El somni és lluny encara
L’espai l’última frontera
Des dels anys setanta la ciència ficció es va dividir en dos grups: els que mostraven el mon derivat del contemporani, el qual ja no era el fantàstic mon de naus espacials o la Way Still Life dels Supersònics sinó veritables inferns on la humanitat havia caigut; o salts extratemporals mostrant societats que amb una certa normalitat feien la seva vida segons la lògica que imposava el seu entorn, més tecnificat i amb fronteres psicològiques més amplies que les d’un planeta. En aquest context vàrem créixer els adults actuals, amb les visions sobre el futur que mostrava la ciència ficció i un present desolador fruit d’una crisi mundial que va arribar fins els anys ‘90*.
En aquest context la realitat no va ajudar gens. Els plans d’expansió espacial van quedar truncats just arribar a la lluna (mirar La Lluna on exposo els motius perquè no es va arribar més lluny). Mart que era l’objectiu va quedar aparcat sine die i la lluna no s’hi ha tornat més. L’excusa fins ara és l’econòmica i a ulls de la gent corrent l’exploració de l’espai està al ralentí, però això no és veritat. L’exploració espacial ha continuat amb pressupostos similars a l’època dels viatges a la Lluna, el que no ha continuat és la colonització (que no es va començar mai) i físicament no es transporta humans a l’espai. I encara que de tant en tant surt algun madatari mundial i parla de tornar a la Lluna i de missions a Mart, no passa de ser paraules perquè cap agència espacial (exceptuant els Xinesos) te cap pla en marxa per fer cap d’aquestes coses. La generació que va créixer imaginant cultures interplanetàries, morirà amb tota seguretat veient que l’únic viatge d’un humà a un altre mon una historia de passat.
Alguns d’aquests somiadors s’han revelat en part i intenten suplir el que les institucions públiques no fan. Ha començat una espècie de cursa espacial privada, on un dels exponents és aprofitar pel turisme l’espai, com la nau SpaceShipOne i d’altres que participen en els concurs Ansari X Prize. Tanmateix hi ha que van més enllà de l’explotació comercial. Les seves mires estan en portar gent a la Lluna i sobretot a Mart.
Hi ha diverses iniciatives però una de les més curioses és la de fer un Reality del viatge per finançar-lo tal com mostra aquest article del NY Times. El projecte s’anomena MarsOne i intenta portar una colònia que seria finançada per la publicitat del programa on mostraria el dia a dia dels exploradors, ja està buscant candidats i està espectacularment avançat el projecte que volen portar a la pràctica al 2023. En la mateixa línia tenim una fundació privada la Inspiration Mars Foundation que te previst sobrevolar el planeta amb una nau tripulada al 2018 com explica la revista SEN, ja tenen fins el disseny de la nau i estan acabant de reclutar la tripulació.
Tot això és molt bonic però realment el que no han fet les agències governamentals ho podrà fer la iniciativa privada. La resposta malauradament és no, i menys en els terminis que s’han imposat. El problema no és el finançament, el veritable escull és el coneixement. Com he dit el pressupost en exploració espacial continua sent igual de gran però això no ha portat als humans a fer avanços cap a la colonització d’aquest. La resposta a aquesta contradicció està en que quan van començar la cursa és desconeixia totalment l’espai. Actualment la recerca robotitzada ens està permetent adquirir coneixement necessari per seguir en condicions l’exploració in situ per part d’humans.
A l’inici de la cursa espacial es tenien unes premisses que actualment ja són obsoletes. L’arribada de l’home a la lluna mostrar un seguit de perills i esculls insalvables fins i tot avui, que només la sort va fer que l’aventura eixís amb èxit i no acabés amb un dolorós fracàs com li va succeir a la URSS. Aquestes premisses són encara les que guien i motiven els relats de ciència ficció on per traslladar-se de planeta en planeta han de córrer més que la llum (res pot córrer més que la llum) o gaudir de comunicacions instantànies, entre moltes coses que físicament no són possibles, però que sense elles el mon descrit per aquestes narracions és insostenible.
