Què és Cultura?
En aquest mon de retallades compulsives provocades per la crisi, l’auto anomena’t mon de la cultura lluita per no ser la víctima propiciatòria a sacrificar. Quan es retallen pensions, subsidis, assistència, educació i recerca; veus de tots els àmbits clamen per no perdre el be més preuat que te la humanitat: la cultura. Encara que hi ha excepcions, com la d’un Nasi que deia que es treia la pistola cada vegada que sentia aquesta paraula, està prou consensuat que la cultura és un be a conservar, però tothom entén el mateix pel terme ‘Cultura’.
Cultura (IECC): Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
Cultura (RAE): Conjunto de conocimientos que permite a alguien desarrollar su juicio crítico ó Conjunto de modos de vida y costumbres, conocimientos y grado de desarrollo artístico, científico, industrial, en una época, grupo social, etc.
Culture (Oxford Dictionary): The arts and other manifestations of human intellectual achievement regarded collectively or the ideas, customs, and social behaviour of a particular people or society
No difereixen massa, però si observem la definició anglesa i espanyola amb la mateixa definició hi ha dos possibles significats (de fet es mostren en el diccionari com dues entrades que jo he ajuntat per simplificar). I hi ha moltíssimes accepcions afegint adverbis i adjectius a aquesta paraula. De fet el que sembla és que per cultura s’entenen moltes coses, de la mateixa manera que com a NO cultura també se n’entenen moltes altres. Així tornant al tema de les retallades podríem dir que cultura és el que creu el ministre de cultura que ho és i que encara li cap dins del pressupost del departament.
Així que porto uns dies reflexionant sobre el tema i crec que he trobat una definició de cultura, no te perquè ser la més valida i està subjecta a ser millorarada.
Cultura (RPV): és el conjunt de coneixements i la relació que hi ha entre ells que una persona adquireix al llarg de la vida, i que conformen d’univers on transcorre la seva vida.
Al meu entendre la cultura és una qualitat individual i el que s’entén com a cultures (col·lectives) és senzillament l’adició de la cultura personal de cada individu que formen el col·lectiu. És a dir el “saber universal” no pertany a cap cultura, i la cultura com a tal és la grandària de cada univers particular de l'individu.
Òbviament si ‘cultura’ és el coneixement global individual, el mon de la cultura és quelcom que no te sentit, de la mateixa manera que producció cultural no defineix res perquè ho definiria tot. Perquè algú em pot explicar entre l’arquitectura del segle XII, el que fan els arquitectes estrella, o una casa mitgera dels anys ’50 de qualsevol barri humil, que les fa be cultural o no; podem parlar de més o menys bellesa o component artístic, però com a coneixement és el mateix: tenen mètode constructiu, context històric, història i moltes altres qualitats que comparteixen totes les edificacions. No te més interès un assaig sobre una catedral o d’un bloc de pisos, només depèn de la qualitat d’aquest, és a dir dada, valor de la data, contextualització d’aquesta i transcendència en el discurs dins l’assaig.
La cultura actualment està lligada a la inutilitat. Quan en un curset es fa la introducció (història, dades curioses...) es diu això és cultura, quelcom que és bo saber però que no serveix de res. I és aquest el motiu perquè es converteix en la víctima propiciatòria. Actualment s’associa cultura amb art quan aquest només és una part de la cultura. I l’associació amb l’art és el que més mal li fa perquè precisament és el que li acaba donant el sentit d’inutilitat. No vull dir que l’art sigui inútil, sinó que l’art com la gastronomia i altres refinaments de la societat va lligat a la riquesa d’aquesta; les societats pobres no es gasten diners en aquestes coses perquè prou feines tenen per sobreviure.
