L’anècdota no és mai categoria

“L’excepció confirma la regla” és una frase moltes vegades mal entesa. Òbviament si a una regla hi ha excepcions aquestes han de ser molt ben explicades, perquè en tot cas el que confirmarien és precisament el contrari: desmentirien l’existència d’aquesta. El veritable sentit de la frase està en que quan categoritzes un cas com a “excepció” realment estàs afirmant l’existència d’una regle a la qual aquest cas ho és.

Com succeeix en la llei de Murphy (llegir la Llei de Murphy) la nostra memòria tendeix a recordar el màxim de coses diferents possibles, però a la vegada no porta cap comptabilitat d’aquestes. Per aquest motiu el nostre cervell és poc estadístic i tendeix a confondre les anècdotes per casos, potser no molt corrents però sí igual de probables que els normals (llegir Normalitat, Negacionistes i Estat estacionari). Sí això hi sumem la credulitat, és a dir la capacitat de donar veracitat a quelcom que ens diuen sense comprovar-ho; actitud lògica atès que comprovar-ho tot és del tot impossible (llegir Que ens recolza les nostres afirmacions); el nostre paradigma te certes incorreccions. Òbviament no em refereixo a les del dia a dia o les més directes, aquestes per proximitat i necessitat estan més que comprovades per nosaltres, sinó al món diguem colateral que en un principi no ens afecta directament però tanmateix ens provoca que preguem decisions equivocades que d’entrada poden no ser importants però a la llarga podrien ser fatals segons com es desenvolupin els esdeveniments (llegir L'efecte papallona). 

Un exemple clar són les eleccions. Les lleis electorals estan pensades per generar un guanyador, màxim dos, i evitar la fragmentació de la càmara. Amb aquest tipus de sistema sempre hi haurà un partit que guanya clarament sobre un segon, amb una diferència de vots no tant gran en comparació a la diferència de representants que tenen, però tots dos amb una quantitat de representants molt superior a la resta, deixant molts d’altres partits sense representació quan fins hi tot podrien tenir algun representant. Aquest sistema està pensat bàsicament amb una participació massiva de l’electorat, com succeïa quan va ser instaurada la votació per sufragi universal i el vot proporcional (que no és el d’elecció directa* de representant que era com es votava amb eleccions sensàries i que encara ho fan per exemple a Anglaterra); en canvi actualment l’abstenció arriba a cotes impressionants, degut a la maquinaria ferragosa dels partits d’una banda i l’estructura d’estat que tampoc dona massa llibertat de moviment als governants d’altre (llegir l’herencia absolutista), destruint completament aquest avantatge. Encara que sentim que l’abstenció afavoreix als partits grans això no és veritat. Tots els càlculs es basen en el número de vots vàlids, reduint el número de vots mínims per assolir el 5% mínim els partits minoritaris entren amb més facilitat impedint l’assignació dels diputats vidus (diputats que no es poden assolir per no arribar al 5%) als partits més votats, per altre costat el número de vots que es necessita per diputat és menor reduint el número de possibles vots sobrants (vots que no obtinguts no suficients per aconseguir un diputat); i sobretot que els petits tenen un vot més fidel de la base coneixedora de la seva major importància relativa (la base d’un partit gran és molt gran y una baixa no es nota tant com en un de petit).

Una proposta és deixar escons buits però això tampoc soluciona res. Un cas semblant a aquest va estar al Parlament Basc quan la il·legalitzada HB es presentava però no hi anava; va haver igualment govern, les lleis estan preparades per formar govern de la manera que sigui, la organització actual dels països no pot sobreviure gaire temps sense un govern (també cal dir que segons quin govern tampoc es nota massa que hi sigui). També seria contraproduent pels petits, si es calcula sobre la totalitat de l’electorat la majoria de petits ni entraríem i semblaria una cambra d’elecció directa on el bipartidisme és gairebé assegurat. 

En l’exemple exposat no és un problema d’ignorància o poc senderi per part de qui ho exposa, segurament han fet una fonamentació lògica tanmateix esbiaixada per afirmacions no massa correctes. Com deia Goebbles una mentida repetida suficientment passa a ser veritat, però el que no s’imaginava és que acaba aquesta mentida sent convincent perquè el que l’explica acaba creient-se la. I molt més quan aquesta surt d’un error d’apreciació. D’un diria que és això, al això irrefutable, només cal anar explicant-ho suficientment; per una banda les incongruències que podria tenir l’argumentació es van arreglant encara que sigui amb deformacions de la realitat (llegir Ignorar l’evidència); per altre la repetició genera familiaritat i per estranya que pugui semblar la teoria, a base de sentir-la, es transforma en familiar. 

Un altre exemple són les teories de la conspiració. És cert que entre tots estem tornant al infern del segle XIX (llegir Societat de consum), però no és cert, si més no ho sembla, que sigui un pla pervers per part de societats elitistes com per exemple els Bilderberg**. Cal dir que el número de variables que convergeixen en qualsevol esdeveniment multiplicat pel temps i la projecció d’aquest fa impossible endevinar el futur, ni a grans trets (llegir Efecte Papallona). Es poden pensar accions a curt termini que acabin amb un èxit satisfactori, però a llarg termini les petites variacions tendeixen a créixer; tenim molts exemples de com una acció que havia semblat beneficiosa acaba com el pantà de Camarina, on per eliminar els molestos mosquits i aconseguir més camps de conreu varen eliminar la protecció natural contra els exercits invasors (una extensa zona pantanosa que envoltava la ciutat), Camarina va passar de la prosperitat a les runes i l’esclavatge. Avui podem creure en una conspiració, estafa o el que vulguem; però la realitat és que el sistema està caient per ineptitud i manca de visió, on uns voltors estan aprofitant la situació per enriquir-se quan potser estan davant del seu propi pantà de Camarina. Conspiracions hi ha hagut durant tota la Història, però cap ha aconseguit els resultats que a priori s’esperaven (i les que sembla que ho han fet és perquè el resultat final ha estat millor del que preveien).

Com ja havia comentat en “són matemàtiques” els grans números són els que manen, però el nostre cervell es fixa més en els casos particulars. Tanmateix la nostra especia s’ha desenvolupat a partir de la curiositat; aquesta que tendeix a fabricar relacions de causa efecte o troba fascinant les coincidències. La relació de causa efecte com les coincidències no sempre solen ser causals sinó casuals***, i només la comprovació estadística pot discernir-ho; sent això del tot impossible la majoria de vegades, quedant-nos només amb l’anècdota la qual acaba sent categoria.

*Tenint en compte com s’està desenvolupant el sistema de llistes tancades poder votar directament al representant sembla molt atractiu, i en realitat Anglaterra la llibertat de vot pot xafar majories absolutes quan els diputats tomben lleis del govern del seu partit senzillament perquè el seu districte no està d’acord.

**Aquest selecta grup que es reuneix cada any poden parlar de moltes coses poc pot planificar, primer perquè són molts i per tant amb molts interessos diversos, i segon tothom sap on son, qui són, i quan ho fan; sent fàcilment espiables. Si realment hi ha una elit que decideix secretament el destí del món, aquests haguessin creat el club Bilderberg per tenir distrets tots el teòrics de la conspiració.

***Causal: Condició o acció que és la causa del perquè es produeix un fenomen. Casual: Condició o acció que coincideix amb el fenomen però que no te res a veure, podent modular-lo.