenent com una taca d’oli. Podríem parlar de casos i casos però seria una extensió inútil que queda...

Els governs com els bolquers s’han de canviar sovint, els dos per el mateix motiu Mark Twain Que content que tenim el govern últimament a Espanya. En un país on la producció industrial no remunta, els expedient de regulació no paren ( Coca-cola , Panrico ...), i l’atur és el segon més alt de la UE ; però resulta que Espanya torna a anar be (parafrasejant aquell “ España va bien ” que ens ha portat a aquest pou sense sortida). Porten des de Nadal dient que la crisi ja està, no només ells els voltors de la Troica també s’han sumat al cor de cantants de les excel·lències econòmiques hispanes; però al carrer ningú veu millores de cap mena, els carrers han canviat els neons de les botigues per cartells de es lloga i les protestes augmenten dia a dia. Una mostra més d’aquesta inòpia governamental ha estat la baixada de l’atur. L’atur ha baixat? Be això diuen, proclamen, celebren i presumeixen aquesta fardalada de dropus. Resulta que l’atur ha disminuït alguns milers de treballad...

Existeix certa premsa anomenada de ‘ societat ’ la qual parla d’esdeveniments i actes de rellevància social. No em refereixo a actes sindicals o veïnals, sinó més aviat d’actes de l’anomenada alta societat , és a dir la gent rica politics i altes persones de rellevància. Aquests actes es caracteritzen per una estètica de luxosa, a la vegada circulen com he dit gent que ocupen posicions altes en l’escala social; i entre mig d’ells uns personatges que la seva titulació no s’ha aconseguit gràcies a un expedient acadèmic o mèrits treballats durant la seva vida, sinó senzillament per haver nascut en una família determinada. Aquesta gent ‘ especial ’ són els nobles de l’antiga aristocràcia mundial. Perquè increïblement a finals del XVIII la guillotina no aconseguir fer net d’aquests personatges ni a França. En un món de meritocràcia globalitzada o pretesament així, aquests personatges heretats del feudalisme , no només europeu, continuen sent personatges rellevants i influents . Per...

Podríem convenir que el concert de Nadal de 2013 ha estat el concert on el públic va “flipar mandonguilles”. I no em refereixo al fet de que sortís més o menys bé, sinó al fet de que no s’esperaven trobar una obra com el Magnificat de John Rutter . Sí, el programa posava Magnificat d’un tal Rutter però la majoria no imaginava exactament això. Indiscutiblement la coral hem abastit una nova fita, demostrant que amb treball i il·lusió tot és possible (o gaire bé tot). El concert ens ha sortit genial. Com sempre hi ha hagut coses però d’ordre menor en respecte al conjunt de la obra, en el cas del Magnificat; i inapreciables, si van existir, en les Nadales. Però el més important és que se’m va fer curt, tot i ser en temps més llarga que el Gloria de l’any passat. Tot el cor transmetia ganes i convicció davant d’una obra complicada en tessitura (molt alta) i ritme que hem defensat valentament en l’escenari. Un altre aspecte és si ha sortit més o menys bé, només parlo del que he sentit...