El govern dels millors, una utopia lliberal

Quan sentim la paraula utopia sempre ens ve al cap els anarquistes o inclús els comunistes, però en realitat tota teoria política en si és una utopia; exceptuant comés lògic les dictadures i les autocràcies que realment tampoc són teories polítiques, perquè aquestes funcionen sobre la marxa sense cap planificació encara que sembli mentida. Monarquia o república; meritocràcia o aristocràcia; absolutisme o democràcia; totes parteixen de postulats més o menys encertats on el seu objectiu està en dotar a la societat d’un mecanisme de regulació i govern coherent i just. Al final com demostra la història tots els sistemes polítics acaben sucumbint. Avui estem davant una nova onada reformista per treure la societat d’aquest desastre polític que s’està convertint el planeta i que és responsable en bona part del desastre econòmic, ecològic i moral que deteriora a passes de gegant la societat. Però la pregunta és: La culpa és del sistema o senzillament estem davant d’un defecte humà que fa fracassar qualsevol sistema polític?

Ara no contestaré aquesta pregunta perquè francament no se la resposta, a part aquesta discussió algun dia s’hauria de començar a fer front en comptes de fer provatures que al final acaben voltant la mateixa solució. La meva intenció és fer una reflexió sobre l’actual utopia que ens governa. D’entrada una utopia no pot governar, perquè per definició no es pot aplicar; però com ha passat per exemple amb el comunisme, la utopia es presentava com un fet real quan realment s’aplicava qualsevol altre cosa però això sí embolcallada amb la retòrica d’aquesta. Actualment vivim en l’anomenat liberalisme, en diferents graus d’aplicació però en cap moment aconseguint cap dels seus propòsits d’origen.

El liberalisme és un sistema que basat en la igualtat d’oportunitats i la lliure elecció de l’individu per ser el que vulgui. En aquest sentit s’usa la democràcia com a sistema per prendre decisions de caràcter global i un sistema de normes que garanteixi tant la igualtat d’oportunitats com la protecció del dèbil vers al poderós o el trampós. Indiscutiblement això no passa en cap societat actual tot i les successives reformes que moltes vegades han fet encara més utòpic aquest objectiu.

No cal ser cap geni per veure que la major part dels individus que conformen aquesta societat liberal no han pogut ser el que volien però la societat es renta les mans si no ho ha aconseguit perquè tenia llibertat d’elecció. En aquest sentit la sort no existeix, de manera que el poderós ho ha estat per mèrits propis mentre que el desgraciat també. També el desig de llibertat vol donar més iniciativa a l’individu vers l’administració, per tant es redueix aquesta per donar més cabuda a la iniciativa privada i l’associacionisme, en aquests sentit és lògica la reducció d’impostos si el que feia el govern acaba fent-ho la societat. Això últim semblaria lògic i semblaria que els diners es gastarien en realitat en objectius que la societat vol, i no en obscurs interessos d’estat, però això només podria passar si tothom ingresses una quantitat de diners similar, cosa que sabem que no succeeix, per tant es fan coses que volen els que més diners tenen per gastar; i no ho fan gratuïtament sinó seguint els seus propis interessos.

En realitat el liberalisme és la democràcia del diner. La democràcia és el govern de la majoria per tant qui te més diners te la majoria en el liberalisme. Una solució seria que tothom ingressi quantitats equivalents, però això només ha passat en règims comunistes estrictes amb resultats desastrosos. Un d’aquests règims va ser el comunista xinés on tothom cobrava igual, de veritat, però va deixar de fer-ho perquè la gent van deixar de voler estudiar; podríem pensar que era conseqüència de la manca d’incentiu però no era això; amb el temps el prestigi i l’autoritat que tenien els titulats va desaparèixer passant als comissaris polítics; per tant si al final de durs anys d’estudi tens una feina amb responsabilitat, la qual no és reconeguda però que una cagada teva pot acabar amb una bala al clatell, millor ser tropa. I aquests és el quit de la qüestió dels diners, aquests donen reconeixement, com deia l’arxipreste d’Hita: “Al necio y rudo labrador Don Dinero lo convierte en Hidalgo y Doctor”; prestigi i reconeixement al final és el que busca tothom.

