Els cretins que ens governen

Hi havia un temps on tot semblava possible, els esdeveniments s’encadenaven feliçment i tot semblava portar-nos al Nirvana. Els nostres dirigents supuraven sapiència i lideratge, les empreses les portaven genis sortits de les làmpares màgiques de les escoles de negoci, i qualsevol podia assolir el seu somni sense cap esforç. La història s’havia acabat, i amb l’excepció de nous jocs d’ordinador o l’exploració de l’espai aquest món ja estava completat. Potser quedava el tema de la fam i la pobresa però això era d’ordre menor i ja hi havia gent que se n’ocupaven.

 

Però la història és tossuda i te una especial resistència a acabar-se. De cop i volta aquelles facilitats per assolir somnis es van convertir en crèdits per pagar, aquells genis van començar a fer fallir empreses i aquells líders van deixar de ser els presumptes successors de Salomó.
Però com pot ser que es torcessin les coses? Podríem ser dues coses: primer que en un moment donat un seguit d’esdeveniments desafortunats van torçar les coses i no es va reaccionar a temps o no es va poder fer res, segon s’han comés errors per excés de confiança o cobdícia que han espatllat el sistema. Segurament una mica de cada cosa hi ha, han passat esdeveniments no previstos i la combinació desídia amb cobdícia també ha ajudat. Encara que la responsabilitat principal està en l’origen, les coses no es feien be. Rectifico les coses es feien com es suposa que s’havien de fer, una altre cosa és que fossin les correctes.
Els líders mundials i locals són polítics. En situació d’estabilitat i bonança les coses funcionen sense necessitat de fer res, només calia deixar que fessin. En aquestes condicions fins una torradora podria portar un país, població o les Nacions Unides; per tant el més preocupant pels nostres líders era d’altres polítics que pretenien la seva actual cadira. Així que els nostres polítics van passar a ser líders a ser gestors, i ho pregonaven als quatre vents com la gran consecució de l’era moderna. Líder és qui guia la nau, el gestor només processa el dia a dia. El gestor no preveu, ni pensa estratègies, ni imposa criteris; el gestor actua sobre el que ha succeït segons criteris establerts i seguint les tàctiques* apreses. Així qui havia de guiar la nau va posar el pilot automàtic i es va desentendre.
Per sort ens queden els tècnics. Aquests, investits amb tota mena de certificats d’excel·lència i  eficàcia, saben com portar la nau. El funcionariat modern camuflat d’empresari no els afecta la volatilitat política, la seva actuació la regeix la matemàtica pura aplicant models infal·libles i els seus coneixements extensos. Organitzats com exercits actuen de forma eficaç, neta i conseqüent. I si tot ha anat a fer punyetes ha estat culpa dels polítics, mai perquè ells haguessin pres excessius riscs, haguessin fet errors de càlcul o senzillament s’haguessin dormit a la palla.
Els tecnòcrates són el paradigma del gestor. En un mon on el pes econòmic el porten les grans corporacions. Aquestes no difereixen en res amb qualsevol administració pública, tenen un número important d’empleats, funcionen seguint una complicada burocràcia que ocupa una bona part dels seus efectius, i són propietat de tanta gent que no són propietat de ningú deixant els seus rectors sense cap mena de censura; com deia l’economista John Kenneth Galbraith: el comunisme s’imposaria al mon occidental no amb els tancs soviètics sinó gràcies a les grans corporacions.
Les grans corporacions funcionen com els estats comunistes. Semblaria una contradicció però no és així. En les empreses no hi ha pas democràcia, tampoc en els exercits; les empreses estan dirigides per un boreau i les ordres emanen d’ell i s’estenen de forma piramidal per l’organització; en l’empresa tot es fa pel benefici comú (treballadors i accionistes), el benestar dels seus empleats i la major glòria de l’organització. Com els estats comunistes l’empresa entén l’organització com una gran família on tothom te la seva importància, i l’estatus intern està guiat per la més pura meritocràcia.
També te com tot estat comunista els seus defectes. El nepotisme és l’ordre del dia en qualsevol gran corporació anul·lant del tot la meritocràcia. La corrupció és el life motive, no necessàriament en diners, és més efectiu el qui pro quo (avui per tu demà per mi). I la lluita política interna és ferotge sent quan més amunt de la piràmide pitjor, així com els polítics, els tecnòcrates que dirigeixen les grans corporacions no tenen col·laboradors sota seu sinó llops esperant el primer decuit per segar-los la jugular.
Així doncs podríem convenir que els nostres dirigents, tant polítics com econòmics, no poden fer la seva feina perquè la lluita interna els ho impedeix. Però dirigir tampoc és la seva feina, uns han passat a ser purs gestors i els altres ja ho eren; i per gestionar tenint la gent adequada en el seu lloc i tothom treballant no hauria d’afectar la lluita política perquè qui no fes la seva feina distret per la seva carrera interna es localitzaria amb facilitat i se l’apartaria. Així que falla.
