Era atòmica

Des del moment en que Einstein resolt l’enigma del diferencial de massa entre l’heli i l’hidrogen ràpidament es pensa com aprofitar aquesta energia i no precisament amb objectius humanitaris. Però per sort en aquella època això era impossible, les potències que es necessitaven només es donaven en el Sol. Per això quan es descobreix la reacció en cadena que possibilita una reacció nuclear amb un alliberament d’energia mai vist, la investigació es llença a la recerca de la bomba.
La fissió induïda serà descoberta poc avanç de l’esclat de la II Gerra Mundial. Aquesta coincidència llençarà els dos bàndols a una cursa per arribar primer que l’altre. Per un costat Alemanya bressol de la física Quàntica sembla sortir amb avantatge, i quest serà el primer motiu pel qual els aliats posaran en mans de l’aparell bèl·lic enginyes i investigadors. Els quals se’ls proveiran de tots els recursos materials necessaris, permeten-los participar en el major repte del moment. I a més a més ho feien per una bona causa: contrarestar la bomba d’un enemic malvat  (no faig cap judici del ragin Nasi  ni dels Alemanys en general, senzillament en temps de guerra l’enemic és dolent per definició).
Però el motiu principal dels dos bàndols era tenir-la. Des del moment en que es va veure la possibilitat es van posar mans a l’obra, i quan els primers la van assolir no van tenir cap mena de problema per llençar-la sobre un país que no només no la tenia, sinó que no havia fet cap acció per tenir-la. Les bombes va usar perquè es tenien, i es tenien perquè es volia tenir.

 

 

La bomba alamana

Heissemberg passarà a la història com el pare del Principi d’Indeterminació, clau per comprendre la física Quàntica, però també com el cap de l’equip que volia proveir a Alemanya de la seva Bomba Atòmica. Ell va sostenir que només li interessava aconseguir el reactor perquè mai va creure algú fos capaç d’aconseguir la massa crítica 238U a un preu assequible. Això es devia al fet que mai va calcular en realitat la difusió i per tant la concentració necessària cosa que els aliats si van fer.
Però en realitat Alemanya no va aconseguir la bomba perquè Heissemberg no fes el càlcul, ho podia haver fer qualsevol altre, senzillament Alemanya tenia altres prioritats. No corria pressa, la guerra des del seu punt de vista Alemany a l’any 1941 estava guanyada i necessitaven els recursos per rematar-la el més ràpidament possible. Perquè començar a fer despesa en instal·lacions que desviarien recursos, guanya Alemanya primer la guerra i amb els recursos que s’alliberen i els nous que generen els territoris conquerits, Alemanya es dedica després a fer la bomba. Tampoc cal córrer a buscar una bomba d’Urani, millor és la de plutoni i si és de fusió encara més, que de fet aquesta última era la buscada, tècnicament més barates i molt més manejables que els mastodonts d’urani. Tanmateix tampoc calia tant de temps,  la bomba de Nagasaki i la mateixa Trinity ja ho eren de Plutoni. 
Per altre costat, tot i ser Alemanya durant el principi de segle XX el focus de la física i la tecnologia, a partir de l’arribada dels Nasis al poder la majoria dels seus físics importants havien sortit del país, alguns per comunistes o contraris al regim però la majoria senzillament eren jueus. Com és lògic a Alemanya encara van quedar la majoria dels físics, només va haver de fugir una minoria, però significativa per la seva qualitat, no per ser més bons que els que es van quedar, sinó perquè literalment Alemanya es va quedar sense física teòrica. Alemanya considerava la física teòrica de segon ordre, i per tant les grans famílies teutones i prussianes acaparaven les càtedres d’experimental, mentre que les de teòrica quedaven relegades als autsaiders, i entre ells als jueus. Per tant a partir d’aquesta singularitat alamana, no el antisemitisme que el trobaríem a tota la Europa de la època, sinó la distinció entre física de primera i de segona, es va crear un buit de personal dedicat a les matèries necessàries per aconseguir la Bomba. En altres camps no va ser tant determinant donant grans fruits per l’esforç de la guerra i per tant els recursos es van dirigir cap a ells. Sense saber-ho els Nasis van ser els principals boicotejadors de la seva bomba, primer despullant la seva base teòrica, i segon realimentant la del enemic perquè tots els refugiats tant per agraïment als acollidors com per odi als Nasis van treballar per fer caure el regim com millor ho podien fer, fabricant la bomba.