Els animals socials tenen dues maneres d’associar-se, piramidal i horitzontal. La nostre és indiscutiblement piramidal, no es coneix cap sistema polític humà que no segueixi la lògica de un mana i els altres obeeixen; tant és així que no podem concebre que pugui haver sistemes diferents a aquest, extrapolant-lo a la resta de societats animals quan actualment coneixem moltes especies on ningú mana; aquesta estructura se l’anomena eixam i és capaç de fer coses increïbles i amb una agilitat que cap societat piramidal és capaç de fer.

Però la nostra organització és piramidal i per això tenim política. La base de la nostra relació és l’estatus, és a dir quina posició tinc jo amb la societat. De vegades tendim a criticar la xafarderia per inútil, però si la fem és perquè la portem dins els nostres gens. La xafarderia bàsicament serveix per situar l’estatus de cada individu dins la societat amb paràmetres importants d’aquesta encara que nosaltres considerem superflus: quina és la seva parella, de qui és amic, de qui es parent, on treballa... Aquests paràmetres ubiquen el marc d’influència d’aquest, el seu poder, els seus punts febles, i en definitiva Qui és. La xafarderia és el primer estadi de la política i per tant el primer front de batalla d’aquesta: amb qui m’he de relacionar, de qui no cal ser amic, de qui no puc parlar malament davant seu... De política en fem tots; a la feina, en associacions, al barri... no ho podem evitar perquè tots necessitem reconeixement.

Aquest reconeixement l’aconseguim de moltes maneres i aquí entren en joc els diners com he dit amb paràgrafs anteriors. Quan per mèrits o sort no aconseguim l’estatus que voldríem (cosa que en major o menor mesura ens passa a tots) tenim dues possibilitats: comprar-lo o simular-lo. La simulació és el més normal, primer és més barat i segon la societat de consum ens ofereix tota mena de productes (cotxes de luxe, vestimenta, joies...) per simular un estatus superior al que es te. Però comprar-ho només està en la ma de qui te molts diners, encara que en realitat tenir molts diners ja de per sí és un estatus.
I aquí comença a trontollar la nostra idealització del govern dels millors. Les posicions de prestigi de les nostres societats són d’una competitivitat extrema. Per tant la lluita per assolir un d’aquests llocs o mantenir-los també són ferotges. En aquests sentit és difícil que en un lloc de lideratge s’hi col·loqui un perfil tècnic de reputació contrastada, inclús quan aquesta cadira és una putada. Qui assoleix aquests llocs requereix el que coneixem com a perfil 'trepa', que pot ser molt bo fent aquesta feina (la de trepa) però que no necessàriament ha de tenir habilitats pel càrrec. Però el que ha de tenir si més no es capacitat de comanament, i en aquests sentit la majoria la tenen; però per manar has de saber que manes i aquí és on tot se’n va a norris.

La utopia liberal del govern dels millors fa aigües. No perquè aquesta sigui mal pensada, sinó pel fet que el govern sempre és el dels més forts. En principi en una societat de primats en mig de la sabana que ha de fer front a perills aquesta és una bona solució, la de tenir els més forts guiant el grup; però quan els reptes s’han de treure a partir del cervell, el coneixement i la col·laboració, l’ordeno i mano deixa de tenir utilitat. Els humans fa 100.000 anys que som sobre la Terra i de societats civilitzades només en fa 5.000 que en tenim, no és d’estranyar que encara no haguem evolucionat en aquests sentit, però si esperem que la natura ens canviï potser no arribarem als 6.000 anys. Si la natura no ho pot fer nosaltres ho hem de fer, d’això s’anomena flexibilitat.