Formalment vivim en un mon meritocràtic on els mèrits són els que ens situen en la nostra posició. Però a l’hora de la veritat el nepotisme i el qui pro quo s’estenen per tot arreu, i encara que són molt esteses també són  molt rebutjades, obligant la seva pràctica a la clandestinitat. Així s’introdueixen nul·litats humanes dins l’organització, les quals perduren gràcies al desconeixement del seu origen i davant la possibilitat de “padrí” ningú toca res, com és lògic quan més amunt i més inútil més poderós es creu que és el seu “padrí”. Per altre costat si vols sortir a la foto t’has de moure, si tu fas la teva feina és el que s’espera de tu de manera que no et distingiràs de la resta; així si vols sobresortir has de dedicar-hi temps que es ressentirà de la feina, però no ens ha d’importar ja em vist que per inútil no aniràs al carrer, sempre i quan no molestis a algú amb poder per posar-t’hi.
Tenim doncs inútils dins de qualsevol organització. No necessàriament introduïts a dit, poden perfectament tenir títols i certificats, a part que tothom te dret a una oportunitat, i al final és davant de la tasca on s’ha de demostrar la vàlua. Com és lògic els vàlids s’espavilen, fan i intenten demostrar el seu valor. Els inútils tard o d’hora se’ls veuria el llautó així que han d’usar altres estratègies, amaguen l'ou i ho supleixen asseverant, pontificant, trobant excuses i traient-se la feina de sobre. Aquesta gent no està capacitada pel lloc on solen estar, no perquè no tinguin uns estudis o titulacions senzillament el lloc els va gran, hi ho supleixen traslladant els errors a altres, apuntant-se mèrits i fent poc perquè si no fas res segur que no l’erres. Apuntar-se un mèrit no propi sol donar un gran redit i també t’atorga una capacitat que de moment no tens, però ha estat tant senzill d'aconseguir-la que no es fa l'esforç per assolir-la. A partir d'aquí comencen a tenir autoritat (falsa) i com que els ha funcionat una vegada i a sobre els ajuda a prosperar continuen fent-ho. Podríem pensar que s'estan posant ells mateixos la corda al coll i que arribarà un moment en que no podran assumir-ho. Però aquesta situació no s’acaba mai de donar perquè al seu voltant està ple de personatges com ells que no estan en condicions de contradir-los. Haurem de sumar que quan més s’ignora més seguretat hi ha amb les afirmacions, i al final acaben creient que el que diuen és veritat, com no s’ho han de creure quan gent amb autoritat com ells els donen la raó. La raó dels idiotes, si es desconeix el tema però no es vol quedar malament es fan un parell d’objeccions banals i s’assenteix, i ja s’ha salvat el compromís. Al final tenim un equip de cretins, no malalts de cretinisme, sinó ignorants que la pitjor ignorància que és desconèixer que ho són (d'ignorants), els quals prenen decisions sobre assumptes crucials amb tota l'alegria del món. Estesos pel món polític, empresarial i acadèmic; pugen com l’espuma, la seva seguretat, audàcia i arrogància enlluernen fins les ments privilegiades les quals preses com són de la prudència són atropellades sense pietat per les primeres. 
El seu principal èxit està en no admetre mai l’error. Qualsevol cosa es ven com a èxit i quan objectivament no hi ha manera de salvar-lo recorren a l’entorn i la mala sort. Per damunt de tot aquests cretins es recolzen en els mètodes i no els canvien encara que la cosa no funcioni així es descarrega la culpa sobre qui l’ha avalat. Gens d'imaginació, proactivitat però no iniciativa. Això sí fan tota mena de cursets sobre managemen per estar al dia perquè les tècniques de direcció són volubles com les Primadonnes i el que avui indiscutiblement és blanc demà serà negre de tota la vida i demà passat verd elèctric. Fomenten la mediocritat buscant aquesta qualitat entre els seus correligionaris no fos cas que perillés la seva cadira. I tot ho fan per major glòria de la seva carrera i prestigi, fent que la seva empresa, universitat o país una mera eina per les seves ambicions: ahir era directiu d’un banc fallit que va arruïnar milers de persones, avui és ministre d’un país també fallit que està deixant al pacte de la fam milions i demà donarà classes en una universitat de prestigi, i això sense ni tant sols suar.
Però la seva perillositat extrema és quan prenen decisions. Les eviten com l’aigua els rabiosos, tendeixen a repetir formules encara que no funcionin i normalment tard. Ara tot el contrari passa quan la decisió pot afavorir-los (directament a ells o algú que els pugui ajudar), llavors hi posen tots els sentits canviant el comportament evasiu per agilitat i rapidesa en aprofitar l’oportunitat. Si hi veuen benefici articulen elaborats plans per aconseguir l’objectiu, els quals solen ser tant lineals que no preveuen ni mals colateral ni possibles rebots.
Actualment la població en general ho està passant malament, i creu que la maldat dels dirigents els ha portat a aquesta situació. Però els dirigents no són més malvats que qualsevol de nosaltres, senzillament són cretins que el sistema i la sort els ha dut fins on són i que es creuen posseïdors de la sapiència i la intel·ligència suficients per treure’ns del forat on ells mateixos ens han posat**. I només faltaria que desprès de l’anunci de cada retallada s’acabés la roda de premsa amb la clàssica frase del sicari a la víctima: no és res personal només són negocis.

*tàctica i estratègia no són el mateix: l’estratègia són accions que es prenen per intentar contrarestar o impossibilitar possibles accions del contrari, la tàctica són accions previstes en el moment que un contrari faci una acció o accions concretes; resumint estratègia són accions que estàs fent de forma preventiva, tàctica són accions que tens preparades que usaràs de forma reactiva.     

** Curiosament els antics empleats dels bancs que van fer fallida a l’inici de la crisi, ocupen llocs rellevants en els organismes i governs que lluiten per sortir del forat, tot un premi a la feina ben feta.