No els perdonis! Que saben el que fan

Les últimes paraules de Jesús a la creu foren: “Pare, perdona’ls que no saben el que fan”. Aquest és sens dubte un gest de màxima generositat vers als seus botxins. Cap codi humà exempt de responsabilitat per desconeixement*,  i no només humà la natura també segueix aquesta màxima: desconèixer per exemple la llei de la gravetat no t’impedeix caure per un barranc. Però els humans tenim la capacitat de perdonar als nostres semblants i admetre la no intencionalitat dels errors dels altres.

En els moments difícils és quan la generositat i la gasiveria humana es veuen amb més intensitat. És fàcil ser generós quan no et costa cap esforç però quan la teva pròpia subsistència està en dubte la situació canvia, i és llavors quan es veu la pasta en que un està fet. D’altre banda la cobdícia humana es manifesta en qualsevol context i en situacions de crisi troba la manera d’aprofitar-se de la desgràcia aliena.
Avui en ple col·lapse del sistema econòmic trobem com la gent paulatinament perd el que te quedant en entredit el seu futur, perquè desprès de perdre-ho tot encara deuen més que el perdut i aquest deute va creixent sense aturador. El context és desolador, no es troben recursos ni hi ha perspectiva de trobar-ne, i el temps a pas lent però implacable enfonsa primer individus, desprès famílies i al final tota la comunitat.
Però no a tothom li va malament. Hi ha qui en la desgràcia de molts hi veu una oportunitat d’enriquir-se més. I en aquests moments estem davant l’espectacle denigrant dels desnonaments en massa. Els voltors de sempre han intuït que és el moment. Les entitats de crèdit necessitades de liquiditat i en possessió d’un estoc d’habitatges procedents d’impagaments d’hipoteca que no podien vendre, les han posat a preus molt per sota del seu valor; d’altre banda la crea un banc “dolent” que comprarà aquests habitatges a un terç del seu valor i que en tota seguretat acabarà destruint la majoria. Fixat ja un preu mínim i amb la perspectiva de que els preus tornin a pujar quan comenci la destrucció, els especuladors corren a compra per un preu una mica més alt que el banc dolent els habitatges a les entitats que reben aquests diners com aigua beneïda. La conseqüència és lògica, fins ara els desnonaments eren en comptagotes perquè desnonar val diners i tampoc hi havia possibilitat de vendre, ara a començat una escalada que està portant famílies senceres a viure al carrer.
Tot plegat és un joc de despropòsits conseqüència del que comentava en “els cretins que ens governen” i que ara es vol solucionar despresa i corrents. D’entrada el problema picava a la porta des de fa anys, però les entitats de crèdit davant l’onada d’impagaments no podien fer front a tots els desnonaments, així que s’avenien a negociar i desnonar era l’últim recurs perquè del pis no en feien res. Així que ningú va agafar el brau per les banyes fins ara que s’ha premut l’accelerador i comença a sortir el drama social de darrera.
D’entrada s’han proposat unes mesures d’urgència que no arriben ni a cataplasma de carbur: el cataplasma no serveix de res però com a mínim s’aplica cosa que cap mesura de les aprovades són aplicables. Desprès pensen canviar la llei hipotecaria, que tampoc servirà per dos motius: primer les hipoteques ja estan signades i les lleis no s’apliquen de forma retroactiva, segon la majoria de gent no ha signat una hipoteca sinó un crèdit amb garantia hipotecaria que no és el mateix. Una hipoteca és empenyorar un be però amb la diferència que el be no està en custodia sinó a usdefruit del pignorat, així que l’objecte a pignorar és l’única garantia del crèdit i per tant el valor del be ha de ser molt superior al crèdit (al voltant del 50% per sobre de l’import deixat o dit d’altre manera deixen el 65% de l’import del be). Quan tenim que la majoria de les “hipoteques” ronden el 90% i s’ha arribat al 120% del valor de l’habitatge no és una hipoteca, és un crèdit pur; el terme garantia hipotecaria era un tripijoc permès per l’administració que permetia descomptar de l’IRPF. Una hipoteca te com única garantia el be pignorat per tant no hi ha avaladors, ni garantia personal; si no pots pagar es tornen les claus i s’ha acabat, per això el valor de la garantia ha de ser superior; en canvi un crèdit la garantia és la fortuna personal que si no és suficient, s’ha de buscar algú amb més solvència per garantir el pagament. Aquí el desconeixement i la mala fe han jugat una mala passada, deixant famílies senceres en la desesperació.
