Cicles Solar cicles vitals

Per a la majoria de persones d'aquest planeta, el Cicle Solar és com si li parléssim del sexe dels marcians. La ciència en general és percebuda com una cosa aliena al nostre món; encara que en realitat tota la nostra tecnologia, medicina i en resum tot el que coneixem avui com a mode de vida, és fruit d'anys i esforç en aquest àmbit. A part del progrés material, la ciència ens dóna llum sobre el món que ens envolta; aquest món natural del qual ens creiem aliè però del qual les nostres vides depenen.

Flamarada Solar

El Sol no només serveix per posar-nos morenos i fer funcionar les cèl·lules fotovoltaiques. Ell és, com ens ensenyen a l'escola qui dóna vida a les plantes, de les quals ens alimentem nosaltres (i el nostre bestiar), i també proporciona l'energia de la nostra meteorologia. Òbviament no es pretén que la gent conegui tot el que fa al Sol, però sí que cada esternut de l’estrella sigui pres com una cosa més important que una curiositat científica o un titular apocalíptic. Avui en ple canvi climàtic és important saber que si la terra s’escalfa és perquè hi ha un Sol que hi envia energia, i les variacions en flux també influeixen en aquest.

Galileu Galilei va descobrir al segle XVI les Taques Solars. Aquestes segueixen un cicle de 11 anys a on es passa d'un mínim a on desapareixen o gairebé desapareixen, a un màxim on hi ha moltes i abunden les conegudes Erupcions Solars o Tempestes (que solen ser notícia). Sabem perquè es produeixen: simplificant és una acció combinada entre la rotació diferencial dins el sol (no oblidem que és un fluït) i la torsió del camp magnètic que porta fins a la inversió de polaritat de l'estrella. Però tot hi ser descobertes per Galileu, el segles XVII i XVIII es cregué que Galileu s’avia equivocat, com va passar amb l’anell de Saturn que va descriure com dos satèl·lits, degut a la no existència de cap durant gairebé un segle, amb el que segurament és un segon cicle de més llarga durada. Aquest mínim coincideix amb la Petita Edat de Gel (segles del XV al XIX; amb especial cruesa el segle XVIII).

Les taques Solars són la conseqüència de la inestabilitat de l’escorça del Sol. Les taques que van de dues en dues, són la sortida de les línies de força del camp magnètic solar en seu procés d’inversió. Per aquestes línies de força és por on surten les espectaculars flamarades, ejectant gran quantitat de material, de vegades de zones profundes i més caletes, i energia. Quan el Sol entra en una baixada d’activitat, com en els anys 70, la temperatura del planeta baixa. Aquest argument és el que els negacionistes del Canvi Climàtic usen per justificar les altes temperatures actuals; desgraciadament per ells i nosaltres, observant  la gràfica d’increment de temperatures des de mitjans del segle XIX, on han passat uns quants cicles solars, la tendència general és pujar, observant-se petites fluctuacions degudes al Sol.

Pot semblar molt llunyà el Sol, i semblar-nos una curiositat com els costums dels Aborígens Australians. Res més lluny de la realitat. Només vuit minuts després d'una flamarada ens arriba l'ona tèrmica i el pic EM, i en escassos dies el raig de partícules carregades i d'alta energia. Per sort la Terra disposa d'un potent Camp Magnètic que fa d'escut que gràcies a la seva existència a diferencia d’altres planetes com Mart, la vida no existiria.

Però tampoc podem estar del tot tranquils amb el nostre escut magnètic. D'entrada aquest sent l'impacte, fruit d'això són les Aurores Boreals que no són més que partícules carregades corrent per la vora de l'escut. I sens dubte el més important és que nosaltres vivim en un món d'aparells que funcionen amb electricitat i es regulen electrònicament. Les fluctuacions en el camp magnètic no només creen problemes de Feng Shui, aquestes són detectades pels nostres aparells  i alteren el seu funcionament; també tenim infinitat de satèl·lits que estan als afores del camp terrestre on la pertorbació és més gran o directament fora d'aquest; produint-avaries i fins i tot pèrdues de satèl·lits. Però sens dubte el màxim paüra comença amb els grans màxims; l’any 1859 una tempesta solar va produir una Aurora que arribar als Tròpics, la seva incidència directa no va ser molt gran gràcies al fet que l'electricitat es feia servir molt poc però va cremar algunes estacions telegràfiques. Imaginem per un moment que una tempesta Solar d’aquestes característiques torna a impactar a la Terra, segurament tots els aparells electrònics en funcionament ho deixarien de fer-ho per sempre, no cal que descrigui la situació. Semblaria quelcom excepcional una megatempesta, però en realitat són més corrents del que sembla, i si no ens ha passat res és perquè no ens hem creuat amb elles, però tard o d’hora tornarem a fer-ho.

Representació d'un cicle solar

Ara estem en el 24 Cicle Solar des que es va descobrir el caràcter cíclic de l'activitat solar en 1755. Aquest cicle està sent peculiar, a part d'un allargament de la inactivitat, el màxim, que es preveia poc actiu (un Mini-Màxim) , fins i tot semblava que es parava, ressorgint en 2012 amb violència, produint-tempestes solars comparables a la de 1859, que afortunadament no es van donar en direcció a la Terra. Afortunadament perquè un escombrat semblant en els nostres dies hauria estat un tsunami a nivell mundial. Bona part de la sorpresa està en que coneixem bé per què es produeix el cicle de 11 anys, però aquest deixa intuir una modulació que seria l'existència d'un altre de més llarg recorregut; i òbviament si hi ha dos perquè no tres o cinc, el Sol té 5.000 milions d'anys i 11 anys no són res. Així doncs el Sol pot tenir diversos cicles dels quals no sabem que els produeix i menys predir el seu comportament, i el Sol està molt a prop nostre.

La ciència sòl ser la sacrificada en temps de crisi però, fins i tot el coneixement més marcià està estretament lligat al nostre dia a dia. Pot semblar que és superflu gastar en l'estudi de l'espai quan cada dia moren nens de fam; però només ho sembla perquè moltes de les coses que succeeixen en aquest món que creiem aïllat depenen de que succeeix en aquest univers del qual som uns ignorants; ignorància que només pot salvar la ciència.