Percepció climàtica vers evolució climàtica

L’acumulació d’energia en l’aire i oceans serà qui fixarà la temperatura no la quantitat de CO2 que emetem.

Diu una dita que per ser ric no calen grans ingressos sinó gastar un cèntim menys del que gastes, i la resta deixar córrer el temps; no cal dir que per ric que siguis si gastes un cèntim més del que ingresses tard o d’hora acabaràs arruïnat. Les dues afirmacions qualsevol persona pot entendre i assumir com certes; tanmateix pot semblar difícil que amb un misser cèntim de benefici un pugui convertir-se en milionari. Això és degut a que la nostra percepció d’acumulació i pas del temps no és correcte. Quan un va fent anys i mira en perspectiva se’n adona que per lluny que siguin en temps tots els terminis acaben arribant i passant; si aquest comporta una suma o una resta aquesta s’aplica.

La fussió dels Pols un signe de l'escalfament global

Equilibri. Com he dit altres vegades no és el mateix que un sistema estigui en equilibri o sigui estacionari. Un equilibrista com nosaltres asseguts en un sofà estem en un punt on el sumatori de les forces, en aquest cas la gravetat, fa que sigui cero i no experimentem cap desplaçament, òbviament aquest equilibris poden ser inestables i estables: qui esta en la corda fluixa un simple moviment el fa caure mentre que d’un sofà no ens arranquen ni amb aigua calenta. Altre assumpte és un estat estacionari. Mentre que l’equilibri implica quietud l’altre és conseqüència del canvi. Un exemple clar és els tubs d’aire que aguanten suspesa una bola; en realitat la bola està caient però la velocitat produeix un fregament amb l’aire que la frena proporcional a aquesta velocitat com els succeeix als paracaigudistes en caiguda lliure, al igualar-se les dues forces (gravetat, fricció) aquest continua caient però sense acceleració; com que en aquests tubs d’aire insuflem aire només ens cal donar el cabal suficient perquè la velocitat de l’aire sigui igual a la que cau la bola, és a dir la bola és un corredor en una cinta que córrer però no es mou de lloc. La temperatura del planeta és aquesta bola; el Sol introdueix una quantitat quasi constat d’energia en el nostre planeta (que d’això vivim) que l’atmosfera retorna a l’espai en funció de la temperatura, núvols, hores d’insolació i gasos d’hivernacle, sent tots aquests elements dependents funcionals entre ells.

El CO2 és un gas hivernacle més, com ho és el metà (HC4), l’amoníac (HN3) o la mateixa aigua (H2O); sent aquesta última més el més determinant de tots ells perquè és el gas més abundant d’ells i a les temperatures que ens movem els seus diferents estats i la seva condició de dissolvent universal en estat líquid juguen un paper crucial en el clima i la biologia (mirar Feedback). La variabilitat històrica del nostre clima en un planeta en el qual nosaltres només som uns nouvinguts, demostra que els gasos hivernacle tenen una dinàmica independent de nosaltres, com és lògic. Malauradament això és quelcom que tenim tendència a oblidar, argument recursiu dels climatòlegs escèptics i els negacionistes, al mateix temps un error molt comú dels lluitadors contra el canvi climàtic: Nosaltres no hem generat cap procés nou simplement hem alterat un mica algun procés existent, encara que aquesta petita alteració pot dur-nos conseqüències de dimensió planetària. Sí només una petita alteració però l’estem fent en tot el planeta i portem molt de temps fent-la.

Diferencia de creixement linear i acumulat

Un procés acumulatiu és un procés amb memòria. Quan ens parlen en diaris i noticiaris sobre el creixement per exemple de 1% anual pot semblar poc i l’imaginem que augmenta una unitat per any, però no pensem que en realitat el nou 1% s’aplicarà a la quantitat augmentada; per tant en 15 anys no hem crescut un 15% sinó un 16% i amb cent anys un 170%. Així doncs l’acumulació per petita que sigui te efectes devastadors perquè els seus efectes no són escalables al no ser lineals.