Figures determinants en la Física Quantica tots d'origen germanic excepte Bohr però només quedava Heissemberg al començament de la II Guerra Mundial

Alemanya volia la bomba però la guerra de mica en mica se li feia gran i estava obligada a finiquitar-la el més aviat possible. Des del seu punt de vista finançar les bases com les plantes de producció d’aigua pesada o les d’Urani era una manera de guanyar temps i no molt cara, començar a investigar a gran escala com es va fer als EUA no estava al seu abast mentre durés la guerra. Tanmateix quan el signe de la guerra va canviar al 1942 i Alemanya necessitava “el martell de Tor” però llavors aquest només podia ser un somni al cap de Hitler. L’únic país amb recursos per sostenir una guerra i al mateix temps fabricar la bomba eren els EUA, ni l’Imperi Britànic que va acabar incorporant el seu projecta dels EUA ni la URSS que ho acabarà cinc anys desprès del final de la guerra, disposaven de recursos suficients per aconseguir-ho.

La bomba que si va explotar

Tots els esforços culminaran el 5 i 8 d’agost de 1945 sobre les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. 120.000 morts d’una tacada però desprès a conseqüència de la radiació augmentarà a 250.000 o més. Cada agost es recorda l’horror i ens preguntem perquè. I senzillament es tracta d’un acte de guerra més, cruel, despietat, inhumà i arbitrari com qualsevol altre acte de guerra. La diferència està en que hi ha un avanç i un després. La potència i les conseqüències posteriors la fan especial. Encara ara es discuteix sobre la conveniència dels seu llançament, en contra hi ha molts arguments però la decisió de Truman també s’ha d’entendre en el context que es dona.
La bomba es llença perquè es te i estan en guerra. S’han gastat molts recursos i s’han d’amortitzar, i per damunt de tot s’ha de demostrar que la tenen. És cert que ho podien haver fet damunt d’un objectiu militar o una demostració publica en un descampat però això no te el mateix impacte que destruir una ciutat. S’havia de demostrar que era operativa i una prova pública com Trinity en un ambient controlat no ho demostra, i a sobre si fent-ho en directa falla l’efecte buscat és completament el contrari; al mateix temps cal demostrar la potència, però no en Kilotones, sinó amb quelcom més objectiu morts i destrucció, i un objectiu militar això no ho proporciona: ja llavors les unitats es disseminaven per evitar atacs massius. Tampoc hem de pensar que en aquelles alçades de la guerra un número elevat de morts civils espantés a algú; els anglesos en van matar 40.000 en dos dies de bombardeig a Dresden, un 45% dels mots a Nagasaki, al mateix temps els bombardejos convencionals de Tokio del mes de març de 1945 hi van morir oficialment 100.000 i estimacions donen xifres que ho doblen i fins hi tot tripliquen, la segona guerra mundial va ser una piconadora de soldats però sobretot de civils.
La bomba es llença perquè hi ha pressa. La URRS tot i respectar encara el tractat de no agressió del començament de la guerra i fer un paper de mitjancer entre USA i Japó per una capitulació pactada, envia de forma massiva tropes al encara aturat front oriental. La URRS s’ha compromès amb els aliat a atacar i envair pel nord Japó si mai es fa d’invasió de les illes. USA sap que necessitarà el concurs de la URRS però també sap que no serà gratuït, així que Japó s’ha de rendir sense ser envaïda. 
Però la sentencia la van dictar els mateixos japonesos en la batalla d’Okinawa. Segurament la defensa de les illes principals no hagués pogut ser tant ferotge; i per altre costat Japó va veure la possibilitat que una lluita a ultrança i desesperada, tot i la derrota obligaria ala EUA a considerar la negociació. La invasió de les primeres illes japoneses, d’una extensió comparable a les illes Balears per part de 180.000 soldats americans va acabar amb 35.000 baixes, gairebé les mateixes que a Normandia, i per part japonesa 110.000, el 90 % dels soldats defensors, i 250.000 civils. Els EUA en tota la guerra havien perdut 500.000 soldats i la invasió global del Japó implicava a 8,5 milions de soldats per mantenir com a Okinawa una d’avantatge 1:1,5. Si es fa una extrapolació la invasió d’un Japó derrotat implicaria la mort de 1,5 milions de soldats americans. És trist però l’argument de que el sacrifici de 200.000 civils indefensos va evitar la mort d’una quarta part de la població del Japó no és tan hipotètic perquè és el que va passar a Okinawa.
Tot i així acabat Okinawa EUA encara no disposava de la bomba i els plans d’invasió es van aprovar preparar i només l’aparició de la Bomba els va aturar. Encara que MacAthur continuava volen envair però amb la variant de bombardejar la costa amb bombes atòmiques. Per sort dels soldats atacants i defensors només es disposava de tres bombes i fins novembre no tindrien més per tant amb la perspectiva de l’entrada de l’hivern van passar al pla que tots coneixem.