La lluna està molt allunyada de nosaltres, hem de travessar una regió hostil amb quantitats importants d’objectes volant a velocitats molt per damunt a la de qualsevol projectil disparat per un humà, i completament a la intempèrie de rajos còsmics i el vent solar. De la mateixa manera la quantitat d’equipatge (menjar i energia) que es pot portar és molt petita, i en conseqüència la maniobrabilitat escassa, un petit entrebanc pot significar la mort de tota la tripulació. Per això no s’ha tornat a la Lluna. Tanmateix el viatge a la Lluna és molt proper comparat amb Mart. Podríem pensar que arribant a Mart com a mínim estem en un planeta i hi podrem sobreviure d’alguna manera, però la resposta és que només sobreviuríem amb les provisions portades de la Terra; Mart en les condicions actuals no és possible la vida d’un mamífer com nosaltres, per tant arribar no et soluciona gaire el problema, per entendre’ns no és una illa en mig de l’espai.
Tot i que el somni està en el cor d’aquests intrèpids empresaris, això no deixa de ser un somni. Darrera de les aventures més intrepides sol haver molta ignorància d'on es posen, i en tota seguretat aquestes iniciatives privades tenen molt d'això. Si en l'actualitat no sortim de l'abrig del camp magnetic terrestre no és per problemes econòmics sinó de seguretat. En l'actualitat tampoc la presencia humana en la investigació ens aportaria cap valor afegit que justifiqués el risc. Segurament la humanitat assolirà el coneixement suficient com per poder marxar de la Terra i inclús del sistema Solar, però avui per avui i possiblement durant el segle XXI, ens haurem de conformar en viatjar al voltant del nostre planeta.
Amb aquesta frase comencen els capítols d’una sèrie de poc pressupost anomenada Star Trek que durà escasses tres temporades, però quaranta anys desprès ha generat una sèrie animada, quatre spinoff, dotze pel·lícules i més de 8 videojocs; sense comptar els milions i milions de dollars que genera el seu merchandising. De fet era una sèrie de ciència ficció sortida com d’altres en la part culminant de la cursa espacial; tot i la millora tecnològica encara patia com totes les de l’època dels tics de la ciència ficció dels anys ’50. Tanmateix la sèrie perdurarà i creixerà gracies a un plantejament modern similar al que tindrà la ciència ficció a partir dels ‘70. Continua com fins llavors amb una dinàmica de mons nous, monstres, perills i resolució amb èxit per part de l‘especia dominant és a dir els humans; però el context on es desenvolupa és diferent, la nau tot i ser terrestre la terra és un planeta més dins d’una confederació de planetes, i els extraterrestres són aliats o enemics poden canviar de bàndol segons avança la trama, en realitat no era una extrapolació del present sinó una interpretació del futur. Star Trek imaginar un mon futur diferent del present i conseqüent a la vegada amb les premisses de viure a l’espai i un entorn altament tecnificat, i desconnectat del mon contemporani no només temporalment sinó sociològicament: una societat estesa per l’espai ha de ser radicalment diferent a una estesa sobre un planeta.
Des dels anys setanta la ciència ficció es va dividir en dos grups: els que mostraven el mon derivat del contemporani, el qual ja no era el fantàstic mon de naus espacials o la Way Still Life dels Supersònics sinó veritables inferns on la humanitat havia caigut; o salts extratemporals mostrant societats que amb una certa normalitat feien la seva vida segons la lògica que imposava el seu entorn, més tecnificat i amb fronteres psicològiques més amplies que les d’un planeta. En aquest context vàrem créixer els adults actuals, amb les visions sobre el futur que mostrava la ciència ficció i un present desolador fruit d’una crisi mundial que va arribar fins els anys ‘90*.
En aquest context la realitat no va ajudar gens. Els plans d’expansió espacial van quedar truncats just arribar a la lluna (mirar La Lluna on exposo els motius perquè no es va arribar més lluny). Mart que era l’objectiu va quedar aparcat sine die i la lluna no s’hi ha tornat més. L’excusa fins ara és l’econòmica i a ulls de la gent corrent l’exploració de l’espai està al ralentí, però això no és veritat. L’exploració espacial ha continuat amb pressupostos similars a l’època dels viatges a la Lluna, el que no ha continuat és la colonització (que no es va començar mai) i físicament no es transporta humans a l’espai. I encara que de tant en tant surt algun madatari mundial i parla de tornar a la Lluna i de missions a Mart, no passa de ser paraules perquè cap agència espacial (exceptuant els Xinesos) te cap pla en marxa per fer cap d’aquestes coses. La generació que va créixer imaginant cultures interplanetàries, morirà amb tota seguretat veient que l’únic viatge d’un humà a un altre mon una historia de passat.
