La llei de Murphi
Qui no ha sentit: la llei de Murphi diu que si una cosa pot anar malament segur que hi va. Aquest Murphi havia de ser un pessimista però no. Murphi era un enginyer de la vella escola que quan un ajudant seu trobava pegues a una possible solució li deixava anar aquesta sentència, convertint-se a la llarga en la coneguda llei de Murphi.
Murphi pertanyia a la generació Americana que havia guanyat la guerra i tenia molt interioritzat que posant els mitjans suficients no hi havia obstacle insuperable resumit en la frase també d’aquella època “impossible is nothing”. Aquesta seguretat els portarà a arribar a la Lluna*, també els portarà a fer coses no tant positives però no hi entrarem.
Aquesta sentencia estava plena de sarcasme però ha perdurat, no en el seu sentit originari sinó en el seu literal, sent el lema de la mala sort. La sort és allò que no hi creiem quan les coses ens van be i que hi recorrem quan fracassem. Només cal mirar al voltant per comprovar que la bona sort no existeix, tot és intel·ligència, visió...; en canvi la mala sort és a l’odre del dia, perquè la gent no comet errors o s’adorm a la palla. D’aquesta manera una frase al·ludint a la bona sort no hagués triomfat perquè com s’ha vist això no passa.
Que te de certa aquesta frase? i Realment és tant implacable?
Realment la frase és mancada de sentit perquè si això fos així ja no existiria l’espècie humana, amb la de coses dolentes que ens poden passar a qualsevol en tot moment una preeminència estadística pel dolent ens hagués abocat al desastre. Per altre banda si la humanitat ha prosperat per força ha de ser més probable lo bo que lo dolent.
Els humans som de naturalesa optimista, això ens ha permès emprendre tota mena d’aventures i riscos que un anàlisi més acurat de les possibilitats d’èxit ho desaconsellaria. El nostre pensament normalment lineal on no sol preveure molts condicionants colaterals així com l’optimisme desvirtua el risc de cada pas, tant pel que fa les probabilitats d’èxit de cada un com de les pèrdues en cas de fracàs; en definitiva quan maquinem una acció d’aquesta només hi percebem els guanys. Només ho contraresta en part el valor de les possibles pèrdues, és a dir la quantia de recursos necessaris per suplir-les, sigui real o subjectiu. D’aquesta manera el sentiment de possible pèrdua de coses valuoses ens converteixen en conservadors. La dialèctica entre els dos comportaments ha dut a l’espècie humana on és ara.
A l’hora de la veritat no valorem la probabilitat d’èxit d’una acció, ho valorem en termes de pèrdua i guany, quan s’ha pres la decisió llavors es raonen les probabilitats d’èxit o fracàs. Només quan el segon anàlisi és descaradament contrari a l’opció escollida canviem de decisió però tot i així de vegades la balança guany pèrdua fa que de forma conscient continuem amb la primera opció d’això s’anomena audàcia; l’audàcia és la característica dels triomfadors però sempre s’oblida que la majoria d’audaços han fracassat: gran benefici implica poca probabilitat d’èxit així que només una minoria que ho proven guanyen la resta perden. La major part del humans no som audaços però l’optimisme ens fa prendre riscos de forma inconscient, això sí de no tan alts. I precisament aquesta és una gran consecució de l’evolució, primer no analitzar els riscos d’entrada ens dona rapidesa en les decisions i per segons que la velocitat augmenta la probabilitat d’èxit; segon la inconsciència dona seguretat que també augmenta la probabilitat d’èxit; i tercer i no menys important, evita els bloquejos, qui no arrisca no pisca diu el dit i posaré un exemple: pensem en un Cromanyó que arriba a un territori desconegut i no troba res per menjar, al final acabarà provant un fruit, poden passar dues coses que el fruit sigui bo com ell creia i ja ha salvat l’escull, o que sigui verinós i mori; si pensa en el benefici que és menjar sobreviurà, si pensa en la possible pèrdua morirà igual de gana; per això és un avantatge ser optimista perquè millora la taxa de supervivència.
I aquí trobem el quit de la llei de Murphi. Quan maquinem quelcom decidim perquè la relació guany pèrdua ens sembla correcta i posteriorment argumentem els pros i contres. La decisió primera ha estat ràpida perquè l’ha valorat el subconscient, i posteriorment el nostre conscient li ha donat forma; per sort el nostre subconscient que és més ràpid continua treballant en el tema, i desprès d’una valoració més acurada pot arribar a la conclusió que s’ha equivocat o el més normal que hi ha un obstacle que no es te prou en compte, llavors això apareix com una veueta que ens avisa. D’això l’anomenem intuïció que pot ser favorable o desfavorable però que te un inconvenient li manca l’argumentació conscient. Així que tenim com una veueta que ens avisa de coses sense arguments i una argumentació positiva, a què se li ha de fer cas? Òbviament es segueix el conscient, perquè entre d’altres coses la decisió ja ha estat presa i només una alarma molt potent que pugui ser encaixada pel conscient ràpidament en l’argumentació aturarà l’acció.
