Hipoteques damnificats i caradures

No és la primera vegada que em refereixo amb les accions dels nostres estimats cretins i lladres que ens governen. Amb això no insistiré, més aviat vull comentar algun aspecte sobre l’actual problemàtica que ja vaig tocar en “No els perdonis que saben el que fan”.

D’entrada que memòria política és més volàtil que la naftalina en tenim constància diària, i que arriba a uns límits increïbles no cal ni fer esment: el que fins fa una hora era la millor solució al problema per l’oposició no triga un polític ni cinc minuts en defenestrar-la si el govern ho proposa com a llei. Podríem pensar que és una exclusiva dels polítics però en aquest aspecte es comporten com qualsevol altre esser humà. Recordo que un excompany de feina em comentava sobre el cas d’una plataforma logística d’una gran cadena de supermercats situada a Madrid, aquesta portava un any d’endarreriment en els lliuraments a les botigues de la cadena; com a solució van decidir externalitzar-la la varen vendre la plataforma una gran multinacional logística i tot arreglat; un més desprès del traspàs tenen la primera reunió de seguiment, el cap de la delegació dels supermercat multa la multinacional per l’any d’endarreriment acumulat. Com podem observar el nivell de caradura del personal és inherent a l’espècie, i més, com vaig exposar els cretins, quant més amunt s’està.
Així que no és d’estranyar que els impulsors de les retallades i pujar els impostos (PSOE) es trenqui les vestimentes aïradament quan ho fa l’actual govern (PP) (en clau catalana PSC i CiU). Pel que fa el tema de les hipoteques i desnonaments trobem on l’oposició recolza amb fermesa les accions de la PAH, resulta que el govern actual ha mostrat el canvi en la política sobre desnonaments de quan ells governaven i que ha agilitzat els actuals desnonaments. Per altre costat el govern s’ha fer pròpia una Iniciativa Legislativa Popular (ILP)(obvi amb el nom que te el partit) per llavors gairebé convertir-la amb tot el contrari del que es volia fer amb ella. I mentrestant els afectats persegueixen polítics i els polítics desbarren de forma compulsiva però els desnonaments continuen tot i les sentencies d’Estrasburg.
La situació és molt complexa, perquè com és lògic la mala fe dels actors és important. Els bancs i caixes, ajudats econòmicament desprès de malbaratar els diners en sous, pensions i prebendes a amics i coneguts per un costat, i per una altre arriscant els diners dels seus clients i propietaris; han actuat de forma inconscient i deshonesta. Inconscient perquè si continuen escanyant els seus clients ells també acabaran escanyats i deshonesta perquè bona part del problema l’han creat ells, amb l’ajut d’unes lleis inoperants i a la vegada injustes. Aquests bancs van concedir crèdits a gent que no tenien ni la més petita de les possibilitats de retornar-los i sense cap mena d’aval real, a part d’un habitatge que de forma esotèrica creixeria en preu de forma indefinida. Actualment estan tots en fallida, be tècnicament no perquè els deixen valorar encara part dels habitatges, i amenacen en arruïnar a la resta de clients si els deixen caure; però no se n’estan de mantenir uns sous estratosfèrics pels seus directius. Òbviament no admeten cap responsabilitat i tot ho traslladen a l’acció responsable dels seus clients, com a vulgars trilers han mentit (informat convenientment) a persones que per necessitat, desconeixement o confiança han signat contractes legals però injustos.
Avui tenim una munió de gent senzilla que la conjunció de mala sort i mala fe, han portat a la misèria. Però per un altre costat també hi ha gent que de certa manera van aprofitar la disbauxa per aconseguir un ritme de vida molt per damunt de les seves possibilitats, i amb l’escusa de que tothom ho feia es va sumar a la festa sense cap mirament. Segurament no ho feien amb mala fe, senzillament van aprofitar la ganga, i ara com és lògic no volen patir les conseqüències i s’ajunten amb els primers per veure si hi ha una solució col·lectiva que els solucioni el problema.
Òbviament el problema s’ha de solucionar però una solució col·lectiva arreglaria el problema dels caradures i seria injust per la majoria. D’entrada arreglar avui la llei d’hipoteques és una necessitat pels que facin a partir d’avui hipoteques, però no pels que ja la tenen subscrita. Exigir un tracte retroactiu és molt complexa, primer perquè retroactiu des de quan, qualsevol tall en la retroactivitat serà injust pels que quedin a fora i no podem remuntar-nos fins l’home d’Atapuerca; per altre banda crearíem un precedent, avui ens sembla be perquè només perjudica als bancs però dema, i coneixent la classe de lladres que ens manen, perjudicar la resta de comuns, a part de la inseguretat jurídica que provoca sinó mirem el cas de Xipre.
Des del meu entendre les solucions han de ser individuals. La llei que feia referencia de la Chacón era per desnonar el clàssic caradura que s’instal·lava en un pis de lloguer i no pagava ni un rebut fins que dos anys desprès se’l feia fora, sense haver pagat res i amb el pis destrossat; i aquesta agilització, feta en plena bonança econòmica era perquè hi havia un estoc de pisos buits (ja llavors) que no els volien llogar i els que es llogaven es feien a preus abusius al·ludint aquest problema. Així doncs en l’actualitat barrejats entremig de la munió de damnificats hi ha amagats una colla de caradures de sempre que volen aprofitar que la PAH doni la cara per ells. La presencia d’aquest està servint de justificació a uns caradures encara més grans que són els bancs per impedir resoldre el problema, perquè com estan les coses desenganyem-nos als bancs ja els està be encara que plorin.
Potser en comptes de presentar ILP (que en aquest país no ha reeixit cap), hagués estat més sensat presentar querelles per estafes contra els bancs per cada hipoteca problemàtica. Coneixent la mena de negoci que és el bancari, sobretot a aquest país, la majoria podrien perfectament reeixir, com han fet per exemple els de les preferents. D’altre costat actualment molta gent està passant grans penúries per poder complir amb els seus compromisos (i no necessàriament els votants del PP) els quals donar la casa de la qual porten més de la meitat pagada seria un perjudici, una amnistia en forma de dació en pagament general seria totalment injust amb l’esforç d’aquests i tants d’altres que han aconseguit pagar-la vers els que no han ni pagat ni els interessos.
En un país on els bancs en la major part de la historia no han donat un crèdit ni per equivocació, de cop i volta els varen regalar a qui tingués la gosadia de demanar-lo. Òbviament no es va fer gratuïtament i ara estem pagant les conseqüències. En un país on el Picar és l’heroi nacional el caradura simpàtic es cola com heroi entre mig dels damnificats, però com succeeix en el Lazarillo els més caradures són els rics i poderosos.