La societat no es pot permetre deixar al carrer a tanta gent, i menys quan el problema de la crisi els deixa lligats de peus i mans. La solidaritat és la base del triomf de l’espècie. Seria preceptiu que avanç d’executar un desnonament s’estudiés cada cas per discernir el nivell de necessitat (hi ha també molt caradura que s’aprofita de la situació**) i decidir en funció del tipus de família i ingressos, si mantenir-los en l’actual habitatge o traslladar-los a albergs o habitatges socials temporals, com a mínim fins que es redreci l’economia.
Aquesta crec que seria una possible solució. S’han proposat d’altres però crec que no són massa justes.
Com he dit al començament el desconeixement no eximeix de culpa. Que la societat tingui cura dels integrants més desafortunats no implica que els haguem de perdonar el deute. La gent ha de ser responsable dels seus actes, i que els altres també ho feien no és cap justificació. Si has signat un reconeixement de deute, aquest l’has de complir. Seria injust respecte als qui estan pagant la seva hipoteca o els que responsablement no en van subscriure cap perquè veien poques possibilitats de tornar-la, que els qui no la poden pagar per mala sort o inconsciència se’ls perdonés degut a la conjuntura econòmica.
Però d’altre banda tampoc és just que hagin de tornar els interessos de demora que ronden el 24% quan l’interès de la hipoteca sol rondar el 5%. Senzillament això és un robatori. D’altre banda tampoc és just que les cases valorades pel banc, ara les liquidin a preu de subhasta, amb el funcionament que tots coneixem de les subhates i els subhasters (llegir la mentida de la prima de risc); si el banc va valorar una casa a un preu aquest valor és el que s’ha de liquidar, si el perit la va sobrevalorar llavors que triïn millor els perits***.
Aquest desgavell te responsables. Els primers la societat i la seva total ignorància del factor temps, un crèdit a 45 anys és mitja vida i gairebé tota la laboral, molt de temps com per contreure compromisos de pagament de l’ordre de la meitat dels teus ingressos. Però els pitjors els “enginyers” (els cretins per entendre’ns). Aquests es van carregar intencionadament el lloguer, van posar uns interessos tant baixos que gravaven l’estalvi, rebaixaven els impostos a qui comprava l’habitatge mentre que eliminaven les desgravacions per lloguer, clamaven mentides sobre el comportament del mercat immobiliari, i per damunt de tot van permetre que els promotors amb una maniobra de Dumping global van posar preus abusius sense que ni el govern del PP (promotor) ni el del PSOE (usufructuari) fessin res.
Declaracions com les del president de la patronal bancaria reforcen la idea de que aquesta gent viuen en un altre planeta. No he vist encara cap alt directiu, alt funcionari o polític desnonat. Ells viuen en la seva bombolla i no tenen ni la més mínima idea del que està patint la població. L’Aznar continua presumint d’haver posat el país a la primera divisió econòmica quan l’únic que va fer va ser el mateix que els grecs, portuguesos o irlandesos: aprofitar el riu de diners que venien d’Europa i que al acabar aquest flux s’han hagut d’ampliar les gràfiques per sota de tant avall que han caigut.
La incompetència és la marca de la casa dels qui ens gestionen. Gestionen perquè de governar res, uns només retallen despeses sense solta ni volta, i els que proposen alternatives continuen amb la idea del subsidi, que va funcionar mentre entrava el riu de diners i quan va parar el van mantenir fins que la situació s’ha fet insostenible. Han demostrat tots plegats que són totalment ineptes pel càrrec però ells continuen encolats a ell. Seguint el paral·lelisme de Jesucrist a la creu els hauríem de perdonar perquè realment no saben el que fan però sí que saben el que fan: continuar gaudint del càrrec (viatges, dietes, algun sobresou...) sabent ells que no tenen ni la més mínima idea de com ensortir-se; i francament no tenen perdó.

*el desconeixement de la llei no exempt de complir-la
**Sempre ha hagut mal pagadors, els quals saben tensar la corda però mai arribant a trencar-la amb l’esperança d’una condonació global.
***Ningú es vol fer responsable del que signa. Sempre veiem els països anglosaxons que per qualsevol parida envien al qui signa als tribunals. Potser és exagerat però quan un signa posa la ma al foc i per això et paguen més.