La mort de la classe mitjana

Barclays Bank deixa el negoci minorista. El banc canvia l’orientació del seu negoci i només es dedicarà als grans clients: multinacionals i grans fortunes. La formula usada serà per una part segregar oficines i empleats que es dedicaven a aquest segment cap un “banc dolent” per vendre o liquidar, i acomiadar el personal que ara no serà necessari de l'entitat principal al reduir la clientela. Amb això el rati client/diners millora i amb ell la rendibilitat del negoci. Coneixent com funciona el sistema capitalista només és qüestió de temps que això s’estengui a la resta d’entitats bancaries (llegir: Societat de consum).

Potser algú creu que això és una bogeria però l’aparició de les caixes d’estalvis al segle XIX la va originar el fet que als bancs no hi podia entrar la gent humil. En el segle XIX la gent humil no estalviava perquè amb els diners que guanyaven segons com no podien ni sobreviure; però en èpoques bones el poc remenen que tenien tampoc l’estalviaven, en bona part perquè sempre anaven mancat de bens de consum, però també la impossibilitat de desar-los en lloc segur (sota una rajola no seria precisament una caixa de seguretat). La caixa d’estalvis va néixer amb la finalitat que els pobres poguessin tenir diners estalviats, per un costat però també aprofitar aquests diners per fer crèdit ls pobres degut a que no podien anar al banc, i evitar haver de recórrer als usurers.

El banc no veia la possibilitat de treballar amb pobres i classe mitjana (si més no la més baixa). Des del seu punt de vista  aquests només eren gent que portava treball però no aportava negoci. Si parlem d’entrades comptables te la mateixa feina anotar un número gran que un de petit, mentre que les quantitats grans donen més negoci. Les caixes d’estalvi tenien una funció social i prescindien dels beneficis; però l’entrada de la informàtica va abaratir cada vegada més el cost de la gestió, també l’estat del benestar feia que el número de pobres que ingressaven a la classe mitja anés augmentant; tot plegar va fer que les caixes d’estalvis adquirissin un volum que els bancs començaren a envejar. Així que els bancs van començar a obrir les portes a clients que anteriorment els bidells haurien tret a puntades de peu dels seus patis de maniobra. Podríem pensar que això va ser el que va enfonsar les caixes d’estalvis, però en realitat el seu mal va ser perdre de vista la seva finalitat social i creure’s bancs; ajudat per la substitució en els seus consells d’administració de rics filantrops per polítics famolencs de diner o directament incompetents per ser en aquests càrrecs. Les caixes varen començar a jugar amb els diners dels seus impositors; participant en maniobres empresarials, apostant en política i perdent la prudència que les caracteritzava: fent crèdit a famílies per l’adquisició de habitatges i bens de consum molt per damunt de les possibilitats reals de tornar-los, creant de retruc un segon drama que és la ruïna d’aquestes famílies (llegir: No els perdonis! Que saben el que fan). Avui els bancs, amb els pobres i classes mitjanes cada vegada més pobres i sense la competència de les caixes, tornen a abandonar al pobre a la seva sort.

De mica en mica la societat es va dividint més entre una base de pobres els quals tot just tindran per sobreviure, i una de rics amb totes les comoditats. El futur que ens espera serà, tal i com es desenvolupen els esdeveniments, molt similar als pitjors mal sons de les novel·les de ciència ficció (llegir Fahrenheit 451: the temperature which knowledge begin to burn). Metròpolis (1927-Fritz Lang) mostrava una ciutat on una elit vivia gaudint de les comoditats de la societat moderna, mentre que la majoria de la gent vivien en semi esclavatge a les catacumbes d’aquesta ciutat: treballant, sense veure el Sol i sense cap mena d’esperança; però aquesta societat necessitava aquests esclaus com els necessitava Roma en la seva època.

Roma en cert sentit ja s’assembla a la societat actual. Tenien unes màquines que eren els esclaus, les quals ocupaven tota la ma d’obra no qualificada (i part de la qualificada). Un altre món no massa llunyà a aquest és l’esclavatge del segle XIX a Amèrica (nord o sud) on també els pobres tenien molts problemes per trobar feina al ser ocupada aquesta per esclaus. Tant en una societat com en l’altre hi havia una classe social que vivia aprofitant la ma d’obra a cost de manutenció que eren els esclaus i una de desheretats que nominalment tenien els mateixos drets però al ser pobres sense negoci propi no podien sobreviure perquè no hi havia feina per a ells (també hi havia la classe dels esclaus, però recordem que socialment no eren res més que coses).

Avui moltes veus clamen pel retorn encobert de l’esclavatge. Creuen i pregonen als quatre vents que tota la retallada social que actualment patim només és un intent de tornar a aquestes èpoques. En cert sentit els podria donar la raó, imagino que en el cap de molts d’aquests retrògrades està tornar a gaudir de la servitud i ser amo de persones; però en realitat només constata el total anacronisme i manca de visió dels temps que puguin deixar-se portar per aquests deliris. En realitat la situació és molt pitjor. Els nous esclaus són precisament les màquines; tenen potències difícils d’aconseguir només amb treball humà, tenen una precisió en l’execució impossible per humans, i sobretot si no se les necessita se les apaga i no gasten cosa que els esclaus se’ls ha d’alimentar i vestir treballin o no. Des d’un punt de vista empresarial la ma d’obra comença a ser redundant. Països com Xina o d’altres dels anomenats “Tigres Asiàtics” tot i tenir ma d’obra vergonyosament esclavitzada, han incrementat la mecanització.

El panorama és desolador. De mica en mica la població va esdevenint redundant (llegir: How will workers life after total robotic industry?). Caixers automàtics, màquines expenedores, transports sense conductor... la nostra societat està substituint els treballadors per màquines. Però aquest somni futurista d’una societat ociosa on les màquines fan la feina i les persones gaudeixen de les seves aficions, s’està mostrant que només la gaudirà una elit, y la resta senzillament quedarà exclosa i abandonada a la seva sort. En aquest món sòrdid on anirem a parar la majoria d’essers humans no hi haurà esperança; de fet no hi haurà res, serà quelcom similar a  les pel·lícules post apocalíptiques de sèrie B. Però cal que tingui present aquesta elit del món dels privilegiats que en totes aquestes pel·lícules, els desheretats acaben també enduent-se per davant als privilegiats.