Per art de màgia

En “qui s’ha endut el meu formatge” l’autor  mostrava la perplexitat que mostrem davant la pèrdua de quelcom que creiem que era un dret quan no ho era. El formatge en qüestió era un regal d’un ocupant de la casa que oferia als demes, però un matí no el va oferir provocant indignació a la resta d’habitants de l’habitatge que ja havien assumit com un dret el que era només un obsequi.
Moltes vegades quan parlo de clima o sostenibilitat, parlo de recursos que creiem eterns però que no ho són. De la mateixa manera creiem que els drets són inalienables, però en realitat no existeixen els drets inalienables, el que avui és un dret demà pot deixar de ser-ho, i això hem de tenir-ho present sobretot quan els haguem de defensar. Menjar, tenir un sostre on viure, respirar... són necessitats però no drets, perquè en qualsevol moment ens podem veure privats; i alguns d’aquest de forma fatal. De la mateixa manera que es van aconseguir al seu dia, sempre es poden perdre si no es defensen. El dret només és possible en un estat de dret, però fora d’aquí sempre mana el més fort.

 

La majoria dels nostres drets van ser conquerits pels nostres avantpassats. Només com a homenatge a ells hauríem de defensar-los amb la vida. Perquè molts d’ells varen deixar la vida perquè nosaltres en puguem gaudir avui del seguit de drets que creiem immutables. Aquesta visió d’immutabilitat genera que avui ataquem amb tebiesa la gradual retallada de drets, que ens estan sent imposada, no per l’oligarca o autòcrata de torn, sinó per governs elegits per nosaltres; que amb un cinisme espectacular, ens està portant cap una altre vegada als estats autoritaris dels segles XVII i XVIII. L’estat de dret està en perill.
Si una granota la llences viva dins de la cassola bullint aqueta torna a sortir d’un salt. És lògic al notar l’aigua calenta aquesta fuig perquè sent dolor. Però si li fiques i vas escalfant lentament l’aigua aquesta morirà cuita. El motiu és que de mica en mica va assumint la nova temperatura de l’aigua, i així la granota va resistint cada vegada més temperatura, fins que es cou. De la mateixa manera ens estan robant els drets en l’actualitat. De mica en mica situacions del tot impensables fa escassos anys les considerem normals, admetem que certes coses són inassolibles i admetem que certs “luxes” mai més tornaran. L’estat del benestar que imperava a occident fa escassos anys ja es veu com un miratge llunya el qual ens lastra el present. Primer han començat amb els drets econòmics, però ara ja comencen amb les llibertats individuals, amb el dret al coneixement o senzillament amb l’opinió.
Per art de màgia la societat occidental que oferia un món millor pels seus fills, torna de mica en mica a al mal son del segle XIX. Òbviament si haguessin atacat directament com fan tots els autòcrates nostres drets, s’haguessin trobat frontalment amb la oposició de la majoria de la població. Així que l’actual atac demolidor, tot i ser bastant descarat sobretot a Espanya, s’està efectuant no suau i gradualment, com a la pobre granota, sinó com ho faria un il·lusionista. Davant dels nostre ulls es mostren tota mena d’escàndols, mentre que per darrera les forces fàctiques fan petits moviments molt més demolidors que el que se’ns mostra. El moviment gran amaga el petit; i mentre el corrupte de torn o l’última trama d’espionatge inunda els diaris, els governants colen una petita modificació en les lleis, és a dir obren una miqueta més la clau del gas per coure’ns.

Per exemple els bancs continuen reben diners al 1% del Banc Central Europeu, diners que venen de la comissió europea, és a dir de la nostra butxaca. Aquests diners els deixen per deute públic  als estats, els quals estan pagant entre un 4% i 5% d’interès, però al mateix temps empreses i particulars han de pagar un 8% o 10% d’interès (si és que els arriben a concedir el crèdit). En definitiva els diners dels nostres impostos (més el dels Alemanys tot s’ha de dir) no serveixen pel manteniment dels serveis bàsics, sinó per engrandir els guanys dels Bancs.
Un altre exemple són els nostres paupèrrims serveis públics els quals des del començament de la crisi  s’han vist reduïts a passes agegantades. No negarem que s’han malbaratat diners en ells, però no en millorar-los, més aviat en carregar-los de despesa supèrflua i aliena a ells. S’ha subcontractat part dels serveis per millorar el servei y abaratir-lo; i al mateix temps s’ha contractat consultors per millorar l’eficiència; però els primers han empitjorat el servei a part d’encarir-lo, i els segons han afegit més burocràcia. Avui aquests serveis inflats no es poden mantenir, i en comptes d’eliminar les sangonelles que hi ha penjades, eliminen servei mantenint la externalització (que més aviat s’ha encarit) i la burocràcia sobredimensionada. Podríem pensar que en són de rucs, però ens enganyaríem perquè ara els serveis que es deixen de donar els assoleixen aquestes sangoneres, òbviament pagant tu a part, i amb una qualitat deplorable al més pur estil “lo tomas o lo dejas”, actuant totes aquestes empreses amb un dumping fastigós, permès pels mateixos que ens han portat a aquesta situació.
Res ens està salvat. Els ciutadans de Roma que vivien en un estat de dret, mai s’agüessin imaginat que acabaria la seva societat com l’Alta Edat Mitjana, on durant 600 anys no va haver cap llei ni dret, que no defensessis tu amb la teva espasa. Durant el segle XIX la població va lluitar per sortir de l’infern creat per la revolució industrial, milers de persones varen morir a les barricades, torturades o senzillament empresonades de per vida només per demanar un mon més just. Avui gaudim d’ell però per art d’encantament aquest va desapareixent de mica en mica davant dels nostres ulls. Hi ha molts moviments que s’han alçat davant d’això però no passen de la mera rebequeria. I mentre protestem i amenacem els oligarques guanyen terreny mil·límetre a mil·límetre i nosaltres protestem cada pas que dinem en rere, però això sí, quan ens tirin pel barranc estarem molt indignats.