Ser conscienciat climàtic mentre els altres cremen el teu carbó

“... en el negoci del petroli pots treballar de coll en amunt o de coll en avall: en la primera opció t’enriqueixes mentre que la segona només t’embrutes...”

Taylor Caldwell

Noruega, Escòcia són països que han subscrit el compromís climàtic de Paris (be escòcia no perquè pertany al Regne Unit que amb la sortida de la UE sembla que no troba el moment per fer-ho), i estat els primers d’aconseguir implementar-lo. Aquesta noticia (llegir Norway's Prime Minister "champions global change" i Scotland 'leads UK' on climate change) quan encara els subscriptors no han estat capaços en un any de ratificar-lo, és una noticia molt difosa entre la premsa compromesa amb la lluita pel canvi climàtic. Tanmateix aquests països són productors de petroli, de fet és una de les seves principals fons de negoci, sent bona part de les polítiques contra canvi climàtic pagades pels ingressos per venta de cru.

El petroli te una llarga historia "exit"

L’acord de Paris va ser de mínims, fruit de la voluntat dels governs de la Xina i USA, que per altre costat són els principals contaminadors, però que al representar la meitat de l’economia mundial els estralls del canvi climàtic els afecta molt directament. Tot i així aquest acord no acaben de ratificar-lo els països que ja s’havien compromès; i els dos principals promotors, un la Xina, tot i els esforços no aconsegueix ni aturar l’increment de les emissions, i els EUA estan pendent de que guanyi o no el promotor del concurs de mis Univers perquè estripin tot el que s’havia subscrit.

L’actual planeta està muntat damunt de dues premisses: el creixement i l’ús d’energia infinit. El primer te a veure amb la condició d’animal, a part de ser la clàssica solució de la fugida endavant. Aquesta estrategia ha estat la clau del progrés humà, però que va unida a una altre estratègia ja no tant bona en canvi igual de necessària en aquest context de creixement a ultrança: la guerra per poder-se fer lloc quan ja no queda espai per créixer.

L’energia infinita és el somni humà de poder. Tot humà com a mascle o femella alfa en potència, te la voluntat i el compliment d’aquesta una de les màximes de la seva satisfacció. Tots sabem per experiència que els nostres desitjos piquen normalment amb la realitat, tothom vol guanyar però només guanya un, i francament si tothom guanya ningú ha guanyat, guanyar porta implícit que ha estat vers algú. Els poderosos són qui guanyen, amb poder real, força, agilitat, intel·ligència... o millor místic, control de forces ocultes, màgia... D’aquí la fascinació per la tecnologia, aquesta ens converteix amb mags, fent-nos creure poderosos.

Tot això necessita quantitats ingents d’energia, sigui per fabricar els aparells, sigui per fer-los anar. Però l’energia ni és infinita ni gratuïta. Tota l’energia que usem prové del Sol sigui en temps real o de forma fossilitzada. Com vaig exposar en “Hem de canviar la manera de veure l’energia” l’energia del Sol te un valor màxim per m2 i només podem augmentar el seu us augmentant els m2 utilitzats que òbviament aniran en detriment del disponible per l’agricultura i la natura salvatge. Hauríem d’aprendre que és l’energia solar mirant les selves on la lluita entre les plantes és aferrissada per un lloc sota el Sol, que sense ell no poden sobreviure. El consum actual d’energia sols és sostenible gràcies a l’ús de combustibles fòssils.

Avui l’enduriment de les condicions climàtiques estan empenyent els governs a prendre consciència del problema climàtic i de la necessitat de reduir el consum d’hidrocarburs. Ara han començat una cursa cap a les energies renovables, després d’haver-les deixat a l’estacada i perseguit. Tanmateix la potència de les companyies petrolieres, inversors atemorits d’una fallida general d’aquestes companyies, i no oblidem de les companyies consumidores d’energia massiva (transport, telecomunicacions...) fan que signar un compromís de reducció sigui quelcom  molt difícil.

El lloc comú del mon industrialitzat

És molt fàcil per països relativament poc poblats, amb ingressos importants per exportacions i nivell tecnològic gran; puguin assolir amb relativa facilitat els compromisos de Paris, que com he dit anteriorment són de mínims. Però la necessitat de  bones noticies no ens ha de fer perdre de vista que les emissions Noruegues i  Escoceses es fan a kilòmetres de distància d’on s’extreuen.

A “Capitains and Kings” Taylor Caldwell posa en veu del magnat d’una petroliera americana a principis del segle XX “... en el negoci del petroli pots treballar de coll en amunt o de coll en avall: en la primera opció t’enriqueixes mentre que la segona només t’embrutes...”. El negoci del petroli no està en els pous, els petroliers, els oleoductes o les refineries; aquest està en els parquets encerats de Wall Street, la City o Tokyo, mentre contaminen tot el planeta; i creieu-me en l’asèptic ambient dels brokers de borsa mai transgredeixen els protocols d’emissió excepte pel fet que fumen.