Normalitat, Negacionistes i Estat estacionari

Què entenem per normalitat? Mirant-ho al diccionari de IEC hi trobem diferents definicions. Per normal tothom entén el que és més freqüent i ordinari, és a dir quelcom estadístic. Però d’altre costat també porta una carrega de correcció: “el que és correcte”. Sigui com sigui que una cosa sigui normal sol portar a la tranquil·litat o en el pitjor dels casos a la resignació. Per això sol usar-se com a qualificació de moltes coses per les quals no es vol donar cap explicació  ni que es facin gaires preguntes.

En l’actualitat ens trobem que els contraris al canvi climàtic han trobat un nou argument per negar-lo: estem en una nova “normalitat”. Addueixen que tenint en compte els canvis que el clima planetari ha sofert durant la seva historia, inclosos els temps històrics humans, no te sentit considerar normal nomes les condicions climàtiques del període just anterior al nostre, perquè serien tant vàlids el càlid període de l’antiguitat propera (Roma, grecs p.e.). Així proposen que si pels romans o durant el segle XVIII (petita edat de gel) les seves temperatures i precipitacions mitges eren les normals de l’època; doncs les temperatures i precipitacions mitges actuals són normals per la nostra època. De fet tenen raó.
Aquest argument, del tot vàlid, no te cap mena de validesa quan parlem de canvi climàtic. El clima el caracteritza no els valors mitjos sinó la probabilitat o freqüència de fenòmens meteorològics, la temperatura o la precipitació en sí només són conseqüència d’això, però no el caracteritza perquè podrien perfectament donar-se els mateixos valors amb climes similars però diferents. Però a part d’aquest argument podríem dir conceptual, hi ha un altre de més significatiu i és que el debat del clima no està en que és normal i que no sinó com evoluciona; si hi ha una cosa que realment podem considerar normal en el clima planetari en tots els temps, és que mai és igual invalidant la recerca de normalitat. Per tant que el clima sigui normal o no és totalment baladí.
Diuen que no hi ha res més estupid que fer trampes al solitari. Doncs be canviar els llindars perquè així les coses quadrin és una manera de fer trampes a nosaltres mateixos. Òbviament no em refereixo al fet de adonar-se de quan equivocat estàs en una afirmació en el moment de provar-la, sinó l’arreglar els resultats i forçar el discurs perquè els resultats no són com esperaves. S’ha de ser realista i quan la prova experimental comença a fallar ser valent per adonar-se de l’error, cosa que no és fàcil perquè ni el triomf ni el fracàs es mostren amb claredat en ciència ni en altres àmbits de la vida. Massa sovint es forcen i modifiquen de forma poc clara, paràmetres i resultats d’experiments; normalment són actes de bona fe que la percepció i l’ànsia fa cometre; però que de vegades es converteixen en fraus que es propaguen en el temps i emmascaren el coneixement fins que són descoberts.
Dir que la nova temperatura mitja és una nova normalitat equival a dir que no està passant res, perquè tot és normal. Que sigui normal no significa que no passi res: és normal que una persona a qui li cau a sobre una pedra d’una tona aquesta mori, però tot i ser normal aquí ha passat quelcom. Senzillament tenim davant nostre un dels molts exemples de raonament per no fer res pel que fa al problema climàtic actual. Una nova normalitat implica haver de fer alguns canvis com s’ha fet d’altres vegades. Fins hi tot aquesta nova normalitat estalvia en calefacció i medicaments al fer millor temps; i pel que fa a la recurrència de catàstrofes això s’arregla adaptant-nos. La normalitat ha canviat i la vida humana segueix com fins ara, és l’argument que es traspua d’aquest discurs.
Primer cal parar-nos a pensar si és cert que la vida humana segueix com fins ara: crisi econòmica mundial, revolucions a tot arreu, fam anacrònica a certs països i cada vegada en són més... sí en totes les èpoques hi ha hagut d’això però ara hi ha més i va creixent. Però a part del problema social mundial que comença a albirar-se, és que l’actual estadi climàtic poc tindrà a veure amb el que hi haurà d’aquí no masses anys. El clima que gaudim només és una situació estacionaria que canvia sobtadament en el temps com ja he exposat en anteriors escrits. Aquestes situacions estacionaries són una combinació afortunada de valors dels paràmetres que produeixen momentàniament una estabilitat, dins d’unes fluctuacions. Aquesta estabilitat sol ser llarga en comparació a la vida humana però petita en comparació amb la historia o la geologia, d’aquí que històricament haguem gaudit de diversos “climes”. Però la majoria de valors de les variables climàtiques no corresponen a cap estadi estacionari, així el clima quan surt d’aquí es converteix amb una muntanya russa que només torna a l’estabilitat quan aconsegueix una nova combinació diríem “màgica”. No cal dir que això és totalment aleatori y el transit d’estadi a estadi pot esdevenir molt traumàtica.
Aquesta nova normalitat no te vistes de ser estable, la variabilitat en el clima ha augmentat, i això pot portar en qualsevol moment a una sortida de la zona confortable de l’estabilitat. Els negacionistes del canvi climàtic s’agafen a qualsevol cosa per sostenir l’insostenible, però a diferència dels profetes que són marginals, ells tenen altaveus poderosos per difondre les seves idees. Com he dit sovint s’ha instal·lat un fals debat sobre si hi ha canvi climàtic o no, fals perquè tots els arguments són a favor, però mantenint la il·lusió del debat es fomenta el no fer res que és l’objectiu d’aquesta gent.