D’aquesta manera planifiquem les coses. En el procés el nostre conscient li va donat forma, mentre que el subconscient de forma heurística intenta trobar solucions i problemes. El procés està marcat per l’optimisme i per tant s’ignoren molts dels possibles problemes. El subconscient que treballa diferent pot trobar aquest inconvenient i el mostra al conscient però sense argumentar obligant aquest a encaixar-lo quan ja ho te tancat.
I a partir d’aquí te sentit la llei de Murphi perquè és en el moment en que tenim el pla fet i ens sembla que tot està tancat, apareix una intranquil·litat o neguit en forma de problema inversemblant que ens fa dubtar, i al final tot falla per allò. La fatalitat deia que per allí havia de fallar i no hi podíem fer res més.
Ni fatalitat, ni predestinació. La intuïció existeix però no és cap do màgic, és el subconscient que bombeja idees constantment i de vegades ho fa a destemps quan el discurs està tancat.
Murphi pertanyia a la generació Americana que havia guanyat la guerra i tenia molt interioritzat que posant els mitjans suficients no hi havia obstacle insuperable resumit en la frase també d’aquella època “impossible is nothing”. Aquesta seguretat els portarà a arribar a la Lluna*, també els portarà a fer coses no tant positives però no hi entrarem.
Aquesta sentencia estava plena de sarcasme però ha perdurat, no en el seu sentit originari sinó en el seu literal, sent el lema de la mala sort. La sort és allò que no hi creiem quan les coses ens van be i que hi recorrem quan fracassem. Només cal mirar al voltant per comprovar que la bona sort no existeix, tot és intel·ligència, visió...; en canvi la mala sort és a l’odre del dia, perquè la gent no comet errors o s’adorm a la palla. D’aquesta manera una frase al·ludint a la bona sort no hagués triomfat perquè com s’ha vist això no passa.
Que te de certa aquesta frase? i Realment és tant implacable?
Realment la frase és mancada de sentit perquè si això fos així ja no existiria l’espècie humana, amb la de coses dolentes que ens poden passar a qualsevol en tot moment una preeminència estadística pel dolent ens hagués abocat al desastre. Per altre banda si la humanitat ha prosperat per força ha de ser més probable lo bo que lo dolent.
Els humans som de naturalesa optimista, això ens ha permès emprendre tota mena d’aventures i riscos que un anàlisi més acurat de les possibilitats d’èxit ho desaconsellaria. El nostre pensament normalment lineal on no sol preveure molts condicionants colaterals així com l’optimisme desvirtua el risc de cada pas, tant pel que fa les probabilitats d’èxit de cada un com de les pèrdues en cas de fracàs; en definitiva quan maquinem una acció d’aquesta només hi percebem els guanys. Només ho contraresta en part el valor de les possibles pèrdues, és a dir la quantia de recursos necessaris per suplir-les, sigui real o subjectiu. D’aquesta manera el sentiment de possible pèrdua de coses valuoses ens converteixen en conservadors. La dialèctica entre els dos comportaments ha dut a l’espècie humana on és ara.
A l’hora de la veritat no valorem la probabilitat d’èxit d’una acció, ho valorem en termes de pèrdua i guany, quan s’ha pres la decisió llavors es raonen les probabilitats d’èxit o fracàs. Només quan el segon anàlisi és descaradament contrari a l’opció escollida canviem de decisió però tot i així de vegades la balança guany pèrdua fa que de forma conscient continuem amb la primera opció d’això s’anomena audàcia; l’audàcia és la característica dels triomfadors però sempre s’oblida que la majoria d’audaços han fracassat: gran benefici implica poca probabilitat d’èxit així que només una minoria que ho proven guanyen la resta perden. La major part del humans no som audaços però l’optimisme ens fa prendre riscos de forma inconscient, això sí de no tan alts. I precisament aquesta és una gran consecució de l’evolució, primer no analitzar els riscos d’entrada ens dona rapidesa en les decisions i per segons que la velocitat augmenta la probabilitat d’èxit; segon la inconsciència dona seguretat que també augmenta la probabilitat d’èxit; i tercer i no menys important, evita els bloquejos, qui no arrisca no pisca diu el dit i posaré un exemple: pensem en un Cromanyó que arriba a un territori desconegut i no troba res per menjar, al final acabarà provant un fruit, poden passar dues coses que el fruit sigui bo com ell creia i ja ha salvat l’escull, o que sigui verinós i mori; si pensa en el benefici que és menjar sobreviurà, si pensa en la possible pèrdua morirà igual de gana; per això és un avantatge ser optimista perquè millora la taxa de supervivència.