El començament d’una nova era 

Les víctimes civils a les guerres són xifres. Xifres que només afecten als qui reben els efectes directes. En els bombardejos convencionals hi ha refugis, et pots amagar dels projectils i els mots sempre són els altres. La visió general és que si et saps protegir només la fatalitat et causarà la mort, però la Bomba Atòmica ho arrasa tot, no hi ha escapatòria. És un efecte similar als dels avions o ascensors, no importa que la probabilitat de morir en un avió sigui espectacularment més baixa que en un autocar o la dels ascensors gairebé nul·la, si es dona l’accident no hi ha fugida. I si suma un segon element que la fa especial, potser et salves de l’explosió però aquesta deixa un verí que s’estén i mata silenciosament al seu pas, un assassí silenciós i invisible que és implacable.

En l’imaginari col·lectiu es va instal·lar la visió d’una guerra amb avions i coets carregats amb milers o milions de bombes com aquestes que acabarien amb el planeta. Es va arribar a sostenir que els arsenals nuclears mundials podrien destruir tres cops el planeta. A l’hora de la veritat els arsenals globals de l’època més dura de la guerra freda només podien destruir algunes ciutats, no podien acabar amb la humanitat i menys amb el planeta.

Tot hi així els EUA havien aconseguit la “mítica” Bomba cosa que la van interpretar com que Deu els havia elegit per regir el destí de la humanitat. Per això quan al 1950 el nou “Imperi del Mal”  va demostrar que també la tenien, primer no s’ho van creure i desprès van executar dos espies amb nul·les possibilitats d’aconseguir aquesta informació, perquè estaven convençuts que la URSS era tecnològica, intel·lectual i moral  inferior a ells per tant només era possible la “Bomba Roja” a partir de l’espionatge. Consideracions a part la URSS ja treballava en la bomba des d’avanç de la guerra i ells la van aconseguir a partir de reprendre on ho havien deixat i una mica d’espionatge, però el missatge de que l’únic programa nuclear bo era l’americà i la resta eren mers clonatges ha estat perdurant fins ara. En aquest sentit l’informe de Goudsmit mostrant una física alamana decadent incapaç de distingir entre la bomba i el reactor venia a donar la raó que només els EUA i només ells eren els pares de la bomba; i al mateix temps convertien en màrtirs inútils a espies, aviadors, milicians de la resistència i víctimes civils sacrificades per evitar la producció d’aigua pesada o destrucció d’instal·lacions. El programa alemany nuclear diferia en els terminis i el pressupost de l’americà, encara que tenint en compte com van trobar els aliats a Heisemberg i els seus col·laboradors si triguen més els haguessin trobat un forat que arribaria a la Xina. 

Aquesta bomba a qui tothom te por en tota seguretat hagués produït reticències en la població dels països posseïdors, per això es va fer una campanya de màrqueting identificant Nuclear amb Futur: pamflets i anuncis venent una energia inesgotable, neta i saludable; pel·lícules on catàstrofes de proporcions bíbliques que gracies a una explosió atòmica en un lloc precís i concret es provocava una reacció en cadena d’abast mundial que evitava l’Armageddon de torn; guariment de malalties a partir de la radiació i fins hi tot l’explicació de miracles i fets bíblics, com Sodoma i Gomorra, a partir de l’energia atòmica. Al Japó com és lògic la seva visió sempre va ser un xic diferent, allí van convertir una sargantana amb Gotdilla.

Tanmateix el futur trucava a la porta en forma de Central Atòmica. La fi real d’aquestes centrals era la producció de plutoni, l’energia era un subproducte per abaratir el preu del plutoni i una justificació per la presencia d’unes instal·lacions enormes, de manteniment caríssim i d’una perillositat extrema. La ironia es troba en que tot aquest esforç per netejar la imatge se’n va en orris per culpa de la crisi del petroli dels ’70. Quan gràcies a la pujada de preus de l’energia els costos de l’atòmica comencen a ser competitius, fa que les petrolieres s’espantin i de sota ma aixequin la manta dels perills que comporta, movent l’opinió pública a pressionar per desmantellar-les.

La segona meitat del segle XX serà l’era atòmica per: Ser la font d’energia de l’època però això no és cert, la major par de l’energia d’aquesta època s’aconsegueix a partir de combustibles fòssils; Curar les malalties fins llavors incurables però tampoc és cert, el gran avanç de la terapèutica en el període és d’origen bioquímic; I ser l’arma de l’època però que en realitat tampoc ho és, tot hi ser les armes nuclears són caríssimes, el pressupost en armes convencionals el superava en escreix, la operativitat de les armés atòmiques és molt limitada perquè les seves potències només permeten la destrucció de grans objectius, és a dir ciutats.

Destruir ciutats no fa guanyar cap guerra, Alemanya li van destruir totes les ciutats i al final es va haver d’arribar a la cancelleria amb els tancs, Stalingrad va ser bombardejada i destruïda però els russos no es van rendir i no els va quedar més remei als alemanys d’entrar-hi amb el resultat que tots sabem. Tanmateix les bombes que van caure al Japó si que van aconseguir aquesta finalitat però si en comptes de llençar-les al 1945 amb el Japó derrotat hagués estat al 1943 segur que el Japó s’hauria rendit? Clarament no, Japó es va rendir després de la segona bomba atòmica sí, però la decisió pràcticament la pren el dia avanç al saber que la URRS els havia declarat la guerra i baixava per Korea a tota velocitat: una rendició total era humiliant, però pitjor hagués estat acabar sent ells el que ara és Korea.

 

 

La incidència real més aviat va ser testimonials encara que la psicològica la va convertir en omnipresent fent que les paraules Nuclear i Atòmic les conegui tothom inclús ni sabent que és un àtom. Van tenir la humanitat pendent d’una espasa de Damocles que podia conduir al Apocalipsis. Com un immens joc de mans en que un moviment gran amagava un de petit, el gran taulell de les armes estratègiques amagaven altres perills que actualment amb la desaparició parcial d’aquest perill els comencem a veure la cara. Però tot i el canvi d’escenari la bomba continua voltant perquè tanmateix l’ambició humana i la megalomania no tenen límits, els poderosos ho volen ser més i fins arribar a ser-ho del tot, i amb aquest objectiu se seguirà buscant Pedres Filosofals, Energies Místiques i Martells de Tor per fer servir com estendard per aixafar als enemics.