Les elèctriques no creuen en les Energies Renovables

La majoria de quilowatts instal·lats en renovables són d'inversors privats que avui paguen el canvi de política

L'ésser humà té una singularitat: jugar tot a una carta i al mateix temps tenir por a invertir en alguna cosa de risc petit però de resultats a llarg termini. Això segurament es deu al fet que els humans encara que no ho sembli vivim al dia i els diners els volem ara. Sigui com sigui la gent juga en borsa (o compra Bitcoins a Internet) però a llarg termini només inverteix a tir segur.

Segurament hauria de pensar en aquestes coses el govern quan va fer el reglament de Renovables. Sabia que l'inversor mitjà d'aquest país, bàsicament especuladors, no invertiria en renovables si no es feia una llei que assegurarà els ingressos i per tant hagués zero risc. Eren els anys de la Bombolla Immobiliària i s'havia de convèncer a una part d'aquests que invertir en renovables era més beneficiós que fer cases. Però la crisi, més la pressió política d'exministres i expresidents espanyols que mengen la sopa en els consells d'administració de les Companyia Elèctriques, ha convertit el paradís de les renovables en un infern.

Molins de vent, ara una part més del paisatge

L'electricitat és un món pervers. Encara que hi havia diverses companyies fins fa poc era un monopoli de facto. Però l'alliberament s'ha convertit més en un nou problema que no en la solució. El sistema de subhastes obliga a l'operador global (REE) a estimar les necessitats diàries per franges, podent equivocar, i subhastar qui les cobreix, podent òbviament equivocar també, pagant la part que s'equivocava l'error. ¿Equivocació? A part d'imponderables com les avaries existia un caràcter governamental que era l'entrada de tota l'energia renovable que es produís a preu mínim. Les renovables tenen un problema sense vent no van els molins, si plou no hi ha fotovoltaica; per tant REE havia de mirar la informació meteorològica abans d'obrir la subhasta, amb l'aleatorietat que té aquest part, i que la seva falta o excés es pagava amb compensacions als productors fòssils que aquest problema no el tenen, això encaria el cost.

La subvenció per variar crea mals hàbits. D'entrada aquestes inversions les liderava gent totalment desconeixedores del negoci tant elèctric com de l'energia verda, posant per exemple camps de molins on no bufa vent; i afegint que cada megawatt requereix d'inversió d’un milió d'euros, obligant a molts fer crèdits per cobrir aquesta inversió. Avui hi ha bancs que després de la desfeta immobiliari comencen a experimentar la desfeta de les renovables.

Però d'aquí surgeix una pregunta Per què les empreses elèctriques tradicionals no van aprofitar la situació de la subvenció? Perquè des del seu punt de vista les renovables no són negoci. L'única renovable que realment fan servir és la hidroelèctrica de grans embassaments, i ho fan perquè la seva dubtibilidad i seguretat, que compensa la rigidesa de les nuclears i la lentitud de les tèrmiques. Aquesta és la clau de l'assumpte: el consum és qui mana; però les renovables com l'eòlica o la fotoelèctrica és el mitjà qui mana. Un altre inconvenient és la dimensió de la inversió en relació a l'energia que s'aconsegueix. Només s'ha de veure l'extensió dels camps fotovoltaics o dels molins per adonar-se'n.

A diferència del govern socialista que volia ser estimat per món, el govern popular (potser no li cal perquè obeeix les ordres directes tant d’Alemanya com de les grans corporacions bancaries i energètiques), no sols ha acabat amb les subvencions sinó que prima les companyies petroleres i elèctriques. Tampoc és res que no facin la resta de països, on per una banda fan gestos ben publicitats en aquesta direcció, i per una altre de sota ma continuen afavorint tant l’energia nuclear com la dels hidrocarburs. Però Espanya te el que podríem anomenar la particularitat de l’arbitrarietat elèctrica; on la legislació només fa que afavorir el negoci d’aquestes. A Espanya no els cal fer pràctiques monopolístiques o de Dumping perquè les companyies elèctriques col·loquin preus abusius. Per un costat la cogeneració tant industrial com domestica està literalment penada; quan en teoria tenim polítiques per subvencionar-les. Per un altre cada canvi tarifari només implica un augment en el preu, quelcom del tot incompressible en el moment en que els hidrocarburs i el carbó, base d’on s’extreu encara la major part de l’energia, estan patint una veritable desfeta. No menciono l’esotèric concepte del desfàs tarifari pel qual representa que es deuen uns diners a aquestes companyies, i per moltes subvencions que se’ls dona només fa que augmentar.

Una de les últimes canallades que el ministeri d’indústria te preparada és la prohibició als consumidors connectats a la xarxa elèctrica, d’usar acumuladors elèctrics (bateries). La idea és que algú que cogeneri o senzillament aprofiti la part d’hora vall, acumuli energia elèctrica pels seus pics de consum en hora punta. És a dir quelcom que podria relaxar les hores puntes i ajudar a mantenir potències en vall, és desballestat; no perquè representi un sobrecost des del punt de vista energètic sinó perquè li resta benefici a l’hora de facturar. La lògica empresarial porta a que en comptes de primar l’estalvi energètic i la preservació del mediambient, només comptin els beneficis; i tot ell amb el vist i plau del govern i el ministeri d’indústria; amb dos titulars a l’espera presumiblement d’un càrrec d’alt nivell salarial en alguna d’aquestes companyies.

En definitiva el futur són les renovables, però això requereix d'un canvi en la manera de consumir l'energia que ni nosaltres consumidors domèstics, les Indústries i menys les Companyies Elèctriques, perquè en definitiva el model és el que les està enriquint, està disposat a assumir.