I aquí trobem el quit de la llei de Murphi. Quan maquinem quelcom decidim perquè la relació guany pèrdua ens sembla correcta i posteriorment argumentem els pros i contres. La decisió primera ha estat ràpida perquè l’ha valorat el subconscient, i posteriorment el nostre conscient li ha donat forma; per sort el nostre subconscient que és més ràpid continua treballant en el tema, i desprès d’una valoració més acurada pot arribar a la conclusió que s’ha equivocat o el més normal que hi ha un obstacle que no es te prou en compte, llavors això apareix com una veueta que ens avisa. D’això l’anomenem intuïció que pot ser favorable o desfavorable però que te un inconvenient li manca l’argumentació conscient. Així que tenim com una veueta que ens avisa de coses sense arguments i una argumentació positiva, a què se li ha de fer cas? Òbviament es segueix el conscient, perquè entre d’altres coses la decisió ja ha estat presa i només una alarma molt potent que pugui ser encaixada pel conscient ràpidament en l’argumentació aturarà l’acció.
D’aquesta manera planifiquem les coses. En el procés el nostre conscient li va donat forma, mentre que el subconscient de forma heurística intenta trobar solucions i problemes. El procés està marcat per l’optimisme i per tant s’ignoren molts dels possibles problemes. El subconscient que treballa diferent pot trobar aquest inconvenient i el mostra al conscient però sense argumentar obligant aquest a encaixar-lo quan ja ho te tancat.
I a partir d’aquí te sentit la llei de Murphi perquè és en el moment en que tenim el pla fet i ens sembla que tot està tancat, apareix una intranquil·litat o neguit en forma de problema inversemblant que ens fa dubtar, i al final tot falla per allò. La fatalitat deia que per allí havia de fallar i no hi podíem fer res més.
Ni fatalitat, ni predestinació. La intuïció existeix però no és cap do màgic, és el subconscient que bombeja idees constantment i de vegades ho fa a destemps quan el discurs està tancat.
La intuïció es pot aprofitar si se n’és conscient del que és. Aquesta es pot equivocar per tant tampoc és qüestió de seguir-la cegament, les objeccions actuals no les va trobar en el procés d’argumentació; i tant les idees de l’argument com l’objecció han sortit del mateix lloc, en conseqüència són igual de vàlides. Però si que les intuïcions tenen un petit avantatge: porten més temps sent treballades. El problema de la intuïció és que no tothom en te la mateixa, uns per no utilitzar-la se’ls ha atrofiat, i d’altres disposen de poca memòria atenció i paciència en l’argumentació, aquest segon grup també la te atrofiada són els llestos, aquest només veuen el que se’ls posa davant i aprofitant les quatre coses que els interessen prenen decisions ràpides, aquesta rapidesa enganya (sobretot a ells); els a sembla que estan molt atents i tenen molta vista o intuïció, quan fan igual que un cocodril quan veu un pal davant els seus ulls: mosseguen**.
Així que hem de ser conscients que quan elaborem un pla sempre ho fem de forma optimista i per tant si tenim una intuïció que ens està advertint, per inversemblant que sigui fixem-nos-hi, no per fatalitat només per assegurar-nos de que és i si no hi ha res profund amagat en ella. Ara tampoc ens hi hem de capficar molt, si realment és quelcom perillós només rascant una mica començarà a sortir, i si no en trèiem l’aigua clara val més tirar endavant perquè el que si que deia Murphi era que fins que no es prova no se sap el resultat.
Així que hem de ser conscients que quan elaborem un pla sempre ho fem de forma optimista i per tant si tenim una intuïció que ens està advertint, per inversemblant que sigui fixem-nos-hi, no per fatalitat només per assegurar-nos de que és i si no hi ha res profund amagat en ella. Ara tampoc ens hi hem de capficar molt, si realment és quelcom perillós només rascant una mica començarà a sortir, i si no en trèiem l’aigua clara val més tirar endavant perquè el que si que deia Murphi era que fins que no es prova no se sap el resultat.
*el tema de la carrera a la lluna i perquè no hi hem tornat ho tractaré més endavant
**ho te programat, pal mossegar, no ho pot evitar. Això és un avantatge pels seus cuidadors perquè són previsibles en les seves reaccions.
**ho te programat, pal mossegar, no ho pot evitar. Això és un avantatge pels seus cuidadors perquè són previsibles en les seves reaccions.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada