Els lladres que ens governen – sense espera al 2015

El Febrer de fa dos anys vaig escriure una entrada anomenada Els lladres que ens governen degut al que semblava la hecatombe del sistema polític català i espanyol, deguda al que podíem anomenar un emmerdament generalitzat de tota la classe política. Un any després aquella hecatombe va passar a ser un ínfim didalet d’aigua al costat de l’oceà en que s’havia convertit el pantà de la corrupció escrivint una versió pel 2014. Però el creixement exponencial no em permetrà arribar al 2015.

Aquesta serà la setmana de la Operació Púnica (no se si perquè deixaran el PP com Cartago després de les tres guerres amb el romans: arrasada). El dilluns per començar be la setmana varen detenir sis alcaldes del Partit Popular més altres càrrecs polítics, funcionaris i algun empresari. En total 51 detinguts. La trama buscava polítics a poc de caure de les llistes per fer algun sobresou o arreglar-se la jubilació. Tanmateix sembla poc creïble i senzillament eren càrrecs als qui se’ls oferia un negoci i l’acceptaven, de la mateixa manera que s’ha fet durant aquests 77 anys ençà del cop militar del General Franco. El més espectacular del cas és que tots molts dels detinguts s’havien acollit a l’Amnistia Fiscal última. Algú no es va preguntar per què càrrecs públics disposaven de diner negre?

Però des de l’inici d’any fins ara els casos de corrupció no han parat de sorgir. El PP va superar sols a Valencia la mítica xifra de 100 càrrecs electes imputats; arribant haver al Parlament Valencià més diputats imputats que de no (òbviament sense dimitir cap d’ells). D’aquesta no se’n salva cap partit. El PSOE amb el seu cas estrella els EROS d’Andalusia, els quals també esquitxen a populars, demostren que no hi ha diferencies entre colors quan es l’hora de parar la ma. En aquest sentit es transversal, les targetes de Caja Madrid les varen usar tant populars com socialistes, com sindicalistes; demostrant que el diner no te color. Fins i tot no ha estat necessari ostentar el poder UPyD te gent involucrada en casos de corrupció, o C’s un eurodiputat amb diners en un paradís fiscal.

Però el cas més botxornós i nostrat es el cas Pujol. L’expresident aquest estiu confessa tenir milions a Suïssa sense declarar. Després de la fallida de Banca Catalana on va arruïnar a un grapat de petits estalviadors que varen confiar en ell involucrat en un Banc per fer país; resulta que una herència del seu pare va ser enviada a l’estranger per no pagar els impostos pertinents i deixar sense legitima la seva germana. A part de lleig aquí sorgeix una pregunta: Sí el seu pare tenia aquests diners ¿se germana no ho sabia? O aquests diners varen ser arramblats de BC. Però aquest seria el menor dels delictes, de fet aquesta confessió la fa per minimitzar i justificar els diners que mouen els seus fills, dos d’ells posats en negocis de promocions y compra venta; els quals se’ls vincula amb el blanqueig de diners y comissions fraudulentes. I com succeeix quan mous un vesper ara comencen a sortir altres assumptes dels altres fills (descomptant el cas Oriol que és de corrupció política) els quals han aprofitat la posició del seu pare per aconseguir tràfic d’influències. No és d’estranyar que en Millet camini tant tranquil pel carrer, segurament coneixia que havien altres tapes més espectaculars per obrir. I tot plegat obre un altre dubte si Pujol ha tingut aquests diners al estranger i l’estat ha confessat que ho sabien d’avanç de l’any 2000 Amb quina força anava a negociar un finançament? és a dir si tenim un finançament que ha portat al col·lapse la Generalitat de Catalunya Quant te de responsable de la situació els diners en la Banca Andorrana?

Durant els 39 anys de dictadura com els 38 de democràcia, la corrupció S’ha mogut com “Pedro por su casa” en tots els nivells de l'administració. Els funcionaris en la seva immensa majoria ni han participat ni han sortit beneficiats d'aquesta. Però si han estat els còmplices necessaris. És impensable que actuacions tan generalitzades siguin transparents a l'administració. Els documents entren, es fan volants, es registren actuacions, es fan inspeccions... Altrament era del tot previsible, és vox populi que una part important de les places que surten a l’administració són adjudicades a dit. Això significa, que fins i tot en la base (ja ni parlo de qui ascendeix), hi ha molt personal que deu favors, y els favors es paguen sempre d’una manera o altre. Tampoc siguem ingenus, qui no ha sentit (de vegades sense fonament) que tal solar, que tal rehabilitació, que unes obres al carrer, que algú; com diu la dita que “si el riu sona aigua porta”, i els carrers de les nostres poblacions semblen les Cascades del Niàgara pel soroll.

La literatura castellana del XVI i XVII tenia com a heroi al Picar. Aquest personatge descrit en novel·les com El buscón o El Lazarillo (novel·les que més aviat intentaven ser una crítica del món decadent castellà) han estat el model a seguir per un país que treballar era cosa de plebeus. Hem arribat al segle XXI i Castella continua estancada en el Rancio Castellano Viejo que criticava Lara; que en comptes de modernitzar-se s’ha estès a tot el territori sota bandera roja y gualda, on qui més qui menys ha fet ulls grossos a veure si passant per allí li queia una engruna.