El dia de demà
Per si ningú ho recorda és el títol d’una pel·lícula del 2004 (the day after tomorrow) sobre l’arribada sobtada de la cinquena glaciació del quaternari. La cinta tenia el mateix rigor que 2012 és a dir cap però a diferència d’aquesta que exposava una situació del tot improbable inclús amb els condicionants d’entrada, el dia de demà si exposa una situació versemblant i amb els esdeveniments actuals probable, tot i que el desenvolupament del guió sigui exagerat i la trama patètica. Com tota pel·lícula te un final feliç del tot irreal perquè la reducció d’un terç de la superfície que hi deu viure la meitat dels 7.000 milions d’habitants del planeta segurament acabarà amb una guerra per la terra restant (i segur que Mèxic serà capaç de contenir 150 milions d’evacuats, com mostra la pel·lícula, a la seva frontera fins que no els condonin el deute, davant una evacuació que fa el segon exercit més gran i tecnificat del món; i això fem-ho extensiu a la Xina, Rússia, Regne Unit, França, Japó...).
Però del que vull parlar no és de la pel·lícula sinó de la possibilitat real d’una nova glaciació que vindria en aquest canvi de clima que comencem a patir. És difícil sostenir davant d’un estiu tant calorós que al final d’aquest procés veurem pingüins a la Costa Brava com anunciava el llibre Pingüins a l'Empordà (José Luis Gallego,2005). De fet ningú es posa gaire d’acord i els arguments que exposaré són tant vàlids com altres que defensen tot el contrari, ajudant a que no es faci res, no tant per deturar el canvi com per preparar-se.
El principal argument és que vivim en la cinquena era glacial coneguda. Durant la historia de la terra es coneixen cinc eres glacials: des del 2.000 Milions anys abans d’ara (Mybn) i fins 570 Mybn es coneixen tres períodes de bola de neu on es creu que el planeta estava completament glaçat; així com entre 330 i el 260 Mybn conegut com Carbonífer, i des de fa 30 Mybn que és l’actual el Cenozoic. Actualment estem en un interglacial, període que va de glaciació a glaciació dins de l’era glacial del Cenozoic, i solen ser relativament curts entre 10.000 i 15.000 anys.
Cal aclarir que glaciació i era glacial són dos termes que es fan servir de forma indistinta per designar dues coses diferents però que tenen relació i això crea una mica de confusió. Quan parlo d’era glacial em refereixo a un període llarg de temps, desenes de milions d’anys o més, on la temperatures globals del planeta són prou baixes com per afavorir l’existència de gels permanents. I com glaciació em refereixo a períodes curts d’entre uns milers d’anys fins a centenars de milers, normalment dins d’una era glacial, on les temperatures són molt més baixes que en els períodes circumdants. Aquesta distinció no és per tothom igual i sobretot en autors anglosaxons els termes solen estar canviats. També he de mencionar que el nostre actual i agradable període temperat és un estat climàtic poc habitual que tenim la sort de gaudir, la humanitat en els seus 140.000 anys d’existència només ha gaudit d’aquest clima aproximadament uns 20.000 anys repartit en dos períodes.
Perquè podem afirmar que encara estem en plena era glacial. Doncs el principal motiu és que els condicionants que l’han provocat i mantingut encara continuen. L’orografia juga un paper importantíssim en els climes locals, per tant la distribució de les masses continentals en el planeta condiciona el clima global. En el Carbonífer així com en el Cenozoic coincideix l’existència d’un continent en el pol sud com també un en el pol nord en el Carbonífer i un quasi bloqueig de les corrents generals al pol nord en el Cenozoic. Els continents en els pols impedeixen l’arribada de les corrents marines que porten l’energia de l’equador quedant les zones polars gelades, cosa que les converteix amb més reflectants degut a la neu que les cobreix; d’altre banda si els continents estan en els pols no estan en l’equador, llavors l’aigua que és mes reflectant que la terra ferma, domina augmentant també l’energia que retorna a l’espai. Els canvis orogràfics són molt lents d’aquí que el Carbonífer durés 90 milions d’anys i és probable que la nostra duri un temps similar, és a dir quan l’Antàrtida abandoni el pol sud. L’altre argument és comparar les temperatures actuals amb les temperatures de fora del Carbonífer o Cenozoic, molt més altes en qualsevol latitud, sobretot als pols; o la temperatura de l’aigua del mar de 4 a 15 C per sobre de les mitjanes actuals (la segona és en els pols). La mateixa existència de gels permanents denota que no hem sortit encara de l’era glacial.
Una altre argument és la fragilitat del clima temperat d’Europa Occidental. Només cal mirar la latitud de Lisboa i comparar el seu clima amb el de ciutats d’igual latitud com Washington o Seul, i al sud Europa coincideix amb Tasmània i la Patagònia. Aquesta singularitat és deguda a l’aigua calenta provinent de l’equador i que impulsa el corrent Termohalí. El pas de l’aigua calenta en direcció al nord només és possible per l’oceà Atlàntic perquè el pas del Pacífic (estret de Bering) és molt poc profund per tenir corrents de circulació general. Però aquesta cunya d’aigua calenta puja fins molt al nord i els vents de l’oest impulsen la calor que entra per Europa. Aquesta corrent depèn de la salinitat de l’aigua, i en aquest moments l’augment global de les temperatures està produint un desglaç, el qual aporta aigua dolça a la superfície de l’oceà. Si disminueix la salinitat superficial de l’Atlàntic el corrent termohalí no pujarà tant al nord provocant una baixada en les temperatures d’Europa i de retruc a tota la meitat nord de l’hemisferi augmentant de nou el gel continental i l’albedo* que desencadena la caiguda de les temperatures (llegir Feedback on hi ha un raonament més complert de com el fred porta més fred i la calor més calor).
De moment tot i que molts glaciars han reculat, la salinitat de l’aigua no s’ha vist gaire afectada. Això és degut a que per una banda el que serien les grans masses de gel com Groenlàndia resten intactes, i per un altre costat la major part d’aigua desgelada ha anat a para a l’Àrtic hi ha quedat atrapada allà. L’aigua dolça atrapada a l’Àrtic i la seva problemàtica la tracto a The finish of North Pole ice can provoke a new ice age i és una bomba de rellotgeria. Groenlàndia n’és una altre. Imatges preses per satèl·lit durant l’estiu demostren que la seva consistència mecànica comença a afeblir-se, i de continuar l’escalfament com és previsible, aquest es començarà a fondre ràpidament. Tan un cas com l’altre aportaran grans quantitats d’aigua dolça a l’oceà Atlàntic.
Per últim està l’escalfament global. Podria ser que realment sigui capaç de revertir l’actual era glacial, però és poc probable. Com exposo també en la gota que fa sobreeixir el got, és molt probable que l’escalfament global actual només sigui part de les oscil·lacions normals del clima, això sí una mica alterat per nosaltres. Segurament si no haguéssim cremat tants combustibles fòssils estaríem a l’inici d’un temps similar al de la Grècia Clàssica o principis de l’Imperi Romà. Tanmateix tenint en compte que hem superat el límit curt dels períodes interglacials podríem estar senzillament en el retorn a ells, del qual l’avançada seria un petit òptim**. Pot semblar estrany però el final de l’última glaciació va fer el mateix però en negatiu: un període gairebé temperat finalitzat bruscament per un període molt fred i curt que va acabar també sobtadament, donant pas al interglacial que estem vivint.
El principal argument és que vivim en la cinquena era glacial coneguda. Durant la historia de la terra es coneixen cinc eres glacials: des del 2.000 Milions anys abans d’ara (Mybn) i fins 570 Mybn es coneixen tres períodes de bola de neu on es creu que el planeta estava completament glaçat; així com entre 330 i el 260 Mybn conegut com Carbonífer, i des de fa 30 Mybn que és l’actual el Cenozoic. Actualment estem en un interglacial, període que va de glaciació a glaciació dins de l’era glacial del Cenozoic, i solen ser relativament curts entre 10.000 i 15.000 anys.
Cal aclarir que glaciació i era glacial són dos termes que es fan servir de forma indistinta per designar dues coses diferents però que tenen relació i això crea una mica de confusió. Quan parlo d’era glacial em refereixo a un període llarg de temps, desenes de milions d’anys o més, on la temperatures globals del planeta són prou baixes com per afavorir l’existència de gels permanents. I com glaciació em refereixo a períodes curts d’entre uns milers d’anys fins a centenars de milers, normalment dins d’una era glacial, on les temperatures són molt més baixes que en els períodes circumdants. Aquesta distinció no és per tothom igual i sobretot en autors anglosaxons els termes solen estar canviats. També he de mencionar que el nostre actual i agradable període temperat és un estat climàtic poc habitual que tenim la sort de gaudir, la humanitat en els seus 140.000 anys d’existència només ha gaudit d’aquest clima aproximadament uns 20.000 anys repartit en dos períodes.
