Inversió del camp magnètic terrestre

La geofísica està preocupada al observar una acceleració del debilitament del camp magnètic, quelcom que podria anunciar una inversió.

El camp magnètic terrestre es un dels factors que fa possible la vida en el nostre planeta. De camps magnètics hi ha en molts planetes però no en tots. Per exemple Mart o la Lluna no en tenen, en canvi Júpiter en te un d’immens. El Sol és qui te el camp magnètic més intens com era de suposar; precisament la seva dinàmica es la que produeix les taques i les tempestes solars que poden arribar a malmetre els nostres aparells elèctrics. Precisament qui ens protegeix d’aquestes tempestes és el camp magnètic propi, evitant que penetri la radiació; les Aurores Boreals són el vistós resultat del treball del nostre estimat escut.

La brúixola no sempre marca el Nord 

La terra te camp magnètic gràcies a viure encara en un procés de solidificació. L’interior de la Terra està format per tres capes: un nucli, un mantell que l’envolta i la escorça exterior on nosaltres vivim. L’escorça exterior te la majoria de minerals en estat sòlid exceptuant alguns de molt lleugers que són gasos, i l’aigua, mercuri o algun compost orgànic que són líquids; en canvi el mantell es una pasta fluida que bomba el calor del nucli i el seu moviment convectiu és qui trenca l’escorça provocant terratrèmols o creant volcans. Fins no als anys 30 del segle XX es creia que el nucli era totalment líquid, però la geòloga Inge Lehmann al 1936 va descobrir al analitzar les ones sísmiques que travessaven el centre de la Terra que existia en la part central un nucli sòlid. És precisament la existència d’aquests dos nuclis el que genera el camp magnètic terrestre. El motiu és molt senzill el nucli intern no gira solidari amb la resta del planeta perquè el nucli líquid li fa de coixinet. Aquesta velocitat diferencial crea una corrent al voltant del nucli el qual és de Ferro Níquel i altres metalls pesants, generant-se un immens electroimant.

El camp magnètic terrestre no es estable. De fet no hi ha cap camp magnètic del sistema solar que ho sigui; la naturalesa dinàmica que crea aquests camps fa que realment només siguin situacions estacionaries susceptibles de ser canviades en qualsevol moment. En aquest sentit el camp magnètic terrestre, el qual mai ha estat orientat exactament en l’eix de rotació, canvia constantment; aquests canvis són tan en la orientació com en les línies de força. Aquests en escales anuals solen ser relativament petits i inapreciables per una brúixola domèstica; però a escales de centenars de milers d’anys poden ser radicals invertint-se completament la polaritat.

Com he dit els canvis són inherents a la natura que produeix el camp. D’entrada el mateix nucli sòlid va creixent a mesura que la Terra es refreda, si es fa més gran obliga a canvis en la rotació diferencial senzillament per conservació del moment angular; tanmateix mantenir el camp requereix energia i per tant frena la rotació havent de reajustar per mantenir el moment. Però el planeta tampoc te una rotació estable sobre el seu eix, com tampoc l’eix de rotació és estable: precessiona i nuta respecte el pla d’orbitació, amb dos afecten també a la rotació diferencial. Però hi ha més coses que influeixen com els impactes de les tempestes solars i la interacció del camp amb la susceptibilitat magnètica de la resta de materials que conformen el planeta; un exemple clar són les zones on hi ha inversió de camp local, que al enganyar la brúixola han "fet perdre el nord" als viatgers i que tantes pagines glorioses han omplert en revistes de misteris.

Fa 780.000 anys de la última inversió del camp magnètic. Degut a la importància, tant per la vida com per les actuals comunicacions humanes, que te el camp magnètic terrestre; aquest està sent estudiat constantment. Un d’aquest observatoris és la xarxa de satèl·lits Swarm, la qual ha constatat que el camp magnètic s’està debilitant un 5% anual en comptes de cada segle. Això ha alertat als geòlegs ja que això podria significar una inversió del camp magnètic, de fet s’observa que el pol sud (nord terrestre) es dirigeix cap a Sibèria. Segons estimacions la inversió es podria completar en els propers 2000 anys.

No existeix un temps mig entre inversió i inversió, sent totalment imprevisible quan es pot donar una inversió. Tanmateix els registres d’anteriors inversions tampoc mostren un patró per fer-nos una idea de com seria una inversió avui. Per tant estem davant d’un procés caòtic al qual s’hi ha de sumar que no coneixem amb precisió com funciona exactament el nucli sòlid i sobretot que els dos nuclis són molt heterogenis en si mateixos tan pel que fa composició com dinàmica, ambdues coses fan tendir a la turbulència i en conseqüència al comportament caòtic. Així doncs no sabem quan es donaria ni que faria exactament. Però com és lògic s’han fet algunes simulacions que mostren que no seria un període molt agradable, sobretot pel que fa als nostres aparells elèctrics els quals tenim tan interioritzats, podent quedar algunes zones desprotegides del vent solar en algun moment.

De moment no cal preocupar-nos massa per aquest debilitament perquè encara estem en valors dins de la mitjana del camp en normalitat. Al mateix temps altres geòlegs adverteixen que de tant en tant el camp fa aquestes coses, fruit d’una inestabilitat puntual però que no passa d’aquí tornant a la normalitat. Tanmateix que el camp canviï és quelcom que no hi podem fer res, mentre avui tenim d’altres problemes que si que hi podríem fer quelcom i no es fa, i en tot cas si passes només s’afegiria a les moltes calamitats que nosaltres mateixos ens estem infligint.