Alguns d’aquests somiadors s’han revelat en part i intenten suplir el que les institucions públiques no fan. Ha començat una espècie de cursa espacial privada, on un dels exponents és aprofitar pel turisme l’espai, com la nau SpaceShipOne i d’altres que participen en els concurs Ansari X Prize. Tanmateix hi ha que van més enllà de l’explotació comercial. Les seves mires estan en portar gent a la Lluna i sobretot a Mart.
Hi ha diverses iniciatives però una de les més curioses és la de fer un Reality del viatge per finançar-lo tal com mostra aquest article del NY Times. El projecte s’anomena MarsOne i intenta portar una colònia que seria finançada per la publicitat del programa on mostraria el dia a dia dels exploradors, ja està buscant candidats i està espectacularment avançat el projecte que volen portar a la pràctica al 2023. En la mateixa línia tenim una fundació privada la Inspiration Mars Foundation que te previst sobrevolar el planeta amb una nau tripulada al 2018 com explica la revista SEN, ja tenen fins el disseny de la nau i estan acabant de reclutar la tripulació.
Tot això és molt bonic però realment el que no han fet les agències governamentals ho podrà fer la iniciativa privada. La resposta malauradament és no, i menys en els terminis que s’han imposat. El problema no és el finançament, el veritable escull és el coneixement. Com he dit el pressupost en exploració espacial continua sent igual de gran però això no ha portat als humans a fer avanços cap a la colonització d’aquest. La resposta a aquesta contradicció està en que quan van començar la cursa és desconeixia totalment l’espai. Actualment la recerca robotitzada ens està permetent adquirir coneixement necessari per seguir en condicions l’exploració in situ per part d’humans.
A l’inici de la cursa espacial es tenien unes premisses que actualment ja són obsoletes. L’arribada de l’home a la lluna mostrar un seguit de perills i esculls insalvables fins i tot avui, que només la sort va fer que l’aventura eixís amb èxit i no acabés amb un dolorós fracàs com li va succeir a la URSS. Aquestes premisses són encara les que guien i motiven els relats de ciència ficció on per traslladar-se de planeta en planeta han de córrer més que la llum (res pot córrer més que la llum) o gaudir de comunicacions instantànies, entre moltes coses que físicament no són possibles, però que sense elles el mon descrit per aquestes narracions és insostenible.
La lluna està molt allunyada de nosaltres, hem de travessar una regió hostil amb quantitats importants d’objectes volant a velocitats molt per damunt a la de qualsevol projectil disparat per un humà, i completament a la intempèrie de rajos còsmics i el vent solar. De la mateixa manera la quantitat d’equipatge (menjar i energia) que es pot portar és molt petita, i en conseqüència la maniobrabilitat escassa, un petit entrebanc pot significar la mort de tota la tripulació. Per això no s’ha tornat a la Lluna. Tanmateix el viatge a la Lluna és molt proper comparat amb Mart. Podríem pensar que arribant a Mart com a mínim estem en un planeta i hi podrem sobreviure d’alguna manera, però la resposta és que només sobreviuríem amb les provisions portades de la Terra; Mart en les condicions actuals no és possible la vida d’un mamífer com nosaltres, per tant arribar no et soluciona gaire el problema, per entendre’ns no és una illa en mig de l’espai.
Tot i que el somni està en el cor d’aquests intrèpids empresaris, això no deixa de ser un somni. Darrera de les aventures més intrepides sol haver molta ignorància d'on es posen, i en tota seguretat aquestes iniciatives privades tenen molt d'això. Si en l'actualitat no sortim de l'abrig del camp magnetic terrestre no és per problemes econòmics sinó de seguretat. En l'actualitat tampoc la presencia humana en la investigació ens aportaria cap valor afegit que justifiqués el risc. Segurament la humanitat assolirà el coneixement suficient com per poder marxar de la Terra i inclús del sistema Solar, però avui per avui i possiblement durant el segle XXI, ens haurem de conformar en viatjar al voltant del nostre planeta.
*La
crisi actual no ens hauria de venir per sorpresa a les generacions adultes. Des
del 1973 fins al 1996 la crisi va ser el lifemotive de les nostres vides, però
com és lògic tothom s’acostuma a lo bo i oblida en facilitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada