11 de setembre. Què commemorem en realitat?

Avui fa 301 anys l'exèrcit francès juntament amb l'espanyol va prendre la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge. Aquest fet seguin els usos i costums de la guerra significar l’anorreament del poble vençut en aquest cas el català.

Calderón de la Barca posava en boca de “El Alcalde de Zalamea” el lifemotive del que varen ser els tres segles de monarquies absolutistes a Europa: "el rey es señor d'hacienda y vidas". Precisament en aquesta obra Calderón exposa el tracte humiliant i vexacions que les hosts infligien a la població, la qual estava obligada a acollir i alimentar els soldats. Aquesta disposició ja va ser motiu de la primera revolta catalana el 1640 (Guerra de Secessió) quan s’obligar a l'allotjament (tal com es feia a Castella) dels exèrcits que anaven a lluitar a la Guerra dels 30 Anys. La poca predisposició a allotjar soldats provinents de Castella, cosa que molts consideraven inconstitucional i humiliant, més l'aptitud normal d'un exèrcit va provocar una guerra de 12 anys.

Al·legoria al abatiment de Casanoves 

Però la guerra que va acabar l'11 de setembre de 1714 és una altra, és la guerra de Successió. Guerra deguda al canvi dinàstic que serà l'entrada definitiva de l'absolutisme a Espanya. Catalunya com la resta de regnes i principats juren lleialtat al nou rei, el qual també jura les constitucions. Però comet un error posar a Velasco com a virrei en substitució de Jordi de Darmstadt, el qual prendrà decisions que l'enfronta tant amb els Consells de Cent com la Diputació General, a part que a l'anar avançant el conflicte seves mesures repressives encendran els ànims. Al mateix temps el partit Autriacista (d'implantació a tot el regne d'Hispà), que propugnava que el rei no podia imposar un hereu sinó seguir la llei dinàstica, buscava qui podia secundar una revolta, amb l’ajut de les potències que formaven "La Santa Aliança" les quals havien declarat la guerra a favor de la causa de Carles d'Àustria a França i la España borbònica. A Catalunya van trobar el terreny adobat, primer pels problemes institucionals entre les institucions i la representació del rei; i de l'altra l'odi al francès, no en va Catalunya havia suportat dos segles de guerres Hispano-franceses.

Sigui com sigui la guerra finalitzar al maig de 1713, amb la derrota dels Borbons els quals faran importants concessions territorials i comercials (aquesta guerra serà la fi de l'hegemonia francesa), però conservant tots els territoris peninsulars inclosa Catalunya. Aquest tractat molt avantatjós pels anglesos, significar trair un tractat anterior fet amb Catalunya per el qual es comprometien a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. Però en el tractat d’Utrecht només es feia esment a ser tractats els catalans igual que els castellans (o francesos, es a dir com a vassalls). Anglaterra demana que es respectessin les constitucions catalanes tenint en compte que els derrotats en aquesta guerra havien estat els Borbó però Felip V es negar, el tractat no ho especificava i s’havia de castigar als traïdors. El 30 de juny es reuneixen les últimes Corts Catalanes per decidir si lliurar-se a les tropes Franco-Castellanes o continuar la lluita en solitari. Guanyar continuar la lluita i es proclamar la república.

Durant aquests 14 mesos fins al final de la guerra Barcelona estarà assetjada, sent bombardejada dia i nit. Alliberades de la guerra a Europa les tropes Franco-Castellanes començarien  a acumular homes impedint trencar aquest cèrcol per part de l'exèrcit català de fora de les muralles (50.000 contra 15.000 exercit que restar desprès de la marxa de les tropes aliades). Després de dos assalts, un salvat in extremis el 4 de setembre i el definitiu del 11 de setembre, la ciutat va capitular. Així i tot la defensa va ser tan ferotge que va fer retrocedir les tropes estant ja dins la ciutat, això va permetre que s'arribés a un acord de capitulació honrós (per primera vegada en la història) evitant el saqueig.

Gravat sobre l'assalt  definitiu a Barcelona

Òbviament el 11 de setembre es commemora una derrota. La derrota d'un estat de dret, abandonat per altres estats convertits en una propietat privada dels seus caps, reis absolutistes, que consideraven els territoris i persones que habiten en ells possessions les quals usar i intercanviar segons el seus interessos particulars. Catalunya disposava d'una constitució, lleis generals, escollien els càrrecs i el rei no era amo d'hisendes i ànimes.

Encara que al final Catalunya es quedà sola davant les tropes Borbòniques, en aquesta muralla no només hi havia catalans o refugiats de la resta de Corona d'Aragó, també havia castellans com el mateix general Villaroel (Comandant Gral. De l'Exercit de Catalunya) que sabien que en aquesta muralla es defensava una forma d'entendre el món. Una manera on les persones prenen les decisions i no quatre senyors ignorants que juguen amb les vides de la gent. Avui les burocratitzades institucions europees obliden que darrera aquella muralla de Barcelona, com en les barricades que des de finals del segle XVIII y durant el segle XIX els ciutadans que els paguen els sou no volen ser els seus lacais; tanmateix aprofiten qualsevol oportunitat per retornar als segles d’autoritarisme.

La Catalunya que va desaparèixer aquest 11 de setembre no era una democràcia perfecta, ni aquest idealitzat món que descrivia "la Renaixença", però era un món on tots es veien com a subjectes polítics; i encara que era un suïcidi en 1713 van triar suïcidar-se abans de perdre la llibertat de poder fer-ho. Siguem conscients d’això perquè a l’altre costat de la muralla hi ha un senyors que no sols ens volen prendre la llibertat sinó la nostra vida i ànima.