L’herència absolutista

Existeix certa premsa anomenada de ‘societat’ la qual parla d’esdeveniments i actes de rellevància social. No em refereixo a actes sindicals o veïnals, sinó més aviat d’actes de l’anomenada alta societat, és a dir la gent rica politics i altes persones de rellevància. Aquests actes es caracteritzen per una estètica de luxosa, a la vegada circulen com he dit gent que ocupen posicions altes en l’escala social; i entre mig d’ells uns personatges que la seva titulació no s’ha aconseguit gràcies a un expedient acadèmic o mèrits treballats durant la seva vida, sinó senzillament per haver nascut en una família determinada. Aquesta gent ‘especial’ són els nobles de l’antiga aristocràcia mundial.

Perquè increïblement a finals del XVIII la guillotina no aconseguir fer net d’aquests personatges ni a França. En un món de meritocràcia globalitzada o pretesament així, aquests personatges heretats del feudalisme, no només europeu, continuen sent personatges rellevants i influents. Per exemple institucions que gaudeixen d’una reputació com el COI* bàsicament el formen aquesta mena de persones, les quals tenen com a gran mèrit tenir un avantpassat llunyà que era una arma de destrucció massiva amb potes, a part d’haver practicat alguna vegada esport. Podríem pensar que bona part de la seva influencia ve donada per ser rics, i és cert la majoria són extremadament rics; aprofitant les seves antigues prerrogatives havien acaparat bona part de la riquesa i recursos; gràcies això ara poden ocupar llocs de poder en grans companyies, institucions i influir en les decisions polítiques.

Tanmateix no és només el poder econòmic el que els dona encara avui un paper significatiu en la societat. Podem pensar en grans famílies aristocràtiques que donen nom a grans corporacions; però segurament els més coneguts no són especialment rics, tot i no patir problemes econòmics. Senzillament continuen ocupant llocs rellevants perquè ja els ocupaven els seus avantpassats i com qui diu els continuen heretant, en part per nepotisme però majoritàriament perquè continua governant el sistema Aristocràtic en el món. En definitiva hem entrat en el segle XXI conservant l’estructura Aristocràtica de l’Antic Regim, el qual clarament no hauríem d’anomenar així degut a la seva vigència. 

El cas més vistós és l’anacronisme monàrquic que amb diferents graus d’implicació en el govern dels països que el pateixen**. Tot estat de dret no pot permetre que hi hagi conciutadans amb drets i prerrogatives especials, no em refereixo al estatus que pugui tenir un càrrec concret sinó al fet de gaudir d’aquests privilegis per herència i de forma indefinida. En una societat meritocràtica els Reis no tenen raó de ser.

Per altre costat cap estat, incloses les repúbliques, es salven de l’herència de l’absolutisme. Hem decapitat reis i nobles però el poble al apoderar-se del poder ha mantingut l’estructura d’aquest estat. Hem substituït les cúpules de la societat però l’administració ha continuat sent la mateixa. En tots els països l’alt funcionariat creu que ells són l’estat. Avui aquestes estructures espien els seus ciutadans, mouen interessos ocults, i tracten com a vassalls als seus administrats. Els pretesos estats democràtics continuen actuant com quan hi havia un rei absolutista, això sí han canviat la lleialtat al rei per l’interès nacional.

Com succeïa en l’època dels Reis absolutistes, els nostres governants continuen governant d’esquena al poble que els ha escollit. Actualment la única cosa que diferencia un rei absolutista del presidien d’un país és que aquest se l’escull cada quatre anys. Els ciutadans dels les democràcies mundials només tenim dret a escollir un monarca absolutista cada quatre anys. El dèficit democràtic que això representa és considerable. Sota la premissa que si es votés tot no es podria governar, els governs democràtics actuals no consulten res. Tiren pel dret sense escoltar (ja no dic seguir) la opinió de qui els ha escollit, reptant-los a que els expulsin si no els agrada en les properes eleccions. 

Una curiositat d’aquest sistema actual és la demoscòpia. No consulten absolutament res a la ciutadania però legislen a cop de enquesta. Com he dit en diverses ocasions l’estadística sempre contesta correctament a la pregunta que se li fa, però mai a la que ens sembla que fem. Així doncs tenim multitud d’enquestes les quals hi ha preguntes dissenyades per obtenir una determinada resposta, o és pregunta per una cosa quan realment l’estudi no anava del que es preguntava. En definitiva es fan enquestes que per una banda els encarregats de fer-les les preparen per obtenir el resultat que més li plau a qui paga, o es pregunta amb premisses incorrectes. Podríem concloure que les estadístiques actuals només serveixen per posar el plat a taula a qui es dedica a fer-les, però que no reflecteixen en la major part dels casos l’estat real de la situació; només cal veure els fracassos estrepitosos en les enquestes electorals o nivell de rebuig que moltes vegades causen polítiques que se suposaven populistes. No hi ha millor enganyat que qui  s’enganya a ell mateix.

Pink Floyd: The wall

Ensorrem d'una vegada el mur de l'absolutisme

Necessitem una revolució real com l’aire que respirem. Entre d’altres raons perquè aquell Antic Regim va sucumbir degut a la seva inoperància. Un poder centralitzat i absolut no pot, ni tenint la més sofisticada i potent maquinaria informàtica informativa, tenir control de tot. De fet te el control de molt poca cosa, derivant en cascada aquest poder a altres petits absolutistes; i és en el context del poder absolut en els petits negociats on ha proliferat la corrupció i l’arbitrarietat. Avui tenim davant nostre el desmembrament dels estats, però tots els absolutistes la única cosa que fan és aprofundir en l’absolutisme accentuant la caiguda portant la societat cap a una nova Edat Mitjana. S’ha demostrat que l’actual societat és inoperant, per tant hem de canviar-la i oblidar-nos de les solucions del passat.

*COI avui no és el tema però en referència al esport professional i les estructures que el formen s’hauria de fer una profunda reflexió. Com a tall d’exemple dir que aquesta estructura està formada majoritàriament per aristòcrates d’arreu del món i descendents de Feixistes (sí els de la II Guerra Mundial) molts reunint els dos orígens.

**Pateixen, encara que sigui de forma conceptual, el monarca en qüestió por ser una gran persona,  però no te sentit que algú estigui per damunt de la resta de ciutadans d’un país.