Matar la gallina dels ous d’or

L’or ha estat el somni del humans des del dia que van començar a treballar-lo. La Bíblia parla d’un tal rei Mides el qual Deu li va donar la potestat de convertir en or tot el que tocava; òbviament aquesta pretesa benedicció es va transformar en maledicció perquè al transformar tot en or es va morí de gana, l’or no es menja. Tot i aquesta advertència Bíblica que intentava explicar la diferència entre valor i preu, l’or ha estat històricament  una obsessió. S’ha extret, buscat i matat per ell, muntanyes senceres s’han enderrocat i s’han barrinat abismes que es veuen des de l’espai. Durant l’Edat Mitjana va existir un grup d’intrèpids savis que volien imitar al llegendari rei, i buscaven la pedra filosofal la qual converteix el plom en or, avui sabem que això és possible gràcies a la Física Atòmica* encara que amb llàgrimes de mussol i bigotis de gripau estaven lluny de trobar-ho. Avui continuem acaparant or; el qual compra bens i ànimes a canvi de res.

 

Però no vull parlar d’això. De la mateixa manera que hi ha el mite de Mides també hi ha el de la gallina dels ous d’or. Un dia en un galliner va néixer una gallina que donava ous d’or, òbviament això va enriquir el seu propietari, però un dia per gana, supèrbia o qualsevol altre motiu la va matar quedant-se sense font de riquesa i va tornar a ser pobre. La història intenta mostrar-nos dues coses: primer que hem de respectar que ens fa guanyar la vida, i segon que la riquesa la dona l’ingrés continuat i no la riquesa puntual que al no renovar-se acaba esgotant-se. 
Malauradament és complicat saber quina és la gallina dels ous d’or que ens manté. La història és plena d’exemples on una acció que en primera instancia portava riquesa, al final arruïnava completament al seu autor degut a que havia mort la seva principal font de recursos. Aquesta complicació es troba en dos components. El primer és de desconeixement de l’origen real del recurs; una font treu aigua d’un avenc a la muntanya però aquesta aigua ve d’algun lloc, kilòmetres muntanya amunt edifiquem una casa i els fonaments hi descobrim una beta d’aigua que ens pot malmetre l’edifici, per resoldre-ho drenem la beta, i dies desprès la font s’eixuga. El segon desconèixer o tenir mal entès quin és el recurs real que et dona la riquesa; els cultivadors il·legals de cànnabis amaguen les plantes en habitacions tancades, on generen un ambient artificial i il·luminen les plantes amb llums violeta, la fotosíntesis absorbeix la llum vermella que és per això que les plantes són verdes, per tant la llum violeta no fa res, per sort dels cultivadors cap làmpada fa llum monocromàtica i totes emeten molta radiació en vermell que és la que fa viure les plantes, el dia que posin LED violetes que fan llum quasi monocromàtica llavors se’ls moriran les plantes i no sabran perquè.
En l’actualitat trobem una mica la barreja d’aquests dos problemes. Per una banda desconeixem els mecanismes subtils que mouen la natura, els quals menyspreem perquè creiem de segon ordre i d’influència limitada y per un altre creiem que hem superat la dependència amb la natura, podent subsistir en un mon completament artificial y fins i tot ser capaços de recrear-la.
Com és lògic estem molt allunyats d’aquesta quimera, de fet formem part de la natura, mal ens pesi, i el seu destí i evolució és el nostre. Ja he fet esment anteriorment dels problemes de la cursa espacial (La lluna i El somni és lluny encara), i aquests bàsicament estan en la dificultat de tenir un suport vital per les persones en l’espai; allí només tenen un mínim per sobreviure en el reduït espai de la nau, i gaire temps tampoc poden estar-s’hi sinó emmalalteixen. Fins i tot viure en un planeta similar a la Terra com és Mart és impossible, sense vestit espacial en pocs segons quedarien deshidratats i congelats molt abans d’asfixiats i cremats pels UV. Tenim total dependència de l’aire, aigua, temperatura i protecció de l’atmosfera; però continuem maltractant l’aire, el clima i l’aigua com si fossin coses que no anessin amb nosaltres.
