2016 acabarà amb tres Super Llunes

Aquest fenomen succeeix de tant en tant però ara trigarem molts anys per tornar-se a produir

La il·luminació artificial ha canviat la nostra forma de vida. Avui la humanitat ha abandonat la nit i viu en el que podríem anomenar una vigília contínua. La nostra societat ha eliminat la nit, i amb ella l'espectacle que han viscut els nostres avantpassats des de la nostra arribada al planeta fa més de 100.000 anys. Així no és d'estranyar que el nostre llenguatge tingui tants referents al cel, tot i que avui literalment l’ignorem com si visquéssim tancats en una cova, encara que aquesta cova sigui de llum.

Lluna Plena

La Lluna i el Sol presideixen el nostre cel i els nostres referents. Tot i que la primera en ser més variable tant en el moviment com en la seva aparença ha generat més fascinació. La Lluna és coqueta, il·lumina la foscor; i a diferència del Sol, se la pot mirar cara a cara creant un efecte hipnòtic a qui se la queda mirant la molt de temps. En altres èpoques unes Llunes inusualment tan grans serien vistes i comentades, però avui només són una simple nota de premsa. En l'era dels viatges espacials hem oblidat totalment el cel i el que va suposar per a nosaltres el seu estudi, interpretació i fascinació.

Què és una Súper Lluna? Doncs una Lluna molt gran. Òbviament la Lluna no ha crescut sinó que la veiem més gran i aquí és on hem de distingir entre la grandària angular real i la mida aparent. Sense mitjans objectius de mesurar mides és el nostre cervell qui assigna una mida normalment per comparació, sent molt eficient amb objectes propers però molt maldestre per als allunyats, cosa normal perquè com més lluny menys informació hi ha i perquè els perills i oportunitats són a prop; per això la nostra evolució ens ha dotat de la precisió visual per poques passes.

Els nostres ulls veuen distàncies angulars que el nostre cervell converteix en lineals. Aquest és el motiu perquè es veuen més petits els objectes a mesura que ens allunyem d'ells, la seva grandària no minva però en augmentar la distància si ho fa l'angle que ho veiem. D'altra banda no hi ha manera de saber la distància que hi ha a un objecte només per mirar, però el nostre cervell estima distàncies Com ho fa? Simplement fent la inversa de l'anterior operació: sap que mida té l'objecte i estima la distància pel petit que el veu. Com és lògic a partir de les distàncies estimades també s'assigna la mida dels objectes desconeguts, que són precisament els que interessen (sobretot si és un depredador i et vol menjar). Això és completament automàtic i transparent al nostre conscient.

Però quan parlem de la Lluna, el Sol o els estels la qüestió és molt diferent perquè no tenim cap referencia. En aquest sentit la grandària de la Lluna no és més que quelcom aparent. Tots tenim al cap aquelles immenses llunes (o Sols) de les esplanades africanes o retallant carenes de muntanyes; en canvi aquesta Lluna aixecada una mica més de l’horitzó sembla més petita tot i que tingui la mateixa grandària real en la foto. Aquest és un efecte psicològic fruit per un costat de la creença psicològica de que el cel és més a prop que l’horitzó i per un altre costat de l’efecte punt de fuga (veure il·lustració). Així doncs als estius al tenir al tenir la Lluna un angle més baix respecte l’horitzó, sembla que les llunes plenes són més grans que a l’hivern.

Punt de fuga i cel més proper que l'horitzó

Tot i que la Súper Lluna és una mica més perquè aquí sí que hi ha un veritable augment de la mida angular (2016 Ends with Three Supermoons (NASA)). La Lluna no orbita en una circumferència sinó que ho fa en una el·lipse amb la terra en un focus (segona llei de Kepler). A més el pla de l'òrbita no té una orientació fixa respecte al Sol la qual cosa implica que la Lluna Plena no sol coincidir amb punts concrets de les òrbites i menys coincidir sempre amb un punt que ens interessa el Perigeo (punt més proper a la terra de l'òrbita lunar). Que sigui difícil no vol dir impossible i durant els mesos d’Octubre, Novembre i Desembre coincidirà la Lluna Plena amb el Perigeu, i la diferència amb la majoria de distàncies a la qual veiem la Lluna Plena és prou gran com per poder observar la diferència.

Sigui perquè la llum dels nostres carrers tapen el cel, sigui perquè les nostres cabòries quotidianes no ens fan aixecar el cap o senzillament la televisió és més distreta; aquest fet passarà completament desapercebut. Potser ja no seguim els cicles de la Lluna, però tanmateix ella continua estant allí il·luminant la nit. Encara que la nostra tecnologia sembli haver-la fet inútil caldria recordar que no fa massa temps era l’única llum que il·luminava la foscor de la nit, i molt desprès que la nostra llum s’apagui ella continuarà il·luminant.