Viure al damunt d’una muntanya de cadàvers
Dhaka. Milers de persones treballant en un edifici al mig d’un caos de matèries primeres, maquines i productes acabats. Per un míser sou hores d’intens treball, ambient asfixiant i cap esperança en un futur millor; el seu futur és treballar per subsistir ells i els seus fills. En un edifici construït de qualsevol manera sobresaturat de personal, maquines i materials es confecciona el somni occidental dels productes barats, bonics i sense responsabilitat.
Però aquell fatídic dia el somni es va truncar. De res va servir l’advertiment dels enginyers, els moviments de l’edifici o els sorolls; els encarregats de la producció no volien perdre més temps i diners; i de sobte l’edifici se’n du la vida de més de mil persones. Però en realitat aquest miler i milions de persones més dels països anomenats en desenvolupament fa temps que no tenen vida.
Però aquell fatídic dia el somni es va truncar. De res va servir l’advertiment dels enginyers, els moviments de l’edifici o els sorolls; els encarregats de la producció no volien perdre més temps i diners; i de sobte l’edifici se’n du la vida de més de mil persones. Però en realitat aquest miler i milions de persones més dels països anomenats en desenvolupament fa temps que no tenen vida.
La revolució industrial apareguda al segle XVIII redistribuir el treball humà. Normalment la gent associa industria amb fàbrica, però això no és cert perquè de fàbriques i tallers hi ha hagut des de sempre. La revolució industrial és un canvi en la manera de treballar. Fins llavors les fàbriques i tallers tenien gent amb ofici, és a dir la única ma d’obra no qualificada era la quitxalla que entrava d’aprenent, la ma d’obra no qualificada només podia treballar en feines de braços és a dir al camp en la collita o traginant mercaderies. Però al XVIII la millora tecnològica sumada a una racionalització de la feina va obrir la porta de la fàbrica a la ma d’obra no qualificada, deixant la poca feina que no es podia fer a màquina a uns pocs oficials i la força de treball a un exercit d’obrers no qualificats més barats. Òbviament els obrers no qualificats tendiren abandonar el camp per la fàbrica, no perquè cobressin més sinó al tenir una feina regular els donava una seguretat que no tenien en el camp.
Originàriament la nova industria no comptava amb l’existència d’un potencial mercat consumidor. L’abaratiment gràcies a la substitució de l’oficial ben pagat per l’obrer mal pagat i l’augment de producció només repercutia a la butxaca de l’amo. Tanmateix donar una minsa seguretat a l’obrer va fer que aquest s’atrevís a comprar augmentant aquest mercat. Això va durar fins que es va saturar el mercat, però al segle XVII i XIX baixant sous i acomiadant es solucionava, dins l’industria, però la misèria al carrer augmentava.
Però al final del XVIII a França els aldarulls van acabar en revolució. S’ha escrit molt de la revolució francesa però el resum és: Desprès de d’humiliació d’Utrecht França començarà una política expansionista a l’Àfrica i Amèrica per apuntalar i recuperar la seva posició a Europa, perduda pel descalabre de la guerra de succeció Espanyola. Això portarà a França a mitjans del segle XVIII a una nova guerra contra Anglaterra (la gran guerra o dels set anys) amb una distribució de forces internacionals similar a la de successió Espanyola (òbviament aquesta vegada sense la corona d’Aragó) però amb un resultat similar, derrota total de França. Així que Lluis XVI va heretar un estat en fallida. Es sol dir que Lluis XVI va ser el més preparat dels reis Borbó tot i així va gestionar fatal la crisi, va pujar impostos, va reduir la despesa social, però va mantenir despeses que des de el seu punt de vista eren imprescindibles com les militars i la pompositat (això em sona d’haver-ho vist últimament); el resultat final va ser el cap dins d’un cistell. El relat parla d’un poble davant la Bastilla demanant llibertat quan en realitat demanaven pa i treball. Qui demanava realment llibertat era la nova classe empresarial atrapada entre una crisi, politiques abusives i arbitraries, i la impossibilitat d’influir. La revolució fracassa perquè no resol el tema de la fam i la crisi la resol la política expansionista de Napoleó. Durant el segle XIX la nova burgesia industrial ja se la deixa participar del poder deixant a la seva sort l’obrer, convertint-se aquest en el segle de les revoltes i revolucions.
