La democràcia dels diners

La democràcia és el més imperfecta dels sistemes polítics, però és l’únic possible

Winston Churchill

 

Aquesta frase prové d’un dels polítics més controvertits del segle XX. Serà recordat com la persona que va ser capaç de guiar Gran Bretanya a la victòria sobre l’Alemanya Nasi, però la seva carrera global exceptuant aquest gran èxit, d’importància extrema en la història universal, més aviat és de grans obscurs, tant avanç com amb la responsabilitat en el desastre de Gal·lípolis en la Primera Guerra Mundial com posteriorment amb l’aïllament de la URSS i la creació de la Guerra freda. Però ell creia en la democràcia perquè dins de la seves limitacions era l’únic sistema realment just on tothom es podia veure representat. De forta convicció anticomunista (i no diguem antianarquista), per ell la resta de sistemes només podien ser variants de la dictadura, immorals en el plantejament i inefectives a la pràctica.

 

La democràcia, tot i els repetits intents per part d’Autòcrates, oligarques i altres megalòmans que va donant la humanitat de tant en tant, funciona. De fet funciona perquè és la llei el més fort, la majoria guanya tinguin o no raó. Només cal pensar com municipis petits o regions poc poblada s’han de menjar la merda dels grans senzillament perquè els seus vots són insignificants en comparació. La democràcia no ha de perquè ser justa per això hi ha tribunals i jutges que argumentin, tot i així tampoc és garantia perquè si la majoria te una opinió és molt probable que el jutge formi part d’aquesta majoria i en conseqüència ho vegi de la mateixa manera. Però el triomf real de la democràcia està en que l’opinió de la majoria s’imposa, de fet ho faria igual sense democràcia però seria més violent.
La democràcia permet dues coses, primer complir-se la voluptat de la majoria i segon quina és la força real d’aquesta majoria. Una de les aberracions més grans en democràcia és el corró de la majoria. La meitat més un vot et dona dret jurídic a fer moltes coses però no el moral, llavors és quan a la llarga hi ha un trencament social entre dues majories que sol acabar també de forma violenta. És un error clàssic dels mandataris de tots els temps, que davant un imminent trencament social es facin crides a la unitat; òbviament la unió ens fa forts; però quina unió? Normalment es sol referir a la unió al voltant d’una idea, líder o manera de fer; i és precisament la discrepància i el no acostament de postures i consensos el que ha portat a aquesta situació. Com ha succeït en tota la història quan es fan aquestes crides ja és quan la unitat és impossible. La generositat i la visió de futur s’han d’anticipar als esdeveniments però com he exposat en l’anterior escrit (El govern dels millors) el líder ho és no per la seva capacitat d’anàlisis, sinó per la determinació en les seves accions, moltes vegades del tot contraries a la prudència de l’analista.
Tot hi així les nostres democràcies sembla que pateixen algun dèficit més que els inherents a la perfecció del sistema. Per algun motiu no representen la majoria. Podem buscar moltes causes com per exemple la impossibilitat real de que qualsevol pugui ser candidat, o la irrealitat en que viuen els líders; que allunyen a la població de les urnes. Però la realitat com sempre sol esser molt més prosaica. La democràcia representa la majoria sempre, per tant hem de buscar quina majoria representa, i aquesta és sens dubte la dels diners. Els diners paguen campanyes i voluntats, i per altre banda sense ells tampoc pots moure la maquinaria que conforma qualsevol societat. Estem dins de la democràcia dels diners.
Així dons els vots no valen per res davant la voluntat de qui obrint la cartera o tancant-la fa que succeeixin coses. Qui controla els diners controla els mitjans de producció. Qui controla els diners controla el crèdit. Qui controla els diners controla la distribució d’aliments i altres mercaderies. Quan més diners més nivell d’influència. Una decisió d’inversió pot canviar el flux de mercaderies i enviar a la misèria negocis de totes les grandàries per tant els que no tenen tanta capacitat d’influència s’alien amb els que en tenen més, i de retruc augmentar la pressió. Això ho podem estendre al crèdit i tanmateix totes aquestes decisions produeixen canvis en la distribució del treball, donant feina en un lloc i traient-lo d’altres. A l’hora de la veritat no importa si el líder és bo o dolent al final totes les decisions les fa seguin la voluntat de qui més diner té. En el segle XIX els militar imposaven la seva llei amb les armes però avui els financers ho fan enviant e-mails.
El pitjor d’aquesta situació és  que en comparació els surt molt barat. En “The Million Pound Note” Gregory Peck era un pobre mariner que li donen un bitllet d’un milió de lliures, i es passa la pel·lícula vivint a cos de rei sense haver de descanviar mai aquest bitllet, fins i tot es fa ric. En aquest sentit quan més rics són menys gasten en comparació a la seva riquesa i els guanys que n’obtenen. No paguen impostos gairebé perquè amenacen en tancar negocis, marxar a altres països o deixar de subvencionar esdeveniments. Sembla irònic però la insinuació de que deixaran de pagar fa que els permetin no pagar, senzillament perquè no s’enfadin. Com en la pel·lícula el secret està en la ruinesa humana, davant de la perspectiva de guany que dona un client tant “bo” es deixen robar per aquest, i només guanya el client.
És un nou ordre. O no? Roma ja funcionava d’una forma similar cap al final, i la seva fi a ser terrible. Tant els militars que tot ho solucionen a canonades o afusellant gent, com els poders econòmics la han pifiat quan han pres el control. Els poders econòmics fallen perquè la seva lògica és la del benefici, i el benefici va lligat amb l’optimització. Però la natura demostra que només sobreviuen les especies més flexibles i aquetes no solen ser de les més optimes; perquè l’optimització recau en despendre’s dels elements poc útils però el que avui pot ser poc útil demà ser necessari i llavors el temps et passa pel damunt.