Perquè podem afirmar que encara estem en plena era glacial. Doncs el principal motiu és que els condicionants que l’han provocat i mantingut encara continuen. L’orografia juga un paper importantíssim en els climes locals, per tant la distribució de les masses continentals en el planeta condiciona el clima global. En el Carbonífer així com en el Cenozoic coincideix l’existència d’un continent en el pol sud com també un en el pol nord en el Carbonífer i un quasi bloqueig de les corrents generals al pol nord en el Cenozoic. Els continents en els pols impedeixen l’arribada de les corrents marines que porten l’energia de l’equador quedant les zones polars gelades, cosa que les converteix amb més reflectants degut a la neu que les cobreix; d’altre banda si els continents estan en els pols no estan en l’equador, llavors l’aigua que és mes reflectant que la terra ferma, domina augmentant també l’energia que retorna a l’espai. Els canvis orogràfics són molt lents d’aquí que el Carbonífer durés 90 milions d’anys i és probable que la nostra duri un temps similar, és a dir quan l’Antàrtida abandoni el pol sud. L’altre argument és comparar les temperatures actuals amb les temperatures de fora del Carbonífer o Cenozoic, molt més altes en qualsevol latitud, sobretot als pols; o la temperatura de l’aigua del mar de 4 a 15 C per sobre de les mitjanes actuals (la segona és en els pols). La mateixa existència de gels permanents denota que no hem sortit encara de l’era glacial.
Una altre argument és la fragilitat del clima temperat d’Europa Occidental. Només cal mirar la latitud de Lisboa i comparar el seu clima amb el de ciutats d’igual latitud com Washington o Seul, i al sud Europa coincideix amb Tasmània i la Patagònia. Aquesta singularitat és deguda a l’aigua calenta provinent de l’equador i que impulsa el corrent Termohalí. El pas de l’aigua calenta en direcció al nord només és possible per l’oceà Atlàntic perquè el pas del Pacífic (estret de Bering) és molt poc profund per tenir corrents de circulació general. Però aquesta cunya d’aigua calenta puja fins molt al nord i els vents de l’oest impulsen la calor que entra per Europa. Aquesta corrent depèn de la salinitat de l’aigua, i en aquest moments l’augment global de les temperatures està produint un desglaç, el qual aporta aigua dolça a la superfície de l’oceà. Si disminueix la salinitat superficial de l’Atlàntic el corrent termohalí no pujarà tant al nord provocant una baixada en les temperatures d’Europa i de retruc a tota la meitat nord de l’hemisferi augmentant de nou el gel continental i l’albedo* que desencadena la caiguda de les temperatures (llegir Feedback on hi ha un raonament més complert de com el fred porta més fred i la calor més calor).
De moment tot i que molts glaciars han reculat, la salinitat de l’aigua no s’ha vist gaire afectada. Això és degut a que per una banda el que serien les grans masses de gel com Groenlàndia resten intactes, i per un altre costat la major part d’aigua desgelada ha anat a para a l’Àrtic hi ha quedat atrapada allà. L’aigua dolça atrapada a l’Àrtic i la seva problemàtica la tracto a The finish of North Pole ice can provoke a new ice age i és una bomba de rellotgeria. Groenlàndia n’és una altre. Imatges preses per satèl·lit durant l’estiu demostren que la seva consistència mecànica comença a afeblir-se, i de continuar l’escalfament com és previsible, aquest es començarà a fondre ràpidament. Tan un cas com l’altre aportaran grans quantitats d’aigua dolça a l’oceà Atlàntic.
Per últim està l’escalfament global. Podria ser que realment sigui capaç de revertir l’actual era glacial, però és poc probable. Com exposo també en la gota que fa sobreeixir el got, és molt probable que l’escalfament global actual només sigui part de les oscil·lacions normals del clima, això sí una mica alterat per nosaltres. Segurament si no haguéssim cremat tants combustibles fòssils estaríem a l’inici d’un temps similar al de la Grècia Clàssica o principis de l’Imperi Romà. Tanmateix tenint en compte que hem superat el límit curt dels períodes interglacials podríem estar senzillament en el retorn a ells, del qual l’avançada seria un petit òptim**. Pot semblar estrany però el final de l’última glaciació va fer el mateix però en negatiu: un període gairebé temperat finalitzat bruscament per un període molt fred i curt que va acabar també sobtadament, donant pas al interglacial que estem vivint.
*Albedo és el balanç d’energia que reflexa un astre respecte a la que rep. La Terra és un dels planetes amb més albedo degut a que te la superfície molta aigua (líquida i solida, més la solida), si augmenta el gel continental augmenta l’albedo i per tant es reflexa més energia baixant la temperatura.
**Per òptim entenem el període més càlid del interglacial, en el nostre cas està en el Neolític ~6.000-4.000 ac
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada