Blade Runner al tombar la cantonada

Tyrell Corporation: més humans que els humans

Blade Runner és un a pel·lícula del 1982 basada en la novel·la “Els androides somien xais elèctrics?” de Philip K. Dick; tracta sobre uns humans artificials (completament construïts per l’home) de tipus biològic que amb els anys agafaven consciencia. Aquest humans artificials, amb millors prestacions que els naturals, s’havien convertit en un perill pels seus creadors i per això se’ls havia prohibit a la Terra i tenien una data de caducitat de quatre anys (que morien). No explicaré la trama però la pel·lícula obre un debat sobre que és o que significa un esser viu, personalitzat per unes criatures construïdes per nosaltres a la nostra semblança, de retruc sobre jugar a ser Deus i quin dret te nosaltres en aquest cas com a creadors o el Deu de les religions sobre les criatures que hem creat.

Blade Runner és una fita pels amants del gènere (ciència-ficció). En plena era digital d’efectes especials i realitat virtual semblaria passada de moda, però la música de Vangelis, l’ambientació i uns efectes especials mínims però convincents, la continuen fent consistent. Però el que la fa més actual és la seva premonició, quan no feia massa que s’havia descobert l’ADN (1969), ja parla d’essers vius artificials, cosa que ja s’ha aconseguit "La ciència obre la porta a la vida artificial (ARA, 27/03/2014)”. També podríem parlar del clima que descriu, la sobre població i la depressió col·lectiva encara que degut a la trama situada en els ambients marginals del 2019 (d’aquí quatre dies) no te perquè ser el de tota la humanitat (cal observar els anuncis de promocions en colònies extraterrestres per fugir de la depriment Terra).

Crear vida és el tabú per excel·lència. Trobem tota mena de mites i castics que es poden patir a partir d’aquesta transgressió (per exemple Frankenstein). Totes les religions monoteistes i que en realitat tenen el mateix Deu com a creador de tot estan en contra. Des de l’aparició de la manipulació genètica han aparegut tota mena de comitès ètics i morals sobre que es pot i que no es pot fer, cosa realment sorprenent quan no es fan ni per l’armament, ni per l’esclavitud; amb dues lacres que porten darrera seu moltíssim patiment real. Es prohibeix l’estudi, el poc que es fa es constantment revisat i censurat, quan l’arribada de la genètica ha estat la contribució més important a la medicina.

Aquesta persecució amaga un important dilema filosòfic i no moral com creuríem. Un dilema que ataca directament la línia de flotació de tota religió que és la Fe. Creure no necessita proves, però quan les hi ha tenim un problema. Els creacionistes arriben a nivells ridículs que avergonyeixen d’altres creients, però quan el llibre o la base de la teva creença te una petita fissura aquesta s’ha de tapar; per exemple dient que en aquella època es desconeixia el que produeix la discrepància i això no és més que una metàfora; però si això és una metàfora Quantes metàfores més hi ha?. Pot semblar ridícul que en ple segle XX hi hagi majoria suficient per decretar democràticament la validesa de la creació i la prohibició (es suposa per ser mentida) de l’evolució (petit exemple Creationist Lawmakers Derail Third Grader’s Campaign To Honor The Woolly Mammoth); però si podem qüestionar la validesa d’un paràgraf podem qüestionar tot el llibre i indiscutiblement la major: creure que Deu és real. Crear vida o inclús crear essers humans posa en dubte moltes coses com qui som, però descarta la possibilitat d’ànima immortal i que els humans som la culminació de l’obra d’Aquest sobre la terra.

Però en realitat hem creat vida? La pregunta no és baladí. Que entenem per vida? Senzillament definim vida o viu en contraposició del que no ho és, i fins aquí tenim veritables problemes. Sabem que els essers vius transcendeixen més enllà de les seves fronteres físiques (la pell per exemple). La complexitat de cada esser viu i la seva interacció amb el que l’envolta fa que un esser viu o tota una espècie sigui totalment inviable sense la resta que l’envolta. Tanmateix quina diferència hi ha entre que nosaltres sintetitzem, inclús des de cero, molècules d’ADN al que ja fa naturalment la natura; i en tot cas el que generem són mutacions naturals d’aquesta natura, que no difereixen massa dels errors de replicació, radiació natural o mala alimentació. En "Matar la gallina dels ous d’or" exposo la impossibilitat d’emulació de la natura per part dels humans i la seva supervivència sense aquesta; en aquest sentit la vida no és el quelcom que tingui un esser viu sinó tot un sistema que evoluciona on nosaltres només som un element més.

Haver aconseguit un organisme és una gran fita. El nostre coneixement en aquest cap obre grans possibilitats tant en la salut, com alimentació. Tot i així no està exempt de riscos. Tot organisme viu creat ho serà en totes les conseqüències; interaccionant amb la resta i a la vegada evolucionant. Avui un dels reptes més durs en que s’enfronta tant l’agricultura com l’ecologia és el de les especies invasores. Aquestes especies apareixen de forma sobtada en un territori canviant les regles de relació (dominància, predació...) entre els essers vius d’aquell territori. Aquest fenomen no és inherent a l’acció humana, totes les especies (i els humans els primers, som emigrants nats) han envaït territoris als quals eren aliens fins que han trobat el seu lloc en ell. El repte és que movem molt ràpid aquestes especies per un cantó, i per un altre cada vegada que apareix una transforma l’ecosistema al que arriben (com nosaltres però com és lògic sense el nostre control, amb resultats que considerem nefastos). Imaginem quan aquest llevat artificial surti del laboratori (perquè tard o d’hora sortirà), doncs es comportarà com qualsevol altre llevat, envairà, s’alimentarà i es reproduirà, sense en un principi cap depredador que el pari; també tard o d’hora apareixeran depredadors, potser existents potser evolucionats; amb temps el llevat acabarà sent un més dels múltiples organismes del planeta però ningú sap com quedarà l’ecosistema global quan s’estableixi de nou l’equilibri (pot no passar cap cosa, com poden haver desaparegut tots els animals de més d’un Kg als quals ens podem incloure nosaltres).

Hem de ser cauts a l’hora de manipular la natura, entre d’altres coses perquè tot just ara descobrim que aquesta és més extensa, complexa i desconeguda del que creiem. La recerca és imprescindible però avanç de cremar etapes com si ens anés la vida, cada passa ha de ser ben mesurada, que tot hi així es faran errades, però s’ha d’evitar fer grans danys. No serà un castic diví ni res per l’estil, sinó que te més a veure amb la "Teoria del Caos" i la impredictibilitat de les pertorbacions a llarg termini. A tots ens agrada ser Deus, però pensem que Deu el vàrem fer a la nostra imatge i semblança, si existeix segurament no te res a veure en la imatge que tenim d’Ell.