La lluna
El 14 de desembre de 1972 en Eugene Cernan i Harrison Schmitt van abandonar la lluna per no tornar-hi més. En aquest 40 anys s’ha especulat sobre les causes de no retorn, incloent la possibilitat de que tot fos un muntatge. Aquest era l’Apollo XVII hi havia previstos fins a 20, però l’haver guanyat la cursa als russos, sumat a que ells també havien perdut l’interès, i la despesa excessiva coincidint amb la crisi del petroli van aturar el programa. Però va ser aquesta la raó fonamental?
Indiscutiblement el cost econòmic de l’exploració interplanetària és molt elevat, sobretot quan has de portar tripulació viva que ha de tornar. De fet el programa espacial només ha patit retallades en aquest concepte. L’exploració amb naus robotitzades van continuar amb el seu ritme, i l’increment que hem observat actualment és deu més a l’aprés en les anteriors missions (tant encerts com fracassos) i la millora tecnològica que ha millorat i abaratit l’instrumental a enviar, que un increment en el presupost. Per altre costat els vols tripulats no interplanetaris tampoc van parar, es van fer estacions orbitals (Skylab p.e.) i es va muntar un sistema de transbordadors gairebé tant car com el programa lunar. I tampoc és que aprofitessin els minsos estalvis de l’aturada de les missions, els dines van anar a parar a desenvolupament sobretot militar amb alguns estudis de dubtosa utilitat, com l’arma per transformar en homosexuals als soldats enemics i altres parides. La qüestió econòmica no era el principal inconvenient.
Sinó era un problema econòmic perquè els Estats Units van deixar escapar una fita que els donava prestigi i admiració fins i tot dels seus adversaris. De fet ells van continuar invertint en l’espai perquè era la principal font d’inspiració de la població. De la mateixa manera que les creuades van ser la manera de donar sortida a la terrible violència medieval que es contraposava a la moral cristiana, la carrera espacial era tornar a l’època dels exploradors, allí hi tenies coratge, sacrifici i aportació al be comú sense necessitat d’estossinar al veí, cosa que cultural i moralment és repudiada. Així els programes espacials no només es van mantenir sinó que han anat proliferant.
Si l’espai és el nostre interès, per què no hem tornat a la lluna? La resposta és gairebé filosòfica, la qüestió estava en què és el creien saber i què realment sabien. La visió de l’espai que es tenia als anys ’50 era d’un buit amb objectes puntuals prou coneguts, però en aquests últims anys la visió ha canviat radicalment, el buit no és tal l’espai és ple d’objectes petits indetectables que si be les distàncies entre ells poden ser de milers de kilòmetres hi ha moltíssims com per assegurar que la probabilitat de col·lisió és nul·la, en aquests sentit la desaparició de moltes sondes podria estar lligada a un encontre fortuït, cosa que desgraciadament no és pot saber. Tot i que coneixien les distàncies entre astres no eren conscients del que significava, la distància més allunyada que pots trobar a la Terra està a 20.000 km, la Luna està a 390.000 km és a dir 19 vegades més lluny, com tampoc eren conscients de que significava anar a 8 km/s quan les velocitats dels avions en terra era com a molt de 1.200 km/h (330 m/s) en el cas dels supersònics. I que volia dir viatge en ambient hostil, Cristòfol Colom va travessar l’Atlàntic on no es pot aconseguir aigua dolça ni menjar però no havia de patir pel seu suport vital com qualsevol altre explorador terrestre; la situació més semblant en que es podien trobar eren els viatges en submarí els quals en minuts poden sortir a la superfície; fora de la nau o un vestit especial en l’espai la vida humana no és possible, i a diferència de la superfície marina que va seguint al submarí, la Terra és l’únic punt on podem viure que no ens segueix a mesura que ens allunyem. De tot això no se n’adonaren fins que van enviar gent cap allà.