Però parlem del mon de la cultura. Els artistes i altres professionals que es dediquen disciplines poc productives dins dels canons neoliberals, o dit d’altre manera gent que fan coses inútils però que fan maco, aquests conformen el mon de la cultura. Aquí també incloem els crítics i periodistes del ram, parlar de quelcom inútil és una inutilitat, i els que en viuen encara que ells sí que hi ha trobat una utilitat. Però se n’exclouen els esportistes, bàsicament perquè els primers miren per sobre els segons i els exclouen, així com tot un seguit de paràsit que també viuen del “qüentu”. Aquest mon de la cultura també exclou el que anomenaríem disciplines pràctiques o coneixements útil. Si t’acostes als prestatges de les llibreries es separa les novel·les com a cultura dels manuals d’utilitats; independentment del valor i qualitat dels llibres, la quantitat de coneixement que aporta un llibre de viatges o un manual és molt superior normalment a la d’una novel·la pensada per ser llegida al metro. Solen sentir-se superiors, i en termes globals dins d’aquest mon hi ha les ments més brillants i els autèntics savis; però també s’hi introdueixen veritables patans que la sort els va introduir algun dia. D’aquest mon l’autèntica gent culta sol tocar de peus a terra i tenen una visió més amplia d’aquest mon, en canvi els patans culturals són els de la defensa de la seva condició vers la resta, segurament per por de ser apartats per gent millor preparada i intel·ligent.
L’existència de patans i vividors dins d’aquest mon ha generat estranyes dependències. Gràcies al foment de la cultura aquests han acaparat pressupostos i contractes. No és pas nou primer l’església després els reis i nobles, han pagat escriptors, pintors, escultors i científics per fer créixer el seu prestigi. Com que per gustos no hi ha res escrit, encara que estadísticament es podrien fer veritables tesis que ho revocarien, és normal que els més pilotes se’n duguin el gat a l’aigua en contraposició als millors. En l’actualitat l’stablismen cultural varia segons qui mana, coses de la democràcia, i s’ha instaurat la visió de que aquests són tants d’altres que viuen a l’esquena del poble sense fer res. I aquesta sensació creix quan en plena crisi la gent està patint, aquests ploren perquè no els arriben les subvencions.
Com he dit al principi la cultura passa mals moments. Per una banda tenim els cultes professionals que no sabem ben be que fan però que els pocs diners que s’hi dediquen els acaparen ells. Per una altre el nivell cultural mig dels individus baixa tot i la inversió en cultura i ensenyament. I al mig de tot plegat es te la voluntat de reduir, no el coneixement absolut de la humanitat (conjunt total de coneixements) sinó la possibilitat de que la gent corrent accedeixi a aquest. Indiscutiblement una societat culta és més crítica i no necessàriament més feliç, en canvi per aquesta nova etapa d’esclavitud global que volen instaurar els poderosos, un poble vivint a la inòpia segurament és més feliç i quan més feliç més dominable.
Venen mals temps per la humanitat, però mentre tinguem els mateixos vividors de sempre posant etiquetes i protegint la seva càtedra, els poderosos sempre sortiran guanyant perquè els vividors se’ls pot compra amb diners. Al segle XII es feien catedrals molt boniques però la gent no sabia si havia res més darrera l’últim turó que abastava la vista.
Òbviament si ‘cultura’ és el coneixement global individual, el mon de la cultura és quelcom que no te sentit, de la mateixa manera que producció cultural no defineix res perquè ho definiria tot. Perquè algú em pot explicar entre l’arquitectura del segle XII, el que fan els arquitectes estrella, o una casa mitgera dels anys ’50 de qualsevol barri humil, que les fa be cultural o no; podem parlar de més o menys bellesa o component artístic, però com a coneixement és el mateix: tenen mètode constructiu, context històric, història i moltes altres qualitats que comparteixen totes les edificacions. No te més interès un assaig sobre una catedral o d’un bloc de pisos, només depèn de la qualitat d’aquest, és a dir dada, valor de la data, contextualització d’aquesta i transcendència en el discurs dins l’assaig.
La cultura actualment està lligada a la inutilitat. Quan en un curset es fa la introducció (història, dades curioses...) es diu això és cultura, quelcom que és bo saber però que no serveix de res. I és aquest el motiu perquè es converteix en la víctima propiciatòria. Actualment s’associa cultura amb art quan aquest només és una part de la cultura. I l’associació amb l’art és el que més mal li fa perquè precisament és el que li acaba donant el sentit d’inutilitat. No vull dir que l’art sigui inútil, sinó que l’art com la gastronomia i altres refinaments de la societat va lligat a la riquesa d’aquesta; les societats pobres no es gasten diners en aquestes coses perquè prou feines tenen per sobreviure.
Però parlem del mon de la cultura. Els artistes i altres professionals que es dediquen disciplines poc productives dins dels canons neoliberals, o dit d’altre manera gent que fan coses inútils però que fan maco, aquests conformen el mon de la cultura. Aquí també incloem els crítics i periodistes del ram, parlar de quelcom inútil és una inutilitat, i els que en viuen encara que ells sí que hi ha trobat una utilitat. Però se n’exclouen els esportistes, bàsicament perquè els primers miren per sobre els segons i els exclouen, així com tot un seguit de paràsit que també viuen del “qüentu”. Aquest mon de la cultura també exclou el que anomenaríem disciplines pràctiques o coneixements útil. Si t’acostes als prestatges de les llibreries es separa les novel·les com a cultura dels manuals d’utilitats; independentment del valor i qualitat dels llibres, la quantitat de coneixement que aporta un llibre de viatges o un manual és molt superior normalment a la d’una novel·la pensada per ser llegida al metro. Solen sentir-se superiors, i en termes globals dins d’aquest mon hi ha les ments més brillants i els autèntics savis; però també s’hi introdueixen veritables patans que la sort els va introduir algun dia. D’aquest mon l’autèntica gent culta sol tocar de peus a terra i tenen una visió més amplia d’aquest mon, en canvi els patans culturals són els de la defensa de la seva condició vers la resta, segurament per por de ser apartats per gent millor preparada i intel·ligent.
L’existència de patans i vividors dins d’aquest mon ha generat estranyes dependències. Gràcies al foment de la cultura aquests han acaparat pressupostos i contractes. No és pas nou primer l’església després els reis i nobles, han pagat escriptors, pintors, escultors i científics per fer créixer el seu prestigi. Com que per gustos no hi ha res escrit, encara que estadísticament es podrien fer veritables tesis que ho revocarien, és normal que els més pilotes se’n duguin el gat a l’aigua en contraposició als millors. En l’actualitat l’stablismen cultural varia segons qui mana, coses de la democràcia, i s’ha instaurat la visió de que aquests són tants d’altres que viuen a l’esquena del poble sense fer res. I aquesta sensació creix quan en plena crisi la gent està patint, aquests ploren perquè no els arriben les subvencions.
Com he dit al principi la cultura passa mals moments. Per una banda tenim els cultes professionals que no sabem ben be que fan però que els pocs diners que s’hi dediquen els acaparen ells. Per una altre el nivell cultural mig dels individus baixa tot i la inversió en cultura i ensenyament. I al mig de tot plegat es te la voluntat de reduir, no el coneixement absolut de la humanitat (conjunt total de coneixements) sinó la possibilitat de que la gent corrent accedeixi a aquest. Indiscutiblement una societat culta és més crítica i no necessàriament més feliç, en canvi per aquesta nova etapa d’esclavitud global que volen instaurar els poderosos, un poble vivint a la inòpia segurament és més feliç i quan més feliç més dominable.
Venen mals temps per la humanitat, però mentre tinguem els mateixos vividors de sempre posant etiquetes i protegint la seva càtedra, els poderosos sempre sortiran guanyant perquè els vividors se’ls pot compra amb diners. Al segle XII es feien catedrals molt boniques però la gent no sabia si havia res més darrera l’últim turó que abastava la vista.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada