El COVID-19 ha vingut per quedar-se

Aquesta variant del constipat és fàcil de transmetre com qualsevol constipat i gairebé tant perillós com el grip

Un simple virus ens està mostrant la porta de la distòpia, quan en realitat l’únic que mostra és la fragilitat de l’existència i poder humà

Un genera cinematogràfic molt estès és el de grans catàstrofes. Solen ser pel·lícules de terror plausible amb solució impossible però que es troba en l’últim moment i de forma miraculosa. Bona part del seu èxit sol ser precisament aquest final que reafirma la capacitat humana per resoldre problemes sempre que recorrem als millors valors humans: solidaritat, unitat d’acció i col·laboració. Al final aquestes pel·lícules són una apologia de l’esperit humà i l’espectador surt del cinema amb l’orgull de pertànyer a aquesta espècie, aquesta és la clau de l’èxit.

Una d’aquestes catàstrofes són les pandèmies. Els escenaris possibles són diversos però la trama sol ser molt similar: un virus ultra letal que per causa humana (terrorisme, desídia, conspiracions...) surt de mare i no es te remei; s’escampa per mig planeta (amb predilecció USA) matant gent a tort i dret; en el transit uns dolents (vinculats o no a l’origen de l’epidèmia) proposen mesures dràstiques i inhumanes però quan ja s’està a punt de morir tots i possiblement haver fallat el recurs fàcil i inhumà, els protagonistes (que tenien la raó des del principi de la pel·lícula però no els feien cas), troben la solució, aconsegueixen convèncer las autoritat per aplicar-la, i es resolt tot en els últims cinc minuts del film.

Be el COVID-19 és un virus real que ha generat una pandèmia real. També ha generat una psicosis col·lectiva, provocada per la ignorància dels informadors i la necessitat d’audiència d’aquests. Jo no soc metge però entenc una mica d’estadística i desenvolupament de models evolutius. No se més que el que he pogut llegir per tant no aportaré res que no hagin dit els metges especialistes. Senzillament intentaré donar perspectiva que potser és el que està faltant en aquesta crisi.

Primer hem d’oblidar el que hem vist en pel·lícules o el que creiem que és una pandèmia. El constipat comú (catarro) és una pandèmia que es produeix cada vegada que estacionalment es baixen les temperatures i es reactiva el virus. Recordem que fins el segle XX la gent moria d’un constipat. En realitat moria de les complicacions que provocava aquest, al obrir la porta a malalties oportunistes més letals. Perquè la gràcia d’un virus és no ser letal.

Hem d’entendre com funciona una infecció. Un virus no és un esser viu només és una molècula autoreplicable (ARN) la qual està encapsulada en una membrana on hi ha una proteïnes que poden agafar-se a les cèl·lules objectiu. La virulència del virus és trobar una cèl·lula que millor i més ràpid repliqui el màxim de nous virus. Però ser letal és una mala estratègia perquè si l’hoste mor massa ràpid, el virus mor amb ell avanç d’escampar suficients virus per continuar perpetuant-se. La majoria de pel·lícules mostren virus totalment irreals, sí existeix un Ébola ultra letal però no ha sortit mai de les selva on es va trobar, molt diferent és l’epidèmia actual que és molt menys letal però el suficient com per no aconseguir sortir d’Àfrica (afortunadament).

La transmissió i el contagi tampoc són senzills, si ho fossin ja no existiríem com espècie. A part de la persistència del virus fora del seu ambient, si ha de sumar que es necessiten un mínim d’individus per aconseguir una infecció: trobar cèl·lules objectiu suficients i sobreviure a les defenses estàndard. Desprès ha d’aconseguir sobreviure el temps suficient com per aconseguir suficients individus per fer una exportació efectiva.  Aquí és on està la prevenció, no en evitar la entrada de virus que és inevitable si no evitar que es produeixi una entrada suficient que desbordi les nostres defenses. L’actual campanya de confinaments, empleada a la Xina, no evita els contagis, perquè aquests són inevitables per com es contagia; si no alentir la propagació i així distribuir el número de casos greus en el temps. El sistema sanitari és limitat.

Com funciona una propagació epidèmica?

És una reacció en cadena. Un individu contaminat amb disposició a ser contagiós (no s’és sempre) encomana posem dues persones, al cap d’un temps aquestes dues persones entren en disposició de se contagioses contaminant un tres i l’altre un, i així successivament. El quart grup de contagiats passem d’un contaminat a (2^4)+(2^3)+(2^2)+2+1 = 31 en el desè contagi ja són 2.048 i el quinze ja són 65.535 casos. Com es pot observar l’inici és força lent, tanmateix va accelerant-se a mesurà que passa el temps. La velocitat en que van augmentant els contagis vindrà donat per la facilitat en trobar nous individus a infectar. Com que la població és finita cada vegada és més difícil trobar nous no infectats, per tant la taxa cau; a la vegada els individus infectats o es curen o moren, per tant deixen d’infectar. D’aquesta manera la probabilitat d’infecció augmenta de manera exponencial però al passar el temps aquest augment es satura i comença una caiguda d’aquesta probabilitat.

Progrés d'una epidemia hipotética en 30 dies

La corba de contagis segueix aquesta campana. Tenim una fase on sorgeixen poquets casos i tot va molt lent però de cop hi ha una explosió de casos. Si tot el camí de la epidèmia s’estira en el temps no només permet atendre a tothom, si no que el rati malalts/sans permet als sans suplir als malalts durant la malaltia i no col·lapsar la societat. En canvi un procés ràpid no només col·lapsa els serveis sanitaris si no que ho fa tota la societat per manca d’efectius.

Les mesures preses són tant dures perquè no disposem d’eines terapèutiques ni experiència en per tractar aquest virus. Al mateix temps s’està aprofitant quelcom que la grip o malalties veteranes ja tenen però que aquesta al ser nova no té: que és la implantació geogràfica; és adir on no està encara no hi ha passat i per tant és poc probable que hagin infectats. Aquestes mesures s’acabaran quan hagin emmalaltit i superat aquesta prou individus i s’entri en la corba negativa de l’epidèmia.

Comparativa entre coba que desborda el sistema sanitari i una de plana

Realment podem acabar amb els virus? 

La resposta és no. Idees com el final del càncer o acabar amb les malalties són una quimera. Pensem que la nostra vida depèn de milers de microorganismes que estan en simbiosis amb nosaltres i als quals nosaltres en fem d’hoste. Tots els microorganismes tenen una vida curta i per tant la seva cadència de mutacions genètiques és molt més alta que la nostra, en qualsevol moment pot haver una mala replicació que transformi el simbiont en un paràsit de la mateixa manera que avanç varen fer el transit contrari.

Al final el virus esdevindrà com el constipat, principalment quan entrem en remissió per temperatura que deixarà de crear casos però continuarà circulant somort repartint-se per tot el planeta. Segurament ja disposarem d’eines per combatre’l i coneixement del seu comportament poden actuar quan es declari epidèmia.

Desprès de la crisis aquest nou virus continuarà amb nosaltres. Continuarà mutant creant noves tipus, algunes més violents, altres més lleus. Però globalment hem d’aprendre de la crisi és que no hi ha res segur, no només pel que fa les malalties si no en qualsevol àmbit de la vida. Ningú pot controlar el que desconeix i per lluny que el fet es produeixi tard o d’hora arriben les seves conseqüències, de vegades imperceptibles però d’altres multiplicades. Tanmateix això és la vida.