El motiu real de que no es tornés a la lluna és la total impossibilitat de donar unes garanties mínimes de supervivència. En el discurs oficial es donava un 50% de possibilitats de tornada dels astronautes, però ells internament especulaven que rondaria el 80% en estimacions pessimistes, és a dir que haguessin molts imprevistos desfavorables. Es partia de la base que pràcticament ho tenien tot controlat i el 50% en essència formava part de la propaganda i poder donar un sentit més èpic al viatge (l’excés de tecnificació donava la falsa idea de sortir a donar un vol, quan era un assumpte exageradament complicat). Però la primera sorpresa real la van tenir en la mateixa primera missió en superfície (la de l’ Armstrong i l’Aldrín), primer l’allunatge al descobrir que la lluna era més accidentada que la terra (no hi ha processos erosius que l’aplanin) on van haver de fer un aterratge manual fora del lloc previst amb molt poc combustible per maniobrar, i posteriorment al trencar-se la palanca d’ignició, sense aire que havien perdut a l’obrir la nau per sortir, anaven amb els vestits impossibilitant poder fer mecàniques complexes i tampoc se’ls podien treure perquè moririen, per sort van trobar un bolígraf (que no hi havia de ser per res allà) amb el qual fer palanca i poder accionar la ignició, sense el bolígraf avui encara estarien allà dalt momificats. Però la sorpresa més desagradable fou l’Apollo XIII (pel·lícula heroica a part), la nau li explota un lateral i la mig inutilitza, sense possibilitat de reparació no els queda més remei que desconnectar-la, i se’n adonen que no tenen res pensat per situacions com aquesta. Entre la petita Aquarius (nau d’allunatge), la gravetat de la Lluna, moltíssima gent treballant a terra per trobar solucions a l’allau de problemes que els anaven sortint, i quantitats impressionants de sort; van aconseguir retornar-los vius a la terra.
Què s’observa amb aquest problemes i altres que han quedat tapats.
Primer no hi ha possibilitat de reacció. Encara ara preparar una missió requereix de setmanes de preparació*. Per tant es descarta rescatar algú que s’allunya a 8 ó 10 km/s, s’han d’espavilar ells sols.
Segon no hi ha ni marge ni pla B. Cada quilo de material que es puja surt molt car, així que es va amb lo just. I el que no es puja no es troba enlloc, no hi ha illes per aprovisionar-se. Una nau espacial és un fantàstic exemple d’imaginació i optimització però si falla quelcom... l’Apollo XIII te com a causa oficial un reductor de pressió congelat però com es va congelar no és massa clar i tampoc tenen cap seguretat que fos això; i que una palanca pogués deixar dues persones tirades a la Lluna també dona una idea del nivell d’inseguretat de tot plegat.
Tercer el Sol va per cicles d’onze anys, els viatges van coincidir en un moment de baixa activitat que pràcticament no hi ha erupcions ni emissions d’alta energia. Els nostres satèl·lits i astronautes actualment estan protegits dins el camp magnètic terrestre, però a la Lluna no hi ha camp magnètic ni en la major part del viatge. Una erupció els hagués tocat de ple.
Quart a part dels imponderables mecànics també si ha de sumar la possibilitat de col·lisió. Les naus que van anar a la Lluna eren gairebé de paper de fumar (alumini més prim que el de les llaunes de refresc), i les velocitats relatives entre les pedres i pedretes que orbiten la Terra i la Lluna és de diverses vegades la velocitat d’un projectil disparat per un fusell. Qualsevol col·lisió hagués travessat la nau netament. Precisament l’estudi de les roques lunars ha demostrat l’existència d’aquesta quantitat de detritus desconeguda a la Terra perquè la para l’atmosfera.
És possible que algú ja se’n hagués adonat d’aquests problemes però l’eufòria del moment, l’objectiu a assolir i les presses per la victòria potser van fer que quedessin en segon terme. Per exemple el costat Soviètic que en la segona part de la cursa els va faltar la sort que van gaudir en els primers moments, i el pressupost que disposaven els seus competidors, tenien el coet i nau per anar-hi però encara sense provar i amb molts problemes tècnics per resoldre; tot i així desprès de l’Apollo VIII (primera missió d’anada i tornada a la Lluna sense allunatge) van sospesar intentar fer el mateix amb el que tenien, per sort dels que els hagués pogut tocar es va descartar; el que si que van intentar és una prova no tripulada que va explotar a terra, encara que pugui semblar mentida els cosmonautes van insistir en fer el viatge, això que tenien les mateixes garanties d’èxit lligats i disparats amb una bala de canó. Davant de reptes d’aquest calibre els humans posem la vida i el que sigui en joc perquè es consideren uns afortunats de ser part d’un moment important de la història. Al final els humans sempre busquem quin sentit tenen les nostres vides, i els astronautes, cosmonautes, científics, enginyes, tècnics, treballadors, voluntaris per proves, i qui s’encarregués de passar el motxo al acabar el dia en tenien un.
