Xipre la Unió Europea i el retorn de l’Edat Mitjana

Versió actualitzada en angles: Cyprus European Union and the return of the Middle Age

Tot i fer ja una setmana encara estem estupefactes per la decisió de fer pagar el rescat dels bancs de Xipre als seus impositors. A dia d’avui (22/03/13) no hi ha solució de que es farà finalment: el BCE pressiona, el parlament xipriota es nega, el govern de Xipre intenta vendre’s l’anima a Rússia, i l’Eurogrup veien que acaba de saltar per un barranc on el final del qual sempre hi ha una patacada. La situació és complicada i a l’espera d’una decisió final les borses baixen i els capitals fugen.

Xipre esta fallida. Això era evident ja fa un any quan els seus mastodòntics bancs, sobredimensionats pel país, van patir que es perdonés part del deute grec. Aquesta podria ser l’excusa però està per veure si l’estat grec podrà pagar el que deu, tot i el perdó de part del deute; així que en tota seguretat el resultat final hagués estat el mateix o pitjor sense la reducció. Al final com tots els estats que han fet fallida dins la UE se l’hagut de rescatar. Però per rebre els diners del rescat s’ha de posar garanties, i Xipre només pesa, incloent les bosses de gas natural, 4.200 M€ i la resta fins a 10.000 M€ els ha d’aportar un altre. El deute públic quan es va al rescat queda descartat, i l’única solució que se’ls ha acudit és agafar-ho dels dipòsits dels estalviadors.
Xipre és un lloc curiós, tot i estat en la UE i l’Euro, encara te una pàtina de paradís financer. Te un sector bancari exagerat per les dimensions del país gràcies a dipòsits estrangers que són la majoria dels diners que aquesta mesura agafaria. Suïssa també te un sector bancari sobredimensionat; però a diferència de Xipre és un país amb un fort sector agrari, una industria potent, un turisme de qualitat consolidat, fonts d’energia i la seu de multinacionals icones mundials. A Suïssa una sotragada bancaria faria mal però darrera hi ha un país que pot revertir la situació, cosa que a Xipre sense els seus bancs seria una Grècia en pobre. No ens ha d’estranyar que en aquesta insòlita decisió de prendre els diners dels estalviadors hi hagi jugat un paper important el fet que la major part dels diners siguin estrangers; ans encara fa més estúpida la decisió, perquè el dia que tornin a obrir els bancs els diners estrangers que quedin marxaran a llocs més segurs convertint en espuri el sacrifici d’avui.
Però el més preocupant és la decisió en sí. La UE garantia dipòsits fins a 100.000 €. No tenien perquè fer-ho, de fet tenen la potestat de posar impostos sobre els diners en dipòsit, i no només això sinó que poden imposar un impost del 100% dels bens i ingressos. Però el que no pot fer és canviar les regles del joc a mitja partida i menys legislar de forma retroactiva.
Posaré un exemple: Suposem que un poble obre un parc que considera públic i decideix no cobrar entrada per entrar. Però quan han passat uns anys se n’adonen que les depeses són insostenibles i decideixen posar entrada cosa lògica. Així que un matí posaran un cartell a l’entrada avisant que a partir de tal moment començaran a cobrar l’entrada als visitant, però el que no farà és sense previ avís posar la guixeta i obligar a qui ja era dintre a pagar l’entrada o multar-los si no la tenen, i menys buscar a tothom qui ha entrat i cobrar-los a ells o els seus hereus en cas de mort l’entrada de les vegades que hi ha entrat.
Tots actuem en conseqüència amb les regles vigents en el moment. Si aquests estalviadors els haguessin dit que aquests diners no eren assegurats potser se’ls haguessin gastat en altres coses o amagat sota una rajola, i qui hagués posat els diners ja sabia a que s’atenia. Estem en un clar cas d’indefensió jurídica. I de la mateixa manera que poden posar-te un impost a caràcter retroactiu qui diu que demà decideixin cobrar un impost a qui ha tingut cotxe els tres últims anys o anular les pensions a qui no hagi cotitzat cinquanta anys tot i estar en l’actualitat jubilat. No estic parlant de drets adquirits, estic parlant de que una practica que a partir d’avui és delicte no pot punir als qui la practicaven avanç de ser-ho; et poden multar per fumar en un espai públic però no per haver fumat avanç que s’imposés la norma.
Això ens retorna a l’obscura etapa coneguda com edat mitjana on la volubilitat del senyor feudal podia arruïnar a qualsevol. Moltes vegades una mica d’història aniria be per qui pren decisions. Per alguna estranya raó la gent associa revolució francesa amb ànsies de llibertat quan en realitat davant de la Bastilla només hi havia fam de pa. Demanaven llibertat però perquè l’arbitrarietat de l’absolutisme portava a un seguit de normes estúpides que canviaven segons en qui parlava el monarca que van paralitzar l’economia. No saber a que atenir-te fa que no arrisquis, saber que potser tot el teu esforç desapareix perquè legislen en la teva contra fa que no t’esforcis i saber que el nepotisme i el suborn poden fer que les coses canviïn fa que no et comprometis. Primer la UE i els governs que la sostenen van afavorir pràctiques fraudulentes per part de poders econòmics que ens han portat a la situació de crisi actual, després per combatre la crisi ha imposat lleis i mesures injustes, i ara quan no se’n surten directament espolien els seus ciutadans com a mers cobradors d’impostos medievals. La UE ha passat una frontera que li pot costar molt cara, de robar als estalviadors xipriotes a convertir-se en una Somàlia o en l'Occident de fa mil anys, hi ha un gran camí però com tots els camins es comença pel principi.