Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Aquest 2020 ha estat un any atípic. Serà l’any de la pandèmia quelcom no tant inusual en la història humana; de fet això es produeix un cop cada 100 anys més o menys. El que ha estat inusual és el tractament: en comptes de deixar fer la selecció natural, que els sistemes immunològics s’adaptin (com acaben fent) i que les mutacions del mateix virus li vagin baixant la letalitat (és el que succeeix, al virus per sobreviure no li interessa matar l’hoste); per primera vegada s’ha decidit combatre al virus .  No tot ha anat bé. Molta gent ha perdut la vida, d’altres el modus de vida. Es diu que les crisis treuen el millor de cada un . Malauradament aquesta ha demostrat que això no és cert . Als esforços i dedicació que han dedicat una part petita de la població, la resta hem respost amb protestes i queixes; els cinc minuts d’aplaudiment diari no compensen la poca responsabilitat col·lectiva demostrada. A cada reivindicació, queixa o denuncia s’hi llegia implícit el “per total un 1% de morts

Aquest petit article és senzillament un exercici, no pretén comparar-se amb les moltes modelitzacions en que epidemiòlegs i estadístics cerquen preveure els nous passos a fer en aquesta crisi que ens ha tocat viure. Aprofitant els dies de confinament, vaig pensar en fer un desenvolupament domèstic; però com cada dia la televisió està mostrant gràfiques, números i projeccions; vaig pensar en emular el que sortia per televisió. Com sabem, la majoria de models es basen en plantejar un conjunt d’equacions diferencials, establir unes condicions d’entorn i fer-les evolucionar en el temps. D’epidemiologia no en sé, encara que últimament tots semblem experts; exceptuant el clàssic exercici d’equacions diferencials de l’epidèmia que puc trobar resolt a internet, poca cosa més podia aportar al meu model. Llavors vaig optar per un canvi d’estratègia, no usaria un model determinista si no un d’aleatori: el mètode Montecarlo . No invento res, de models estocàstics per epidèmies, webs, app... h

Aquesta variant del constipat és fàcil de transmetre com qualsevol constipat i gairebé tant perillós com el grip Un simple virus ens està mostrant la porta de la distòpia, quan en realitat l’únic que mostra és la fragilitat de l’existència i poder humà Un genera cinematogràfic molt estès és el de grans catàstrofes. Solen ser pel·lícules de terror plausible amb solució impossible però que es troba en l’últim moment i de forma miraculosa. Bona part del seu èxit sol ser precisament aquest final que reafirma la capacitat humana per resoldre problemes sempre que recorrem als millors valors humans: solidaritat, unitat d’acció i col·laboració. Al final aquestes pel·lícules són una apologia de l’esperit humà i l’espectador surt del cinema amb l’orgull de pertànyer a aquesta espècie, aquesta és la clau de l’èxit. Una d’aquestes catàstrofes són les pandèmies. Els escenaris possibles són diversos però la trama sol ser molt similar: un virus ultra letal que per causa humana (terror