Al cap d’avall l’exploració va continuar, i es van continuar enviant personal a l’espai. Aquestes missions tripulades han estat sempre molt a prop de la Terra on protegeix el camp magnètic i sempre es pot intentar quelcom; la ISS te dues Soyuz (la que transporta les provisions i una fixa) que es poden fer servir com salvavides. Els russos són qui més personal ha enviat i qui més morts han tingut. Per altre banda els EUA només han patit morts en terra i les dos explosions dels transbordadors en l’atmosfera però mai en l’espai.
Si pensem en el trauma que va representar l’explosió del Challenger podem entendre perquè es van aturar les expedicions lunars. Aquesta explosió va portar una comissió que va aturar tot vol, i es va posar en entredit l’exploració mateixa. Aquest va un impacte directa com el del Columbia (també explotat), però pensem en dos astronautes que queden atrapats a la superfície de la Lluna quatre cinc hores fins que s’acabi l’oxigen, o una nau que per la trajectòria i no podrà tornar a la Terra i durant quatre o cinc dies (temps que s’esgoten les bateries o el suport vital) tens els astronautes vius viatjant dins el seu taüt. No es podien arriscar a quelcom així que hagués representat la mort de les missions tripulades. Als soviètics això no els passava perquè de les missions s’assabentaven quan havien tornat i les que havien reeixit.
En definitiva no s’ha anat a la Lluna més perquè no es disposava de la tecnologia suficient per anar i tornar de la Lluna amb tripulants, de fet no anaven amb una nau sinó en una bala de canó; i la sort és l’única explicació que sortissin be. Potser ara ja tenim coneixements per tornar-ho a provar i tornarem a la Lluna. També es parla d’anar a Mart en deu anys, però això només és una quimera. Els arguments d’anar a la Lluna són els mateixos per mart però amb distàncies més grans i variables que van dels 75 als 450 milions de Km (recordem que la Lluna està a la irrisòria distància de 0,39 milions de Km); segurament hi ha per 50 anys o més.
Indiscutiblement el cost econòmic de l’exploració interplanetària és molt elevat, sobretot quan has de portar tripulació viva que ha de tornar. De fet el programa espacial només ha patit retallades en aquest concepte. L’exploració amb naus robotitzades van continuar amb el seu ritme, i l’increment que hem observat actualment és deu més a l’aprés en les anteriors missions (tant encerts com fracassos) i la millora tecnològica que ha millorat i abaratit l’instrumental a enviar, que un increment en el presupost. Per altre costat els vols tripulats no interplanetaris tampoc van parar, es van fer estacions orbitals (Skylab p.e.) i es va muntar un sistema de transbordadors gairebé tant car com el programa lunar. I tampoc és que aprofitessin els minsos estalvis de l’aturada de les missions, els dines van anar a parar a desenvolupament sobretot militar amb alguns estudis de dubtosa utilitat, com l’arma per transformar en homosexuals als soldats enemics i altres parides. La qüestió econòmica no era el principal inconvenient.
Sinó era un problema econòmic perquè els Estats Units van deixar escapar una fita que els donava prestigi i admiració fins i tot dels seus adversaris. De fet ells van continuar invertint en l’espai perquè era la principal font d’inspiració de la població. De la mateixa manera que les creuades van ser la manera de donar sortida a la terrible violència medieval que es contraposava a la moral cristiana, la carrera espacial era tornar a l’època dels exploradors, allí hi tenies coratge, sacrifici i aportació al be comú sense necessitat d’estossinar al veí, cosa que cultural i moralment és repudiada. Així els programes espacials no només es van mantenir sinó que han anat proliferant.
Si l’espai és el nostre interès, per què no hem tornat a la lluna? La resposta és gairebé filosòfica, la qüestió estava en què és el creien saber i què realment sabien. La visió de l’espai que es tenia als anys ’50 era d’un buit amb objectes puntuals prou coneguts, però en aquests últims anys la visió ha canviat radicalment, el buit no és tal l’espai és ple d’objectes petits indetectables que si be les distàncies entre ells poden ser de milers de kilòmetres hi ha moltíssims com per assegurar que la probabilitat de col·lisió és nul·la, en aquests sentit la desaparició de moltes sondes podria estar lligada a un encontre fortuït, cosa que desgraciadament no és pot saber. Tot i que coneixien les distàncies entre astres no eren conscients del que significava, la distància més allunyada que pots trobar a la Terra està a 20.000 km, la Luna està a 390.000 km és a dir 19 vegades més lluny, com tampoc eren conscients de que significava anar a 8 km/s quan les velocitats dels avions en terra era com a molt de 1.200 km/h (330 m/s) en el cas dels supersònics. I que volia dir viatge en ambient hostil, Cristòfol Colom va travessar l’Atlàntic on no es pot aconseguir aigua dolça ni menjar però no havia de patir pel seu suport vital com qualsevol altre explorador terrestre; la situació més semblant en que es podien trobar eren els viatges en submarí els quals en minuts poden sortir a la superfície; fora de la nau o un vestit especial en l’espai la vida humana no és possible, i a diferència de la superfície marina que va seguint al submarí, la Terra és l’únic punt on podem viure que no ens segueix a mesura que ens allunyem. De tot això no se n’adonaren fins que van enviar gent cap allà.
El motiu real de que no es tornés a la lluna és la total impossibilitat de donar unes garanties mínimes de supervivència. En el discurs oficial es donava un 50% de possibilitats de tornada dels astronautes, però ells internament especulaven que rondaria el 80% en estimacions pessimistes, és a dir que haguessin molts imprevistos desfavorables. Es partia de la base que pràcticament ho tenien tot controlat i el 50% en essència formava part de la propaganda i poder donar un sentit més èpic al viatge (l’excés de tecnificació donava la falsa idea de sortir a donar un vol, quan era un assumpte exageradament complicat). Però la primera sorpresa real la van tenir en la mateixa primera missió en superfície (la de l’ Armstrong i l’Aldrín), primer l’allunatge al descobrir que la lluna era més accidentada que la terra (no hi ha processos erosius que l’aplanin) on van haver de fer un aterratge manual fora del lloc previst amb molt poc combustible per maniobrar, i posteriorment al trencar-se la palanca d’ignició, sense aire que havien perdut a l’obrir la nau per sortir, anaven amb els vestits impossibilitant poder fer mecàniques complexes i tampoc se’ls podien treure perquè moririen, per sort van trobar un bolígraf (que no hi havia de ser per res allà) amb el qual fer palanca i poder accionar la ignició, sense el bolígraf avui encara estarien allà dalt momificats. Però la sorpresa més desagradable fou l’Apollo XIII (pel·lícula heroica a part), la nau li explota un lateral i la mig inutilitza, sense possibilitat de reparació no els queda més remei que desconnectar-la, i se’n adonen que no tenen res pensat per situacions com aquesta. Entre la petita Aquarius (nau d’allunatge), la gravetat de la Lluna, moltíssima gent treballant a terra per trobar solucions a l’allau de problemes que els anaven sortint, i quantitats impressionants de sort; van aconseguir retornar-los vius a la terra.
Què s’observa amb aquest problemes i altres que han quedat tapats.
Primer no hi ha possibilitat de reacció. Encara ara preparar una missió requereix de setmanes de preparació*. Per tant es descarta rescatar algú que s’allunya a 8 ó 10 km/s, s’han d’espavilar ells sols.
Segon no hi ha ni marge ni pla B. Cada quilo de material que es puja surt molt car, així que es va amb lo just. I el que no es puja no es troba enlloc, no hi ha illes per aprovisionar-se. Una nau espacial és un fantàstic exemple d’imaginació i optimització però si falla quelcom... l’Apollo XIII te com a causa oficial un reductor de pressió congelat però com es va congelar no és massa clar i tampoc tenen cap seguretat que fos això; i que una palanca pogués deixar dues persones tirades a la Lluna també dona una idea del nivell d’inseguretat de tot plegat.
