La dama de blau

Un relat curt

Era un home gris com tants d’altres que habiten aquest món sense pena ni gloria. Tenia assumida la seva intranscendent existència, un número més en l’immensa estadística en que s’ha convertit la vida moderna. Es llevava cada matí sabedor que cap sorpresa calia esperar, per ell el món no havia perdut la màgia, l’únic que aquesta li havia estat negada.

Una tarda gris com qualsevol altre, una rialla passar pel seu costat com un cometa. Intrigat i enjogassat el nostre home gris va seguir l’estela de la seva llarga cua. Jugant a fet i amagar amb les paraules, de mica en mica aquest personatge gris començar a introduir-se en aquell món misteriós que aquella aparició li oferia, encara que moltes vegades produïa vertigen. Rialles i sempre aquell vestit blau que la permetia des d’accedir a l’entrega dels Nobel fins sobrevolar Times Square en ple cap d’any. 

En llargues converses ella passava per ser Sherezade, la Reina de la Nit o una replicant de Blade Runner. No hi havia fronteres en el món que creaven, Venècia, Londres, New York o la Lluna  s’assolien en un obrir i tancar d’ulls. Complicats teoremes on es barrejava matemàtiques, màgia i somni, creixien com castells, sempre penjats en núvols de coto fluix amb un fons de blau intens.

Somnis, màgia, música... molta música. El nostre home gris havia trobat algú amb qui compartia  referents i inquietuds. Però sobretot el reflex d’ell mateix que veia en els ulls d’ella no tenia res a veure amb la ridícula silueta que li retornava el mirall cada matí. De cop una existència la qual els focus sempre havien defugit, era envoltada per una llum blava brillant. Per uns moments cregué que realment també tenia llum, i encara que la realitat és obstinada a l’hora d’enviar algú al ostracisme, potser en algun raconet de la seva mísera existència hi havia quelcom que realment valia la pena.

Però un dia la màgia s’esvair. De la mateixa manera que aparegué, ella tornar al món dels somnis d’on havia vingut. Un senzill adéu i el silenci més absolut, ja res quedava d’ella. Orfe de la màgia blava cregué que els seus dies de grisor absoluta tornaven, però llavors com una revelació pensà que la millor manera de recordar-la era intentar brillar, proposant-se a partir de llavors aconseguir que el mirall cada matí li retorni la imatge que veguè reflectida en els seus ulls. Segurament mai aconseguirà sortir de la grisor però segur que sempre romandrà el record d’aquella misteriosa dama de blau, de la qual mai va saber el nom.

Dedicat: si mai ho llegeix ja sabrà que és per ella, bona sort on la vida et porti