Un altre efecte difícil d’escalar són les dependències creuades entre variables. De tant en tant, perquè això va a modes, apareix la paraula sinergia on representa que dos condicionants combinats tenen efecte superior a la suma dels efectes en solitari. La majoria d’aquestes sinergies s’ha trobat de forma empírica perquè en realitat si la combinació és positiva o negativa no es pot deduir a priori, entre d’altres coses pel motiu que hem exposat de la no sumabilitat dels seus efectes; però estudis posteriors, amb resultats a la mà, denoten que la combinació activa altres elements amb relacions creuades entre els dos que augmenten o mitiguen els efectes d’aquests. D’aquest efecte l’anomenem feedback. El feedback produir el que en teoria del caos s’anomenen atractors, aquests en general creen un efecte de falsa estabilitat perquè l’acció combinada de tots els elements generen una situació tancada dins d’uns paràmetres, la problemàtica la tenim quan un o diversos d’aquest factors passen un llindar perquè llavors les conseqüències són del tot imprevisibles (mirar Efecte Papallona). Quan nosaltres pensem amb un clima amb estacions, pluges i temperatures normals estem dins d’un d’aquests atractors, fora d’aquí pot passar qualsevol cosa que amb tota seguretat no ens agradarà.

La gent no s’imagina l’esforç immens que es necessita per modelitzar el futur climàtic. En aquest sentit moltes de les previsions estant sent errònies, no de forma global, però sí en els valors estimatius. La culpa d’això és que tots els nostres models estan parametritzats en valors de mitjans i finals del segle XX; valors que avui ja no són vàlids. Sí mirem el següent mapa (Nivells del mar segons temperatura mitja planeta) observarem un suposat nivell del mar en funció de la variació de la temperatura mitja del planeta respecte als valors preindustrials. Aquest mapa no està malament però en sí te molts errors de bulto. El primer oblidem que la era preindustrial era el final de la petita edat de gel (s XVI, XVII, XVIII i XIX) i per tant les temperatures eren més baixes del normal, argument molt utilitzat pels escèptics. Desprès el gel sempre es fon a cero graus ni un grau més ni un grau menys, per tant la temperatura no implica més o menys gel desfet, en tot cas serà el temps en que estarà desfent-se el gel qui marcarà el nivell; aquest nivell és una extrapolació a partir de patrons de distribució de temperatura en funció de la temperatura mitja del planeta, però com he dit els patrons aquests són obsolets i no tenim ni idea de quins seran a +2C, per fer-nos una idea en ple cretaci la temperatura dels pols era pràcticament la mateixa que en l’Equador. El clima a +2C no tenim ni idea de com serà i s’hi sumarà el temps que portem en aquest estat poden assolir els +2C i no passar res però als 10 anys només puguem sobreviure tancats en coves.

La urgència climàtica està portant a la climatologia a fer previsions a corre cuita. Els estats necessitem dades per fer les reformes dràstiques, las quals implicaran un canvi dramàtic en la nostra forma de viure. Aquí és on al meu entendre l’acord de Paris (COP21) és del tot inútil. A part de que la majoria de mesures a aplicar són tardanes, insuficients i amb terminis vergonyosos; posar com objectiu quelcom que no depèn de nosaltres com la temperatura és un insult per la intel·ligència global. Senzillament no els crec tant ignorants, només que la temperatura és l’eufemisme de reduir emissions sense posar l’obligació de fer-ho; cada un reduirà la quantitat d’emissions que cregui convenient per assolir aquesta temperatura i si d’aquí 20 anys no s’ha aconseguit, pega.

L'augment continuat del CO2 en l'atmosfera

El clima es el nostre únic productor de menjar i la seva bondat ens permet viure; però sembla que prefereixen els diners a menjar o sortir al carrer tranquil·lament. Segurament obliden que els diners no són comestibles.