Tanmateix no som conscients de que les coses d’ordre menor poden ser importants, sobretot quan deixes passar temps. Tots els processos i interdependències de la nostra natura evolucionen de forma no lineal. Ja vaig exposar en “s’ha aturat l'increment de temperatures” com funcionen aquests mecanismes pel que fa al clima, però la resta de components dels nostres ecosistemes funcionen de forma anàloga. Però continuem matant de forma indiscriminada insectes, plantes poc productives i altres coses que ens fan nosa sense mirar quin mal fem als nostres propis interessos.
Per altre banda aquestes coses d’ordre menor tampoc són tan menors com pensem. La massa dels espècimens de qualsevol espècie de formigues és deu vegades més gran que la de tota la humanitat, i hi ha milers d’espècies de formigues. Els artròpodes superen en més de 100 vegades la seva massa a la de tots els vertebrats, tot i ser per regla general més petits; i això és patètic si la massa dels artròpodes la comparem amb la massa de qualsevol dels milions d’espècies de bacteri que hi ha al planeta. Però nosaltres només ens fixem en que és del nostre ordre o superior i per tant no tenim ni la més mínima idea de com és realment la natura.
Avui qui estudia la natura ha començat a desvelar un gegantí i importantíssim món ocult als nostres ulls miops, i també el funcionament real d’aquest, bastant allunyat del que pensàvem. Aquests estudiosos intenten alertar que estem errant amb el nostre plantejament i que bona part del que nosaltres creiem és completament erroni. Un exemple europeu és el problema de les abelles les quals estan sent mortes pels insecticides dels cultius, i al no ser pol·linitzades les plantes no donen fruit. Però com és lògic ningú els escolta, perquè darrera d’això hi ha els interessos dels fabricants d’insecticides, adobs  i llavors, que ara tenen massa diners invertits en la seva línia d’investigació, i no ho llençaran tot per la borda. 
La natura, aquest món ple d’insectes, bacteris i altres bitxos considerats indesitjables, és la nostra gallina dels ous d’or que matem per desconeixement, moltes vegades, però la majoria d’elles per avarícia. Destruïm selves per cultivar quan aquestes són molts ordres més productives que els nostres camps degut a la seva diversitat. També destruïm zones ermés per portar ‘progrés’ quan l’únic que portem és brutícia. Fins ara les zones naturals, més abundats que les agrícoles i urbanitzades, ens aportaven la riquesa que nosaltres creiem treure de les nostres terres; però avui no només hem reduït dràsticament aquestes a unes poques reserves sinó que les embrutem, maltractem i assetgem per arrancar-les hi les coses que nosaltres considerem riqueses però que en realitat no tenen res a veure ni amb la riquesa natural ni en el que ens aporten per sobreviure.
La humanitat està errada. No estem en l’Antropocé  com pretenen alguns, perquè algú creu que modelem la natura però en realitat la molestem; i un dia d’aquests la natura ens expulsarà de la forma que ho ha fet sempre: extingint-nos. No tenim cap poder ni control sobre d’ella, i és gairebé un insult a la intel·ligència el concepte de Geoenginyeria.  Però mentrestant ens passegem per aquests fent gala d’altivesa i fatxenderia, i com l’avicultor de l’inici de l’escrit matarem la nostra gallina dels ous d’or perquè creiem que ja no ens és necessària.

*Or o plom només ho diferencia el número de protons que conformen el seus nuclis ( 79Ou  82Pb). Cal dir que l’energia per afegir els X protons al Or no val la diferència de preu entre ells, a part la reacció inversa és energèticament més favorable la qual cosa significa que és més probable que l’or es converteixi en plom que no a l’inrevés.