La vida de l’obrer d’una fàbrica és similar a la d’un esclau en l’Imperi Romà. Pot ser acomiadat senzillament perquè un encarregat vol donar feina a un conegut, el sou és míser, la jornada infinita i el tracte denigrant. És l’època de Dickens i Victor Hugo on ells i altres (en català hi ha molta literatura realista com per fer-nos una idea) descriuen el món sense entranyes on la gent perd la dignitat i la humanitat per recollir la poca misèria que es reparteix*. Però l’última gran revolució l’any 1917 ho canviarà tot. Serà precisament la duríssima patronal alemanya de caire prussià qui inventarà la base del que actualment anomenem estat del benestar, crearan la jubilació, la sanitat universal i les vacances; no per altruisme sinó per aturar el socialisme, deurien pensar "que si ells ho poden fer nosaltres també".
La humanitat ha arribat al segle XXI amb el comunisme mort i l’economia globalitzada. En sí aquests dos esdeveniments no són ni bons ni dolents, encara que són els que han donat forma a l’estat actual de les coses. Ja arribaven especies d’orient a l’Imperi Romà i s’han trobat a Xina objectes d’origen europeu gairebé d’èpoques prehistòriques demostrant que el comerç mundial ha existit sempre; però la velocitat i el cost d’aquest comerç en l’actualitat fa que qualsevol pot comercialitzar qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. D’altre banda l’aparent inexistència d’alternativa mata la possible esperança de sortir del pou, perquè malmetre esforços per sortir del pou quan només hi ha el pou, i el que es fa és lluitar per aconseguir un millor lloc en el pou.
I amb aquest context varem exportar al tercer món el nostre segle XIX amb la promesa que a la llarga viurien com nosaltres. El tercer món s’ha convertit en la legió d’obrers inqualificats que poblen les fàbriques, que com llavors produeixen articles barats per les classes altes en que ens havíem convertit els ciutadans occidentals. Com succeïa en les ciutats del segle XIX, les nostres ciutats eren els carrers de la gent rica amb agradables bulevards, bonics edificis i elegants botigues, mentre que les ciutats del tercer món eren els paupèrrims suburbis industrials descrits per Dickens, els quals no veien els habitants dels barris rics tot i tenir-los al costat. En l’actualitat el turisme global ens portava a aquestes ciutats de la misèria però que els nostres ulls ho veien com decorat d’una atracció de Port Aventura.
Un mati com tants d’altres la cobdícia va matar més de mil obrers, però dia rere dia aquesta esclavitud mata sigui en fàbriques o minés de tot el món sense que els mitjans de comunicació en facin esment. Tanmateix aquell matí les botigues van obrir les seves llums i van oferir els seus productes entre ells els que van fabricar dies avanç els obrers morts. El més trist és que encara no ha passat un mes i ningú ja ho recorda, però encara que no sigui visible, amagada pels llums de neó i l’ambient estèril de la botiga, regalima la sang dels milers d’obrers d’aquesta i d¡altres fàbriques que fan el miracle. Miracle que com les seves vides es llença a les escombraries a l’acabar la temporada.
Originàriament la nova industria no comptava amb l’existència d’un potencial mercat consumidor. L’abaratiment gràcies a la substitució de l’oficial ben pagat per l’obrer mal pagat i l’augment de producció només repercutia a la butxaca de l’amo. Tanmateix donar una minsa seguretat a l’obrer va fer que aquest s’atrevís a comprar augmentant aquest mercat. Això va durar fins que es va saturar el mercat, però al segle XVII i XIX baixant sous i acomiadant es solucionava, dins l’industria, però la misèria al carrer augmentava.
