No tenen vergonya
La troica demana al govern grec ampliar a sis dies la setmana laboral (324.cat) i augmentar a deu hores la jornada. Respirem una estona i analitzem la qüestió.
Això significa que passem de 40 hores setmanals a 60 hores setmanals, un 50% d’increment d’hores, o el que és el mateix una reducció de sou del 33,3%. Aquestes mesures són molt corrents en situacions de crisi provocades per desastres o guerres, però aquesta crisi en essència és per saturació de mercat, i en aquesta situació es pot aplicar una mesura similar? Òbviament No. Desprès d’una trinxada hi ha manca de tot, per tant incrementar la producció comporta una arribada més ràpida a la normalitat: refem les infraestructures més ràpid i els ciutadans poden refer els seus bens a un cost més baix.
Però avui les coses són diferents. La gent perd la feina perquè les empreses no poden vendre els seus productes i col·lapsen econòmicament. Els productes no es venen per dos motius, el primer perquè gràcies al crèdit tothom te de tot i la segona també te a veure amb el crèdit. El crèdit gairebé il·limitat ha facilitat la generació de molta feina podríem dir complementaria o circumstancial; és a dir serveis que l’abundància de diner ha sobredimensionat, o treballs de durada limitada que normalment la manca de recursos repartiria en el temps, amb diners coincideixen en el temps, tot plegat donant com a resultat uns llocs de treball sustentats pel crèdit que com tothom sap un dia o altre s’acaba. Així doncs les nostres empreses dimensionades a una demanda inflada ara tenen els magatzems plens i cap possibilitat de buidar-los.
Què poden fer les empreses? Hem d’augmentar la productivitat. Gran paraula aquesta, encens la tele, escoltes la radio o llegeixes un diari, i gairebé sempre hi ha un expert que ens revela el secret de sortir de la crisi: s’ha d’augmentar la productivitat. Només hi ha dues maneres de fer-ho, una augmentar la producció amb els mateixos recursos o mantenir la producció amb menys recursos. Com que augmentar la producció implica més estocs per vendre només podem reduir recursos, sinònim de despatxar treballadors.
I en aquest sentit s’inscriu la recomanació de la Comissió. No cal rebaixar sous sinó que els fem treballar més estona, no reduïm el seu poder adquisitiu i al mateix temps disminuïm el preu hora i per tant augmentem la productivitat. Molt be treballar un 50% més en què. Quan el problema de la fàbrica és que la gent està escombrant. Per tant aquesta mesura significarà directament un 30% més d’atur si es vol mantenir el poder adquisitiu dels pocs que encara treballaran o una rebaixa del 30% dels sous (òbviament dels treballadors). Com és de preveure això encara reduirà més el mercat sigui per la conversió dels consumidors a supervivents, o un increment insostenible del White Trash* ocupant els carrers.
Com és que se’ls hagi acudit això?
Com exposava en el forat negre juguen amb el temps, tenint el convenciment de que la crisi acabarà passat, així que com a tal no els preocupa. Creuen que ni al euro li passarà res, ni rebentarà el món, i tard o d’hora tot tornarà a la normalitat. I en aquests moments totes les seves mesures estan pensades en la futura normalitat. No es cansen de repetir que no fan mesures per acabar amb la crisi sinó en posar les bases de la futura recuperació. Aquesta afirmació és una solemne bajanada perquè com pots planificar l’estada en una illa quan no saps ni on agafar el vaixell per anar-hi. I com serà aquesta futura normalitat? Jo crec que ni ells mateixos ho saben. Tanmateix només es limiten a repetir el que els tècnics els diuen, amb la desgraciada realitat de que ells tampoc tenen massa idea de res, encara que uns i els altres estan convençuts de que saben el que diuen (llegir els cretins que ens governen).
Però si que hi ha una part de la població que tenen clar on anar. Són els grans milionaris que volen emular a les famílies patrícies romanes. Roma disposava d’una impressionant i molt barata força de treball, els esclaus i la white trash (com els estats esclavistes americans, o els tigres asiàtics**), i d’una oligarquia que disposava del control econòmic i polític de l’imperi. Aquestes oligarquies perpetuaven el seu domini creant lleis que afavorien l’enriquiment dels rics i dificultaven el dels pobres; ajudats per uns esclaus que cobrien la major part de la feina, ser lliure era sinònim de morir de fam en molts casos. Els nostres actuals rics també volen tallar qualsevol ascensor social, passar d’oligarquia a aristocràcia i ser amos de bens, persones i voluntats. Per complir el seu objectiu paguen estudis on s’arriben a conclusions, i al final es recomana acabar amb l’estat del benestar i adorar el nou Déu anomenat Mercat.
De mica en mica es van traient les màscares. A mesura que la situació va empitjorant treuen mesures més punitives i inútils per adreçar la situació, en una cursa per crear dos mons, el dels rics i el dels esclaus.
Això significa que passem de 40 hores setmanals a 60 hores setmanals, un 50% d’increment d’hores, o el que és el mateix una reducció de sou del 33,3%. Aquestes mesures són molt corrents en situacions de crisi provocades per desastres o guerres, però aquesta crisi en essència és per saturació de mercat, i en aquesta situació es pot aplicar una mesura similar? Òbviament No. Desprès d’una trinxada hi ha manca de tot, per tant incrementar la producció comporta una arribada més ràpida a la normalitat: refem les infraestructures més ràpid i els ciutadans poden refer els seus bens a un cost més baix.
Però avui les coses són diferents. La gent perd la feina perquè les empreses no poden vendre els seus productes i col·lapsen econòmicament. Els productes no es venen per dos motius, el primer perquè gràcies al crèdit tothom te de tot i la segona també te a veure amb el crèdit. El crèdit gairebé il·limitat ha facilitat la generació de molta feina podríem dir complementaria o circumstancial; és a dir serveis que l’abundància de diner ha sobredimensionat, o treballs de durada limitada que normalment la manca de recursos repartiria en el temps, amb diners coincideixen en el temps, tot plegat donant com a resultat uns llocs de treball sustentats pel crèdit que com tothom sap un dia o altre s’acaba. Així doncs les nostres empreses dimensionades a una demanda inflada ara tenen els magatzems plens i cap possibilitat de buidar-los.
Què poden fer les empreses? Hem d’augmentar la productivitat. Gran paraula aquesta, encens la tele, escoltes la radio o llegeixes un diari, i gairebé sempre hi ha un expert que ens revela el secret de sortir de la crisi: s’ha d’augmentar la productivitat. Només hi ha dues maneres de fer-ho, una augmentar la producció amb els mateixos recursos o mantenir la producció amb menys recursos. Com que augmentar la producció implica més estocs per vendre només podem reduir recursos, sinònim de despatxar treballadors.
I en aquest sentit s’inscriu la recomanació de la Comissió. No cal rebaixar sous sinó que els fem treballar més estona, no reduïm el seu poder adquisitiu i al mateix temps disminuïm el preu hora i per tant augmentem la productivitat. Molt be treballar un 50% més en què. Quan el problema de la fàbrica és que la gent està escombrant. Per tant aquesta mesura significarà directament un 30% més d’atur si es vol mantenir el poder adquisitiu dels pocs que encara treballaran o una rebaixa del 30% dels sous (òbviament dels treballadors). Com és de preveure això encara reduirà més el mercat sigui per la conversió dels consumidors a supervivents, o un increment insostenible del White Trash* ocupant els carrers.
Com és que se’ls hagi acudit això?
Com exposava en el forat negre juguen amb el temps, tenint el convenciment de que la crisi acabarà passat, així que com a tal no els preocupa. Creuen que ni al euro li passarà res, ni rebentarà el món, i tard o d’hora tot tornarà a la normalitat. I en aquests moments totes les seves mesures estan pensades en la futura normalitat. No es cansen de repetir que no fan mesures per acabar amb la crisi sinó en posar les bases de la futura recuperació. Aquesta afirmació és una solemne bajanada perquè com pots planificar l’estada en una illa quan no saps ni on agafar el vaixell per anar-hi. I com serà aquesta futura normalitat? Jo crec que ni ells mateixos ho saben. Tanmateix només es limiten a repetir el que els tècnics els diuen, amb la desgraciada realitat de que ells tampoc tenen massa idea de res, encara que uns i els altres estan convençuts de que saben el que diuen (llegir els cretins que ens governen).
Però si que hi ha una part de la població que tenen clar on anar. Són els grans milionaris que volen emular a les famílies patrícies romanes. Roma disposava d’una impressionant i molt barata força de treball, els esclaus i la white trash (com els estats esclavistes americans, o els tigres asiàtics**), i d’una oligarquia que disposava del control econòmic i polític de l’imperi. Aquestes oligarquies perpetuaven el seu domini creant lleis que afavorien l’enriquiment dels rics i dificultaven el dels pobres; ajudats per uns esclaus que cobrien la major part de la feina, ser lliure era sinònim de morir de fam en molts casos. Els nostres actuals rics també volen tallar qualsevol ascensor social, passar d’oligarquia a aristocràcia i ser amos de bens, persones i voluntats. Per complir el seu objectiu paguen estudis on s’arriben a conclusions, i al final es recomana acabar amb l’estat del benestar i adorar el nou Déu anomenat Mercat.
De mica en mica es van traient les màscares. A mesura que la situació va empitjorant treuen mesures més punitives i inútils per adreçar la situació, en una cursa per crear dos mons, el dels rics i el dels esclaus.
*(escombraries blanques) terme en que es designava als blancs pobres en els estats esclavistes dels EUA, aquests blancs no disposaven de mitjans de subsistència i no podien agafar feines no qualificades perquè aquestes eren cobertes pels esclaus avocant-los a la delinqüència prostitució i altres ocupacions denigrants; a més de ser menyspreats pels blancs, eren també menyspreats i odiats pels esclaus negres que quan agafaven a un desfogaven el seu odi amb la complicitat dels blancs que els consideraven paràsits.
**formalment als estats asiàtics no hi ha esclavitud però la manca de regulació laboral i unes dictadures corruptes han deixat la seva població en un estat potser pitjor a l’esclavitud; cas especial és la Xina on el control polític hi ha deixat de facto a la major part d’aquesta, depenent la seva vida completament de les decisions arbitraries de les autoritats.
**formalment als estats asiàtics no hi ha esclavitud però la manca de regulació laboral i unes dictadures corruptes han deixat la seva població en un estat potser pitjor a l’esclavitud; cas especial és la Xina on el control polític hi ha deixat de facto a la major part d’aquesta, depenent la seva vida completament de les decisions arbitraries de les autoritats.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada