Astènia primaveral en cinc de febrer

Tot just ha començat l’hivern quan la primavera ja torna a ser aquí. Això no és bo ni dolent ara perquè les conseqüències les viurem desprès.

S’ha acabat l’hivern. Com deia fa un any (Primavera en ple febrer) l’hivern meteorològic acaba en febrer independentment del que diguin les marmotes americanes, les dites populars o qualsevol altre indicador ancestral. És un fet que avui els estius acaben al novembre i l’hivern es redueix al nadal i algunes setmanes de gener.

Atmòsfera Terrestre

L’astènia és aquell estat on el canvi de tendència del clima generen una caiguda d’ànim a la persona que ho pateix. Jo no se si ho pateixo però al tenir una pressió sanguínia més aviat baixa els canvis de pressió atmosfèrica sobtats (no importa si al alça o la baixa) em provoquen somnolència. Així quan el temps canvia ho puc pronosticar amb relativa certitud (com els que tenen un ull de poll i la pluja), sent últimament la ruleta climàtica que ens ha tocat viure un calvari anímic considerable.

Aquest matí (5/2/17) tenia l’ànima als peus, conjuntament amb el canvi de flaire general que respirava el carrer denotaven quelcom important: la primavera meteorològica havia començat. Sembla mentida que desprès d’un mes de gener dur on els negacionistes del canvi climàtic proclamaven als quatre vents la fi de l’escalfament global, de sobte s’hagi acabat el fred gairebé dos mesos avanç d’acabar l’hivern astronòmic.

La victòria de Trump ha donat ales a la branca escèptic-negacionista del món climàtic, demostrant que les capes més populars de la societat no creuen que hi hagi canvi climàtic. És lògic que aquestes capes siguin reaccionaries al canvi de qualsevol mena, perquè qui te poc tota pèrdua per petita que sigui és molt gran. El que hom podria veure com una oportunitat de millora gràcies al canvi les capes desafavorides ho veuen com un desastre perquè no te recursos per aguantar el sotrac. Eliminar el carbó i el petroli de la nostra societat és una gran pèrdua per les companyies que se n’enriqueixen però un desastre pels treballadors que aniran a l’atur i els petits negocis que els tenen per clients. Que el clima exploti ho farà per tothom, a l’atur hi aniran ells, potser els científics s’equivoquin (com d’altres vegades) i el clima tampoc hauria explotat.

El problema no és la capa ignorant de la societat, la qual compra un discurs que l’exculpa davant les ganes de continuar fent el que feia fins ara. El real és la capa cínica de la societat la qual conscient de que el canvi climàtic és real, segueix mantenint l’actitud senzillament perquè és o més còmode o més way. Una capa que gaudeix del poc preu al qual es subministren aquests recursos. Saben que això te data de caducitat però no seran ells els qui voluntàriament ho deixaran i potser la data és prou llunyana com perquè no els toqui deixa-ho, i els que queden ja s’espavilaran.

És cert que la incidència particular d’una persona de classe mitja és molt petita en comparació a la que fa un individu de classe alta, i no diguem la JetSet. Però com explicava en (Percepció climàtica vers evolució climàtica), els problemes climàtics són bàsicament d’escala. En aquest article feia referència al aspecte acumulatiu temporal del clima, en aquest sentit per número relatiu d’individus la classe mitjana genera més impactes, més continuïtat i més extensió geografia; en definitiva la incidència d’aquesta capa social és milers de vegades superior a tota la classe alta.

Tanmateix la incidència més important en el canvi climàtic les classes més desfavorides. Aquestes tenen un consum irrisori i en paràmetres molt sostenibles de forma individual i familiar. El problema no està en l’actitud de les seves comunitats, moltes d’elles amb paràmetres mediambientals exemplars, sinó que son tants que el planeta està al límit de sostenir la seva pressió, encara que aquesta individualment sigui molt petita. Les grans corporacions contaminen i sobreexploten recursos, però que acaba amb els aqüífers són les comunitats assedegades (Is fresh water ending in the World? No, but we've got problems) i això influeix en el clima tant o més que el CO2.

La gran paradoxa és que el canvi d’actitud d’uns pocs de la classe mitjana és per desgracia inútil davant la gran quantitat d’individus que la conformen. Molt pitjor és quan això ho extrapolem a la classes baixes, perquè ells no tenen cap actitud a canviar senzillament sobreviuen.

Mean Temperatures (NASA)

Podríem estar mirant la velocitat del canvi, si els models encerten més o menys, o senzillament dir que no hi ha res a fer. Amb tota seguretat no hi ha res a fer, però excusar-se en “que al final haurem de ballar tots” i “que me quiten lo vailao” no és l’actitud més coherent. El clima es deteriora a passes de gegant, conjuntament amb la natura que pateix per un costat els canvis de paràmetres que genera el canvi climàtic i per l’altre la pressió terrible de la cobdícia humana.

Calen mesures valentes per revertir la situació. Però desgraciadament ningú vol assumir unes mesures massa dures quan aquest depèn del vot dels qui hauran de patir les conseqüències. No hi ha la valentia de dir que quan més lluny arribem amb la nostra actitud més dures hauran de ser les mesures a prendre; i que no es poden ajornar indefinidament, perquè si no les prenem nosaltres serà el planeta qui les prendrà i creieu-me llavors entendrem que vol dir duresa.