La tempesta perfecta

Títol d’una pel·lícula que tractava de la unió de tres tempestes a la vegada i d’uns mariners els quals la necessitat de pesca els fa estar a la mar més del convenient, cosa que paguen amb la vida. Però aquesta no és la raó del meu escrit d’avui. Del que vull parlar és de la tempesta que se li acosta a la humanitat i que com estruços figurats fem veure que no veiem (tema tractat en Ignorar l’Evidència) .

Actualment estem sotmesos als rigors d’una crisi que deixa milions de persones a l’atur a tot el mon. Els nostres responsables polítics continuen enrocats en les seves solucions, els neoliberals postulen treure regulacions i proteccions, els conservadors l’estalvi a ultrança, i els progressistes gastar més diners que no tenim. S’han provat les tres coses per separat i a la vegada i el resultat ha estat el mateix: hem anat a pitjor. No se’n adonen que el paradigma que ells coneixien ja no hi és (o era mentida) però continuen enrocats perquè és l’únic que coneixen (així funcionen els cretins mitjos que governen el mon).
Però tornant a la tempesta, o tres tempestes convergents per ser més exactes, he de fer esment que ells les ignoren per complert. Més aviat les obvien relegant tot l’èxit de la seva gestió a la recuperació del creixement sostingut. Potser sembla reduccionista dir que tot ho redueixen al creixement, però només cal observar els noticiaris i anotar quantes vegades mostren les taxes de creixement. No hi ha més.
La primera tempesta que ens ve damunt te a veure amb la crisi, per això la poso com a primera. La crisi econòmica és la suma de la saturació del mercat, la sobrepoblació i la substitució de l’obrer per la màquina. Tothom te de tot, això porta a no vendre estocs i haver de parar fabriques; la sobrepoblació dispara els preus agrícoles juntament amb la terra perquè es necessita terra per habitatge i més terra per conrear, això redueix el pes de la natura (que és qui ens manté) amb el conseqüent problema mediambiental que redueix la producció d'aliment; i la necessitat de major i millor producció més barata substitueix els cars, lents i imperfectes humans de les tasques corrents, i cada vegada la mecanització és més extensa. Òbviament solució immediata tampoc hi ha.
La segona és el canvi climàtic. Independentment de cap on aquest es dirigeixi un canvi climàtic canvia la distribució de terres útils. Si anem a fred baixarà el nivell del mar inhabilitant les poblacions costaneres, desapareixeran terres útils sota el glaç i els conreus hauran de ser traslladats de les seves zones habituals. Si anem a càlid el nivell del mar pujarà i inundarà les poblacions costaneres, també es reduirà la terra útil engolida pel mar i els conreus també s’hauran de canviar de zona. Això és un trasbals assumible si no fos perquè la gent viu majoritàriament en la costa altrament és la zona econòmicament més rica, i que a part dels trasbalsos dels règims de pluja i temperatures, tindrem canvis en la biologia com mutacions de virus, bactèries i especies predominants que afectaran els medis productius i a la salut pública. Els economistes no han abordat massa aquesta variable, això quan no l'obvien directament, i els canvis locals de clima històricament han abocat a un desastre econòmic de la zona; avui la Xina importa la major part del seu menjar degut a polítiques agràries errònies que han devastat grans àrees del país, i això econòmicament és prou destacable com per ignorar-ho.
La tercera és la optimització a ultrança. Direu que això és una cosa desitjable no un problema, i aquesta és la raó per la qual la fomentem i es convergeix cap a ella cada vegada més depressa. Les coníferes tenen un dels ADN més grans que existeixen, òbviament la major part d’ell és redundant, però el continuen arrossegant, per d’altre banda els pins que avui veiem ja existien en el carbonífer fa 360 milions d’anys, són de les especies que més temps porten a la Terra amb el que comporta de climes diversos per adaptar-se. De fet he vist avets, que viuen en climes freds, sobreviure la mar de be trasplantats a llocs secs i càlids. Tenir un ADN divers permet l’adaptabilitat, si fos un ADN optimitzat només els coneixeríem com a fòssils. Realment l’optimització el que fomenta és el pensament únic. Optimitzar és la màxima adaptació a l’entorn però si l’entorn canvia aquesta adaptació és un handicap per la supervivència. Quantes més formes de veure les coses hi ha, incloses les errades, més possibilitat d’ensortir-se, però l’optimització enfoca tot en els recursos més rendibles i com aquests fallin tot falla. No és possible ser dubtil i òptim a la vegada.
Aquestes tres tempestes s’albiren en l’horitzó però ningú veu la seva proximitat. No és una predicció apocalíptica, la humanitat acabarà ensortint-se d’una manera o altre. La qüestió és com, i podem fer-ho de dues maneres: ordenada o com sempre. De forma ordenada és buscar solucions reals al problema real amb obertura de ment i oblidant, no el que hem après, sinó el que fins ara no està funcionant. O com sempre: campi qui pugui. Aquesta crisi se la compara amb la del '39 però jo dic que estem davant d’una segona caiguda d’Occident i aquesta vegada amb l’Occident estès a tot el planeta. Com totes les crisis i com esperen els nostres economistes, aquestes acaben un dia o altre; però la crisis d’Occident va durar mil anys i s’anomena Edat Mitjana.