Però al final del XVIII a França els aldarulls van acabar en revolució. S’ha escrit molt de la revolució francesa però el resum és: Desprès de d’humiliació d’Utrecht França començarà una política expansionista a l’Àfrica i Amèrica per apuntalar i recuperar la seva posició a Europa, perduda pel descalabre de la guerra de succeció Espanyola. Això portarà a França a mitjans del segle XVIII a una nova guerra contra Anglaterra (la gran guerra o dels set anys) amb una distribució de forces internacionals similar a la de successió Espanyola (òbviament aquesta vegada sense la corona d’Aragó) però amb un resultat similar, derrota total de França. Així que Lluis XVI va heretar un estat en fallida. Es sol dir que Lluis XVI va ser el més preparat dels reis Borbó tot i així va gestionar fatal la crisi, va pujar impostos, va reduir la despesa social, però va mantenir despeses que des de el seu punt de vista eren imprescindibles com les militars i la pompositat (això em sona d’haver-ho vist últimament); el resultat final va ser el cap dins d’un cistell. El relat parla d’un poble davant la Bastilla demanant llibertat quan en realitat demanaven pa i treball. Qui demanava realment llibertat era la nova classe empresarial atrapada entre una crisi, politiques abusives i arbitraries, i la impossibilitat d’influir. La revolució fracassa perquè no resol el tema de la fam i la crisi la resol la política expansionista de Napoleó. Durant el segle XIX la nova burgesia industrial ja se la deixa participar del poder deixant a la seva sort l’obrer, convertint-se aquest en el segle de les revoltes i revolucions.
La vida de l’obrer d’una fàbrica és similar a la d’un esclau en l’Imperi Romà. Pot ser acomiadat senzillament perquè un encarregat vol donar feina a un conegut, el sou és míser, la jornada infinita i el tracte denigrant. És l’època de Dickens i Victor Hugo on ells i altres (en català hi ha molta literatura realista com per fer-nos una idea) descriuen el món sense entranyes on la gent perd la dignitat i la humanitat per recollir la poca misèria que es reparteix*. Però l’última gran revolució l’any 1917 ho canviarà tot. Serà precisament la duríssima patronal alemanya de caire prussià qui inventarà la base del que actualment anomenem estat del benestar, crearan la jubilació, la sanitat universal i les vacances; no per altruisme sinó per aturar el socialisme, deurien pensar "que si ells ho poden fer nosaltres també".
La humanitat ha arribat al segle XXI amb el comunisme mort i l’economia globalitzada. En sí aquests dos esdeveniments no són ni bons ni dolents, encara que són els que han donat forma a l’estat actual de les coses. Ja arribaven especies d’orient a l’Imperi Romà i s’han trobat a Xina objectes d’origen europeu gairebé d’èpoques prehistòriques demostrant que el comerç mundial ha existit sempre; però la velocitat i el cost d’aquest comerç en l’actualitat fa que qualsevol pot comercialitzar qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. D’altre banda l’aparent inexistència d’alternativa mata la possible esperança de sortir del pou, perquè malmetre esforços per sortir del pou quan només hi ha el pou, i el que es fa és lluitar per aconseguir un millor lloc en el pou.
I amb aquest context varem exportar al tercer món el nostre segle XIX amb la promesa que a la llarga viurien com nosaltres. El tercer món s’ha convertit en la legió d’obrers inqualificats que poblen les fàbriques, que com llavors produeixen articles barats per les classes altes en que ens havíem convertit els ciutadans occidentals. Com succeïa en les ciutats del segle XIX, les nostres ciutats eren els carrers de la gent rica amb agradables bulevards, bonics edificis i elegants botigues, mentre que les ciutats del tercer món eren els paupèrrims suburbis industrials descrits per Dickens, els quals no veien els habitants dels barris rics tot i tenir-los al costat. En l’actualitat el turisme global ens portava a aquestes ciutats de la misèria però que els nostres ulls ho veien com decorat d’una atracció de Port Aventura.
Un mati com tants d’altres la cobdícia va matar més de mil obrers, però dia rere dia aquesta esclavitud mata sigui en fàbriques o minés de tot el món sense que els mitjans de comunicació en facin esment. Tanmateix aquell matí les botigues van obrir les seves llums i van oferir els seus productes entre ells els que van fabricar dies avanç els obrers morts. El més trist és que encara no ha passat un mes i ningú ja ho recorda, però encara que no sigui visible, amagada pels llums de neó i l’ambient estèril de la botiga, regalima la sang dels milers d’obrers d’aquesta i d¡altres fàbriques que fan el miracle. Miracle que com les seves vides es llença a les escombraries a l’acabar la temporada.
Com a coda. Quan vegis les barbes del teu veí pelar posa les teves en remull. Només a tall d’avís.
*una cosa que m’agrada del realisme és que sempre hi ha bona gent amagada en mig de tanta immundícia, be amb els catalans costa més de trobar-los.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada