Turisme, Il·lusió Global

El camí és l’angunia primera del rústic cor llunyà que ni ell mateix sabia que era i per saber-ho es posava a caminar.
J.M. Segarra

Viatjar. Qualsevol persona en sentir aquestes paraules se li desperten somnis evocadors. El humans som esser migratoris, s’estima que des del lloc d’aparició fa més de 100.000 anys fins a cobrir el món sencer no van necessitar ni 20.000 anys en cobrir el mon sencer amb una mitjana  50 km per generació. La nostra morfologia està concebuda per caminar i la primera construcció humana va ser el camí. El camí que portava d’un recurs a un altre o el camí que unia territoris. Com animals territorials omplíem aquests de camins tant per la subsistència com per defensar-los, però al mateix temps hi havia camins on part dels fills abandonaven el territori patern o nous individus arribaven per incorporar-se a la família. I aquests camins eren les portes per on sortien els excedents i arribaven les mancances, tant de bens com persones. Així que els humans al mateix temps que s’agafaven a un territori per sentir-se segurs, tenien la necessitat d’anar a altres per millorar o senzillament sobreviure. Des de temps immemorials que els fills eren intercanviats per no empobrir la sang o senzillament mantenir la paritat de sexes; però l’excedent sobretot masculí marxava a l’aventura per deixar més recursos als seus germans o aconseguir una millor posició esgotada aquesta opció en el seu grup.

 

El viatger és una figura mítica del nostre imaginari col·lectiu. Aquest personatge fruit de la necessitat o de les ganes d’aventura recorria el mon i traslladava al seu pas les vivències tant de la seva terra, exòtica pels habitants dels lloc on visitava, com de les diferents llocs i cultures que es trobava pel camí. A diferència dels immigrants i per descomptat els exercits no era rebut amb hostilitat perquè enriquia la vida de les gents que visitava. Mariners, comerciants o aventurés en general recorrien el mon traginant o fent qualsevol feina; eren l’atracció de les tavernes, les llars o les places amb les seves histories que transportaven a la parròquia a aquells mons llunyans, i en certa mesura màgics depenent de la gràcia del viatger. El viatger intentava integrar-se al màxim en la cultura que visitava perquè li anava la vida, tot i no ser una amenaça i estar ben rebut, un mal entès cultural podria costar-li la vida, d’altre banda estar a be amb els naturals del lloc obria portes i ajut sobretot quan has de saber quins camins són els millors, on hi ha bandolers, com són els del poble del costat... En definitiva el viatger que aconseguia sobreviure fins la vellesa acumulaven experiències i coneixement que alguns van escriure en llibres com Marco Polo, el qual va mostrar a l’Europa del segle XIII que hi havia un món completament diferent a l’altre costat de la terra
Però el turista és una altre cosa. Activitat filla de l’avorriment dels risc rendistes anglesos, els quals viatjaven per matar el tedi de les seves vides i no per interès en el lloc on anaven.  Com les hostes invasores, costum adquirida pels soldats colonials, anaven pels llocs com a senyors els quals havien de ser servits i entretinguts. Davant dels seus ulls passaven monuments, prodigis naturals i riqueses culturals amb la displicència de qui davant de la tele va canviant de canal amb el comanament. L’únic plaer que gaudien era la de fer valer el seu major capital monetari respecte als pobres infeliços del lloc, dels quals no en tenien ni la més mínima gana de conèixer. Per tant no intenten adaptar-se a la vida del lloc i transporten la seva forma de vida allà on visitessint. Per ells els monuments la història i la vida del carrer no són més que decorats similars als d’un parc temàtic modern el qual només sobrevolen per passar el dia, a diferència del viatger clàssic que trepitja el lloc, el viu i te un contacte real amb les gents, els llocs i la historia.
El turista actual continua amb aquesta mentalitat. La seva universalitat serveix perquè pobres infeliços puguin sentir-se "Wannas" davant dels nadius del lloc encara que sigui per vuit dies, incloent el viatge d’avió. Presencien cerimònies sagrades sense conèixer un borrall de la seva religió, visiten monuments sense saber que va significar el fet que commemoren o que allotjant o allotjaven si és un edifici, tracten en displicència qui els ha de servir com si volguessin tornar els ultratges rebuts durant la resta de l’any, i tracten com hostesses de parc temàtic a la gent del carrer pensant que el lloc només existeix perquè ells el puguin visitar; llavors es queixen quan uns “desaprensius” els enganyen o roben. Però sobretot fan moltes fotos i compren subenirs, amb els quals demostrar que han estat allí i matar d’enveja els seus amics; fotos que engrogueixen com la memòria i al passar els anys no saben distingir entre piràmides Teotihuacan o les de Gizeh. Recordo un viatge que vaig fer a Praga fa anys, en el castell una sala tenia una finestra amb una immensa làpida en diversos idiomes, la majoria van abocar el cap per veure que hi havia però allí només es veien matolls, algun (pocs) es van llegir una mica per sobre el que posava; la placa marcava la finestra on va succeir la segona defenestració de Praga, origen de la guerra dels 30 anys, les conseqüències d’aquesta han conformat la història actual d’Europa; òbviament els turistes a aquetes alçades ja portaven prou cacau mental entre Kafka el Gòlem i Carles IV com per tenir interès en una finestra i una guerra de ves a saber quan.  Marco Polo va passar-se mitja vida per anar i tornar de Xina. Avui miler de persones van i tornen de la Xina cada dia amb un cost d’energia pels desplaçaments descomunal; al mateix temps recórrer en una setmana el que va fer Polo durant la seva llarga estada. Al acabar el viatge el turista actual recorda ben poc del que ha vist, amb sucoses anècdotes de parella sobre si allò és Xinjiang o Sichuan. Com poden trobar diferencia quan cada nit han anat a dormir a un lloc igual en tots els llocs del món que és l’Hotel, i no és contacte cultural anar a menjar un Goulash en un restaurant típic amb Zíngar inclòs.
A part del tracte denigrant al qual han de patir bona part dels treballadors; el turisme és un negoci totalment insostenible. Al cost energètic el qual ja en vaig fer esment en "Hem de canviar la manera de veure l’energia", i hem d’afegir la sobrepressió d’una població flotant avida de despesa i malbaratament, fruit d’estar vivint el somni de ser ric durant un breu lapsus de temps. No fa massa Obama va fer esment (19/07/13) de la necessitat de reducció de la pol·lució en el transit aeri i l’impacte en l’augment de CO2 atmosfèric. Potser el transit aeri no és la principal de font d’emissió, però és una quantitat molt gran sobretot en comparació amb la utilitat de la seva despesa. Una manera de reduir l’emissió és eliminar viatges: per viatges de menys de 1.000 Km el tren d’alta velocitat en una xarxa racional és la millor opció, eliminar reunions i desplaçaments gràcies a les Videoconferències, i com no acabar amb els viatges turístics. Només hi ha un problema, la reducció implica reduir el negoci de la fabricació d’avions, eliminar llocs de treball en els aeroports i companyies aèries, i treure els ingressos del turisme que en molts països han deixat de ser complementaris per ser la única, algunes vegades, font de riquesa. Òbviament ningú atacarà el turisme davant aquestes dades però te sentit malbaratar energia i recursos fins que la situació ja sigui del tot insostenible i exploti tot, amb un resultat molt pitjor que si es fa esglaonadament. Però ja sabem que els polítics mai prenen decisions impopulars (si no els porta algun redit personal) i els negocis rascaran mentre doni algun cèntim.
Va haver una època anterior en que viatjar continuava sent car però uns intrèpids joves (i no tant) practicaven el turisme "d’espardenya"que degut al poc pressupost que disposaven els acostava una mica al viatger clàssic. Però això es va acabar al universalitzar-se el turisme de "low-cost" on per un mòdic preu pots gaudir de ser turista. El preu pot haver baixat però el cost continua sent el mateix; ordes de turistes envaeixen monuments destruint-los, tota mena de mitjans de locomoció envaeixen els espais naturals produint un estrès constant sobre l’ecosistema i tones de deixalles (incloses les ecològiques) cobreixen l’espai. L’aberració final d’aquest despropòsit és el creuer, un immens complex turístic amb la contaminació que comporta, solca el mar consumint quantitats ingents de combustible tant per desplaçar-se com per distreure els seus passatgers, amb el pretext de visitar tres o quatre ports, els quals no es veuen ni per sobre.
El turisme és la plaga del segle XX que s’estén com una ombra en el XXI. Indiscutiblement aqueta festa s’acabarà perquè entre altres coses la precarització de la vida de la gent ho farà impossible. Però és trist que mori per defunció del turista i no perquè tots haguem comprès que mirar-ho a casa i per la TV és molt millor, sobretot si deixem que ens ho expliqui un viatger que entendrem millor el que hi veiem.

PD. Si les audiències de reportatges són realment patètiques i no te interès per la gran massa de gent, com és que volen protagonitzar-los?