Ignorar l’evidència

I am just a poor boy
Though my story's seldom told
I have squandered my resistance
For a pocket full of mumbles such are promises
All lies and jests
Still a man hears what he wants to hear
And disregards the rest
                                         The boxer (Simon & Garfunkel)

Aquesta és una coneguda cançó de Simon & Garfunkel (1969) que explica en primera persona la història d’un pària. Aquesta primera estrofa resumeix el que ha estat la seva vida: un seguit d’enganys fins l’esgotament; però també reconeix la seva culpa que és entendre només el que més li convenia.
En l’article “Sometimes a nudge from the government is just not enough” (06/07/12) en Lord Krebs es preguntava perquè tot i les campanyes de sensibilització mediambiental o foment de bons hàbits com deixar de fumar i no superar el pes aconsellable, no obtenien els resultats esperats. El ponent parlava de la inducció de conductes per poder superar les inèrcies; però altres senzillament aplicarien mesures coercitives com les prohibicions, multes i marginació social. Aquestes segones ja es porten a terme amb una relativa efectivitat, és a dir els practicants ocasionals o per imitació deixen l’activitat però els veritables practicants han continuat amb la seva conducta; només cal veure l’increment d’obesos que hi ha en les nostres viles, així com aquesta legió de fumadors en terrasses i portalades d’edificis d’oficines que armats amb la seva cigarreta aguanten fred, calor, vent i pluja. La inèrcia és responsable de moltes coses però aquesta perd energia en el moment en que hi ha resistència; el rebuig social i les condicions draconianes per continuar la seva activitat haurien de frenar-la, però fins a quin preu s’han de posar els combustibles perquè els cotxes no omplim les carreteres cada cap de setmana tot i la crisi econòmica.

 

Ha d’haver altres motius més profunds per continuar amb aquestes obstinades actituds. Al meu entendre el motiu és molt senzill, i es resumeix en les dues últimes frases de l’estrofa: la persona només escolta el que vol escoltar / i descarta la resta. No entenem el missatge perquè només entenem del missatge la part que ens convé, en el sentit que s’avingui al món que tenim per verdader.
Tots a partir del nostre aprenentatge i experiència muntem el que veiem com a món que és l’escenari on transcorre la nostra vida. Cada persona te el propi, on no només hi ha la realitat o la interpretació d’aquesta, sinó també les il·lusions, creences, pors i records que la enriqueixen, en altres paraules vivim en una metarealitat. La metarealitat no és viure en un món de fantasia que seria una psicopatia, tothom te la seva i defineix la relació entre la persona i el món. Llavors tot el que ens succeeix és encabit en la metarealitat pròpia d’aquesta manera qualsevol missatge que ens arribi també ha de passar aquest filtre.   
Posaré un exemple. El missatge: El tabaquisme provoca en una part important dels seus practicants alguna mena de càncer, i quan hi ha predisposició genètica les probabilitats augmenten de forma significativa; però jo considero que fumar és quelcom positiu de la meva vida per tant entenc de la frase: qui te predisposició genètica a un càncer el tabaquisme li pot provocar però com que ningú a la família ha tingut un càncer jo puc continuar fumant tranquil·lament. El raonament és un total contrasentit, les dues afirmacions encara que comparteixin bona part de les mateixes paraules no volen dir el mateix, i per altre banda hem passat d’un advertiment de perillositat a una confirmació de seguretat. Cada setmana hi ha morts a les carreteres fruit de l’excés de velocitat o l’alcoholisme, però una bona part dels conductors estan convençuts de tenir el metabolisme de Superman o els seus reflexes que els permet beure o conduir a 200 perquè “ells controlen”; els missatges no beguis o no corris estan pensats per altre gent no tant preparada com ells que coneixen “els seus límits”.
Això ens passa a tots. Per aquesta raó s’ha d’anar per la vida i afrontar les coses amb el màxim de mentalitat oberta. Tot i així el nostre bagatge influenciarà poc o molt la comprensió de les coses i això ho hem de tenir en compte. Sovint acusem al missatger dels nostres errors quan nosaltres només hem entès una part del missatge o l’hem tergiversat. Com en el joc dels disbarats que un grup de jugadors es passen un missatge al final poc te a veure el missatge inicial del que sobreviu al final.  
Diu un dit que pots enganyar durant un temps unes quantes persones, molt poc temps a moltes però a tu durant tota la vida. Tenir uns coneixements extensos sol ajudar a entendre el missatge, primer perquè la teva metarealitat és molt més ample i permet contextualitzar més be els missatges, i segon en tota seguretat ja has experimentat altres situacions on el missatge estava en contradicció amb la teva metarealitat. En la segona cas l’amplitud de coneixements dona seguretat per enfrontar el que saps del que t’arriba. Però quan els teus coneixements són escassos comencem a tenir un problema. Aquí hem de discernir entre tres arquetips: l’ignorant, el cretí i el neci*. L’ignorant ho pot ser per mandra o en la major part dels casos per condicionants socials, aquests per sort són recuperables amb temps, els ganduls per pressió acaben aprenent i els altres se’ls va ampliant el món si les condicions els ho permeten; en definitiva una bona política educativa. Els cretins són una altre cosa, per algun motiu (potser l’avia els insistia molt en lo llestos que eren) acaben creien que tenen un coeficient superior a la resta (o quelcom similar), van néixer ensenyats i ho saben tot; aquest afronten el missatge com una confirmació del seu món, i si no s’avé modifiquen el missatge perquè s’avingui. Però els més nocius són els necis. Els necis també ho saben tot, i si no saben quelcom és que no te importància; a diferència dels cretins que mal interpreten el missatge, ells l’ignoren perquè és irrellevant; de fet són la degradació de l’ignorant gandul que ja ha après el que havien de aprendre i no és necessari fer més esforç. En resum és fàcil autonenganyar-te i requereix un esforç evitar-ho cosa que alguns no estan en disposició o no volen fer-ho.
Encara s’hi ha d’afegir un altre condicionant que adultera el missatge que és el contramissatge. Aquest sorgeix quan parles amb algú amb una metarealitat similar a la teva si més no en l’aspecte que volia incidir el missatge. Llavors entre tots els que no estan d’acord s’autoreforcen en les seves conviccions. Aquí no em refereixo al obligatori esperit crític que un ha de tenir davant d’un missatge, no hem d’oblidar que també te el seu origen en una o diverses metarealitats, sinó a la capacitat de trobar arguments insòlits o basar-nos en dades totalment falses.
Una mica com a conclusió podem agafar l’estrofa que m’ha servit d’il·lustració. És una coneguda cançó traduïda a molts idiomes i visionada per altres cantants. Això vol dir que molta gent l’ha sentit i ha entès la primera estrofa. En tota seguretat han assentit sobre que les persones escolten el que volen escoltar. Però no els ha amoïnat ni el més mínim, perquè això li passa a aquell pobre desgraciat de la cançó, no a ells.

 

*Forrest Gump deia que tonto era el qui feia tonteries, en aquest sentit qualsevol persona d’intel·lecte normal o superior pot ser un tonto, cosa que l’experiència quotidiana ens confirma, de la mateixa manera les persones amb menys intel·lecte solen comportar-se de forma més intel·ligent perquè sabedors de la seva mancança les coses se les rumien més be, així en les tres categories de l’asterisc inclouen persones amb coeficients normals o superiors pretesament més "intel·ligents".