Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Aquest 2020 ha estat un any atípic. Serà l’any de la pandèmia quelcom no tant inusual en la història humana; de fet això es produeix un cop cada 100 anys més o menys. El que ha estat inusual és el tractament: en comptes de deixar fer la selecció natural, que els sistemes immunològics s’adaptin (com acaben fent) i que les mutacions del mateix virus li vagin baixant la letalitat (és el que succeeix, al virus per sobreviure no li interessa matar l’hoste); per primera vegada s’ha decidit combatre al virus .  No tot ha anat bé. Molta gent ha perdut la vida, d’altres el modus de vida. Es diu que les crisis treuen el millor de cada un . Malauradament aquesta ha demostrat que això no és cert . Als esforços i dedicació que han dedicat una part petita de la població, la resta hem respost amb protestes i queixes; els cinc minuts d’aplaudiment diari no compensen la poca responsabilitat col·lectiva demostrada. A cada reivindicació, queixa o denuncia s’hi llegia implícit el “per total un 1% de m...

Aquest petit article és senzillament un exercici, no pretén comparar-se amb les moltes modelitzacions en que epidemiòlegs i estadístics cerquen preveure els nous passos a fer en aquesta crisi que ens ha tocat viure. Aprofitant els dies de confinament, vaig pensar en fer un desenvolupament domèstic; però com cada dia la televisió està mostrant gràfiques, números i projeccions; vaig pensar en emular el que sortia per televisió. Com sabem, la majoria de models es basen en plantejar un conjunt d’equacions diferencials, establir unes condicions d’entorn i fer-les evolucionar en el temps. D’epidemiologia no en sé, encara que últimament tots semblem experts; exceptuant el clàssic exercici d’equacions diferencials de l’epidèmia que puc trobar resolt a internet, poca cosa més podia aportar al meu model. Llavors vaig optar per un canvi d’estratègia, no usaria un model determinista si no un d’aleatori: el mètode Montecarlo . No invento res, de models estocàstics per epidèmies, webs, app... h...

Aquesta variant del constipat és fàcil de transmetre com qualsevol constipat i gairebé tant perillós com el grip Un simple virus ens està mostrant la porta de la distòpia, quan en realitat l’únic que mostra és la fragilitat de l’existència i poder humà Un genera cinematogràfic molt estès és el de grans catàstrofes. Solen ser pel·lícules de terror plausible amb solució impossible però que es troba en l’últim moment i de forma miraculosa. Bona part del seu èxit sol ser precisament aquest final que reafirma la capacitat humana per resoldre problemes sempre que recorrem als millors valors humans: solidaritat, unitat d’acció i col·laboració. Al final aquestes pel·lícules són una apologia de l’esperit humà i l’espectador surt del cinema amb l’orgull de pertànyer a aquesta espècie, aquesta és la clau de l’èxit. Una d’aquestes catàstrofes són les pandèmies. Els escenaris possibles són diversos però la trama sol ser molt similar: un virus ultra letal que per causa humana (terror...

Sí, al mirar la llista de publicació he vist que la que precedeix aquesta és precisament la del Nadal de l'any passat. No és cap sorpresa perquè durant aquest any no he escrit res. La veritat és que sí tenia moltes coses a dir però poques ganes de dir-les. Trash Mountain   (Sunday Observer - Sri Lanka) Ha estat un any complicat, amb forces canvis i no tots massa positius. Això no em comportaria massa problema normalment: replanteges objectius, terminis, accions, nous camins... però el context general no ajuda. L'estupidesa humana m'ha superat. No soc algú positiu o optimista, soc possibilista i sempre em preparo pel pitjor resultat possible. Per molt que diguin sempre és més senzill de gestionar una sorpresa positiva que una de negativa. M'equivoco com tothom, en realitat més, sent aquesta potser l'única qualitat que em defineix. Però si algú tant curt com jo, veu que només fem com els hamsters, donar vols en una roda eterna sense sortir d'on som,...

L’any 1986 Wham va treure la que va ser, fins arribar “ All I Want For Christmas Is You” de Mariah Carey, el mundialment més famós hit de Nadal modern (el pòdium només va durar 10 anys). Last Christmas com la seva precedent ( White Christmas ) era una cançó nostàlgica, on recorda la parella amb qui compartí el Nadal anterior. Perquè el Nadal te molt de nostàlgia de qui ja no hi és (o qui et va foragità de la seva vida), però mai pensem que potser és l’últim que compartirem amb algú . Aquest any ha estat personalment un any complicat. La medicina moderna obra miracles però no para el temps. Fa temps que vaig entrar en l’edat en que no es te futur, si no present; tanmateix no m’havia adonat que al meu voltant els meus referents vitals han passat a només tenir passat. Recordo dels meus avis, les seves histories repetitives, tics i sortides infantils, i com això ara ha anat passant de mica en mica als pares. Despistes, histories barrejades, deslocalitzacions temporals... pa...

En la societat dels llestos, la rendibilitat del més per menys immediat fa mostrar com un perfecte babau a qui s’esforça per assolir els seus objectius Vivim en la societat dels llestos. Idolatrem qui aconsegueix amb menys esforç el màxim benefici. Tanmateix pensem que fem herois als intel·ligents quan només idolatrem als necis . L’èxit normalment valorat en diners, s’ha de aconseguir com sigui i de la manera que sigui. Si s’ha de mentir o robar, es fa. Als anys 80 va fer furor en la tele una sèrie anomenada “ Fama ”. Aquesta sèrie en la presentació i com a parèntesi de la cançó que li feia de marc, tenia una frase lapidària “Tots voleu la fama, però la fama costa, i aquesta la començareu a guanyar aquí, amb suor”. La sèrie anava d’uns nois que anaven a la conegudíssima Escola d’Art de Nova York, on comencen molts somnis i s’estavellen la majoria, a aprendre una activitat artística que hauria de ser la seva activitat d’adults. La majoria més o menys podran viure de l’apr...

Una de les tortures més esteses en aquestes dates són les nadales al carrer. Cal dir que jo he cantat moltes nadales, n’hi ha de molt boniques, de molt bones, de molt alegres i de totalment prescindibles; però en general no tinc una animadversió vers a elles. Em refereixo òbviament a aquest intent qüestionable d’alegrar les vendes nadalenques gràcies a passar de forma seqüencial CDs amb nadales de qüestionable gust o versions de cançons famoses en general  que van del kitsch al cutre salsitxero ; executades sense cap criteri per uns altaveus (més aviat megàfons) cremats; quelcom que jo he batejat amb el simpàtic nom de “ nyic-nyic-nyic ”. Com el Nadal és una època procliu per comprar la versió definitiva de qualsevol nadala clàssica o l’últim hit nadalenc de l’estrella de roc del moment; molta gent que viu de la música ha caigut en la temptació de gravar el seu disc de nadales. Un dels casos més espectaculars és el de Bin Crosby , el qual va gravar una versió de “ Silent Night...