Tercer el Sol va per cicles d’onze anys, els viatges van coincidir en un moment de baixa activitat que pràcticament no hi ha erupcions ni emissions d’alta energia. Els nostres satèl·lits i astronautes actualment estan protegits dins el camp magnètic terrestre, però a la Lluna no hi ha camp magnètic ni en la major part del viatge. Una erupció els hagués tocat de ple.
Quart a part dels imponderables mecànics també si ha de sumar la possibilitat de col·lisió. Les naus que van anar a la Lluna eren gairebé de paper de fumar (alumini més prim que el de les llaunes de refresc), i les velocitats relatives entre les pedres i pedretes que orbiten la Terra i la Lluna és de diverses vegades la velocitat d’un projectil disparat per un fusell. Qualsevol col·lisió hagués travessat la nau netament. Precisament l’estudi de les roques lunars ha demostrat l’existència d’aquesta quantitat de detritus desconeguda a la Terra perquè la para l’atmosfera.
És possible que algú ja se’n hagués adonat d’aquests problemes però l’eufòria del moment, l’objectiu a assolir i les presses per la victòria potser van fer que quedessin en segon terme. Per exemple el costat Soviètic que en la segona part de la cursa els va faltar la sort que van gaudir en els primers moments, i el pressupost que disposaven els seus competidors, tenien el coet i nau per anar-hi però encara sense provar i amb molts problemes tècnics per resoldre; tot i així desprès de l’Apollo VIII (primera missió d’anada i tornada a la Lluna sense allunatge) van sospesar intentar fer el mateix amb el que tenien, per sort dels que els hagués pogut tocar es va descartar; el que si que van intentar és una prova no tripulada que va explotar a terra, encara que pugui semblar mentida els cosmonautes van insistir en fer el viatge, això que tenien les mateixes garanties d’èxit lligats i disparats amb una bala de canó. Davant de reptes d’aquest calibre els humans posem la vida i el que sigui en joc perquè es consideren uns afortunats de ser part d’un moment important de la història. Al final els humans sempre busquem quin sentit tenen les nostres vides, i els astronautes, cosmonautes, científics, enginyes, tècnics, treballadors, voluntaris per proves, i qui s’encarregués de passar el motxo al acabar el dia en tenien un.
Al cap d’avall l’exploració va continuar, i es van continuar enviant personal a l’espai. Aquestes missions tripulades han estat sempre molt a prop de la Terra on protegeix el camp magnètic i sempre es pot intentar quelcom; la ISS te dues Soyuz (la que transporta les provisions i una fixa) que es poden fer servir com salvavides. Els russos són qui més personal ha enviat i qui més morts han tingut. Per altre banda els EUA només han patit morts en terra i les dos explosions dels transbordadors en l’atmosfera però mai en l’espai.
Si pensem en el trauma que va representar l’explosió del Challenger podem entendre perquè es van aturar les expedicions lunars. Aquesta explosió va portar una comissió que va aturar tot vol, i es va posar en entredit l’exploració mateixa. Aquest va un impacte directa com el del Columbia (també explotat), però pensem en dos astronautes que queden atrapats a la superfície de la Lluna quatre cinc hores fins que s’acabi l’oxigen, o una nau que per la trajectòria i no podrà tornar a la Terra i durant quatre o cinc dies (temps que s’esgoten les bateries o el suport vital) tens els astronautes vius viatjant dins el seu taüt. No es podien arriscar a quelcom així que hagués representat la mort de les missions tripulades. Als soviètics això no els passava perquè de les missions s’assabentaven quan havien tornat i les que havien reeixit.
En definitiva no s’ha anat a la Lluna més perquè no es disposava de la tecnologia suficient per anar i tornar de la Lluna amb tripulants, de fet no anaven amb una nau sinó en una bala de canó; i la sort és l’única explicació que sortissin be. Potser ara ja tenim coneixements per tornar-ho a provar i tornarem a la Lluna. També es parla d’anar a Mart en deu anys, però això només és una quimera. Els arguments d’anar a la Lluna són els mateixos per mart però amb distàncies més grans i variables que van dels 75 als 450 milions de Km (recordem que la Lluna està a la irrisòria distància de 0,39 milions de Km); segurament hi ha per 50 anys o més.
*indiscutiblement són mesos perquè el viatge és car i s’ha d’aprofitar el temps, però en una emergència amb un parell o tres de setmanes n’hi hauria prou.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada