El Capitalisme és un casino on la Banca sempre guanya

El (no)rescat d'Espanya va servir per salvar els bancs però no es va invertir ni un euro en serveis públics deixant el govern morir aquests lentament. Encara que realment no va rescatar a la Banca. Si observem al nostre voltant han desaparegut un munt de bancs. L'únic que ha servit aquest (no)rescat és perquè els grans bancs nacionals els desaparegui la competència i es sanegin gratuïtament, gràcies a rebre clients i actius d'altres bancs sense cost.

Salvar els bancs en comptes de les persones . Encara que sembli mentida era la solució menys dolenta. Si un banc tanca amb ell desapareixen els dipòsits i comptes corrents dels seus clients. Sí que és cert hi ha una garantia de dipòsit de 100.000€, però això no ho cobraràs l'endemà del tancament, quedant-se els diners tancat dins del banc. El teu i el de la teva empresa, clients...  en definitiva tampoc cobraràs la nòmina. A més pensem que el principal dipositari d'un banc són altres bancs; així que un pot portar-se per davant a dos o tres més (que també estarien tan tocats com el primer com hem vist) iniciant una veritable caiguda en cadena com en el Crac del 29 . Una prova d'això en miniatura va ser Xipre on el país va volar pels aires; fins i tot van tenir la sort de que la gran quantitat de personal Britànic i el d'empreses estrangeres van llogar avions amb contenidors de diners en metàl·lic per pagar avenços als seus treballadors i aquests van posar diners en metàl·lic en circulació (perquè els turistes tampoc els servia de res tenir targeta de crèdit ); la Troica es va veure obligada a reobrir els bancs trencats, que després va fusionar controladament i afegint per variar diners. La mort descontrolada d'un banc provoca una ona de xoc en el sistema que portaria per davant la societat. Senyors la Banca ens ha segrestat.

Una crisi que ha eliminat competència. El lliure mercat es regula gràcies a la competència, si més no és el que diuen els que aposten per la desregulació . Però resulta que el lliure mercat si es deixa evolucionar tendeix fer-la desaparèixer . La concentració i l’efecte peix gros que es menja el petit dona com a resultat un estany amb un sol peix.

Encara que en el cas de la Banca s'ha fet una mica de trampa. S'havia d’ajudar a tots els bancs per evitar que l'economia sucumbís perquè aquests són el fonament de l’economia actual. Per tant es varen intervenir els petits que varen ser els més afectats pels impagaments generalitzats, però  en comptes de sanejar i convertir-los en dos o tres bancs, que es vendrien quan pugessin de valor per mantenir  la competència; s'ha optat per subhastar-los a preu simbòlic (alguns a 1 €) als grans bancs, ela quals curiosament tenen poblats  els seus consells d'administració i els de les seves participades (elèctriques, concessionàries, constructores ...) de polítics, ex alts funcionaris y ministres. Avui el sistema bancari espanyol el formen tres bancs grans , menys d'una dotzena de petits i un Zombi (Bankia).

Subhastes i subhasters. Quan l'Estat embarga alguna cosa per impagament mai això salda automàticament el deute a preu de mercat; sinó que l'Estat ho posa a subhasta. En aquest punt és on entren els subhasters, professionals de l'aposta a la baixa . El Estat el ven al millor postor però sense preu mínim, el subhaster arriba a un acord amb la resta de possibles licitadors, i es queda amb el lot un mínim de 100 vegades més barat que el seu valor real. Així passen dues coses: el subhastador s'enriqueix (i rebenta el mercat de pas, pot vendre molt barat), i l'embargat el bé que ha perdut no li ha pagat ni els interessos del deute per la qual cosa li embargaran més coses. Les subhastes de les caixes han funcionat una mica així; com l'Estat les venia sí o sí , els Bancs van licitar a la baixa, curiosament s'han repartit de forma més o menys equitativa, i sense proves no vull dir res més però dóna molt que pensar.

El neoliberalisme és de tot menys liberal. El liberalisme es basava en la fal·làcia que el sistema s'autoregula, cosa que en si és veritat però res indica que la seva regulació sigui la que més convingui a la societat. En si el Liberalisme volia que les grans estructures estatals que ofegaven l'economia en el segle XVIII desapareguessin, sent el carrer qui portés l'economia. Però les estructures estatals en comptes de desaparèixer han augmentat de grandària i pressió; convertint-se el Neoliberalisme no en el tornar a la desregulació, sinó a la regulació a mida. Avui els estats es comporten igual que els estats en el segle XVIII, on les lleis es feien a mida de qui controlava l'administració. Quan es parla de privatitzar oblidem que aquestes estructures públiques se les queden empreses sense propietari, simplement es protegeix el funcionariat clàssic de la ingerència del ciutadà (llegir "L’herència absolutista"), tot i el poc que compta poc actualment.

Els grans bancs, que són entitats públiques amb ànim de lucre de qui els gestiona, han fet el seu propi "pelotazo", han transferit el tresor públic a les seves arques. El (no)rescat que paguem amb ales d'hospitals tancades, dependents sense ajudes i col·legis sota mínims són els beneficis d'aquesta banca que venen com el miratge d’aquesta recuperació econòmica espanyola; mentre la fam augmenta als carrers i l'Estat ja deu més que el que som capaços de produir, i això se l'anomena estar en Fallida.