Star Dust

Tots som pols d’estels amb vocació de brillar, només cal creure’ns-ho

 

Quan naixem sempre hi ha una estrella brillant en el nostre zenit. Unes són petites i rabassudes però al mateix temps resistents i experimentades; d’altres grans, exuberants i ràpides, amb pressa per arribar al seu final que omple l’univers de llum colors i pols. Aquesta pols començarà un llarg pelegrinatge pel fred espai fins potser ser capturada per una estrella un cometa o un planeta. Allí començarà una dansa de combinacions i recombinacions fruït del temps, l’atzar i la quàntica; on desprès de dies, anys, segles i eons la podrem veure cada matí lleganyosa reflectida en el mirall.
Amb termes globals podem parlar de dos bons concerts els fets aquesta setmana. Potser no hem estat tant brillants com perquè el públic hagués d’assistir amb ulleres de Sol però els nostres quarks i leptons han pogut recordar una mica el temps de quan eren al ventre de l’estrella. Sap greu quan quelcom que sortia be als assajos es falla el concert, tanmateix d’altres surten per primera vegada sota els focus. Això forma part de la fluctuació normal de les coses, i en definitiva dona sentit a la vida: no saber que passarà i que tot és possible a priori. Així els concerts tenien dues parts una amb cançons més complexes les quals hem tret força be, amb intenció, que podrien haver sortit millor però precisament aquesta disconformitat ha fet que milloressin d’un concert a l’altre; i una amb cançons de repertori potser una mica més senzilles d’execució però igual de compromeses d’interpretació, les quals han sortit molt be. Precisament les de repertori s’han repescat amb relativa rapidesa, podríem pensar: han sortit be perquè ja les sabíem; però hi havia noves incorporacions i gent com jo amb menys memòria que un peix desmemoriat que no hem tingut cap problema en sumar com si fos el repertori en curs; i això en part es deu a l’esforç en les noves cançons. Les hores invertides en resoldre un ritme, en polir una afinació o pronunciar correctament una frase, no només han servit per millorar un passatge en concret sinó que ha millora la resta de la nostra feina; perquè només s’aprèn de les errades i l’esforç que t’obliga a corregir-les.

 

 

Manresa Veus Finestra

Potser aquest semestre teníem un repertori una mica atrevit, pel temps que disposàvem per treballar-lo amb comparació al nivell mig de la coral; i això ha repercutit en el resultat final. Podríem pensar que amb cançons un xic més senzilles , “més al nostre nivell” hauríem fet un concert més rodo; primer hem de distingir entre el on estem que és el nivell que podem oferir en un concert, i una altre el nostre nivell, que només ens l’imposem nosaltres; i segon no són igual els nervis de qui pot fallar el que es suposa assumible, als de qui pot aconseguir el que es suposava inassolible (sempre i quan no es surti a l’escenari amb el cul a l’aire, que no és el cas). L’actual repertori te cançons senzilles i no tant, sent igual d’important cantar unes com les altres si hi posem amb dues el que s’hi ha de posar, però si només ens conformem amb les senzilles, encara que les arribem a brodar, ens perdrem les altres, les quals ens ajuden a poder millorar les senzilles.
 

Santpedor Veus

El grup és més que la suma dels seus individus, el resultat final és superior al que pot fer cada un individualment, i la millora col·lectiva repercuteix en la individual, d’aquesta manera el grup i l’individu es retroalimenten mútuament. Per el bo i el dolent, entrar en l’autocomplaença o el conformisme porta al grup a la dinàmica contraria, que és la de baixada i aquesta ajudada per la natura és molt més ràpida que la de millora. Una criatura que tot just comença a caminar no pot tenir com objectiu immediat córrer una marató però si es conforma en arribar a la cantonada mai creurà el carrer. Creure que puc travessar el poble i provar-ho em farà creuar més carrers que tenir com objectiu creuar els que realment veig possibles; costarà més o menys o m’hauré de buscar un nou camí però segur que arribo més lluny. Al final els ocells volen perquè creuen que ho poden fer, i si cauen s’espolsen les ales i ho tornen a provar. Perquè conformar-se en ser il·luminat quan pots brillar, de fet som pols d’estels i brillar no ens vindrà de nou.