Cafè
Negre com el pecat
Amarg com la derrota
Curt com un sospir
I calent com l’infern
Aquesta beguda és qui mou occident (ajudada també per altres infusions com el té). Disposa d’un estimulant que ajuda a la mobilitat diària, i fa que la societat occidental pugui mantenir aquest ritme frenètic. La seva omnipresència a tot arreu gràcies a les maquines de venda automàtica la converteix en una de les addiccions més esteses de tot el planeta. Qui no ha tingut un impàs i al final ha anat a fer un cafè. Per molta força de voluntat i aptitud quan flaquegen les forces el cos comença a frenar, però aquest petit dopatge manté l’estat d’atenció necessari sense necessitat d’amagar el cansament, ets conscient d’estar cansat però et permet continuar atent.
Però per damunt de tot està el seu caràcter social. Els orangutans tot i ser solitaris, tenen sovint necessitat de relacionar-se amb la resta de la seva comunitat (no només per fins reproductius); llavors van a visitar a un orangutà amic, s’abracen una mica, es mengen mútuament uns quants polls, romanen una estona junts (però no revolts), i s’entorna al seu arbre. Els orangutans no parlen, en canvi els humans parlem sent aquesta la nostra forma de relació, així per establir un marc de conversa per conversar ens busquem activitats on podem compartir quelcom, una vegada defenestrat el tabac el cafè ha ocupat aquest àmbit.
El cafè connecta amb els nostres orígens. Un recipient d’aigua calenta fumejant vapor et transporta a la llar ancestral, aquell foc en mig del camp o dins d’una cova que era el raser de protecció davant un mon curull de perills. Una parada per fer un cafè encara que sigui en una màquina a peu dret et tenca dins la campana protectora generada pel vapor que surt de la tassa fumejant: allà dins no hi pot passar res; d’altre banda l’entrada del líquid calent dins la panxa produeix benestar inclús en pla estiu. Es diu que el foc va canviar els homínids i a partir d’aquest esdeveniment el foc va passar a ser un element més de diferents especies d’homínids que han anat habitant la terra fins nosaltres. I això ha de ser cert, perquè continuem mirant envadalits les flames. El fum que és tòxic no ens importa que ens envolti, i com els Britons* d’Asterics, els nostres avantpassats també bevien aigua calenta amb alguna herba per donar gust. Molt avanç de l’arribada del cafè a Europa ja preníem brous.
I per acabar el cafè també és un negoci. Hi ha una llegenda que parlava de quan el Brasil tenia el monopoli del cafè, els vaixells carregats de cafè tiraven per la borda el producte si aquest baixava massa de preu. Això no és més que llegenda perquè el cafè no és d’origen americà sinó africà, d’altre banda molt avanç del descobriment d’Amèrica ja el prenien en el mon musulmà, i a Amèrica del nord creuen que prové de Java perquè l’importaven majoritàriament d’allí (d’aquí la tassa fumejant de l’aplicació informàtica Java, que el seu nom va sortir prenent una tassa de cafè). Però les llegendes tenen un fonts de realitat i aquets no és el monopoli del cafè, sinó el del cautxú, fins que un anglès va robar unes llavors i se les endú a l’Àsia, arruïnant la fins llavors la París de la selva: Manaus; però el cafè és tant omnipresent que deuria produir el canvi.
El negoci del cafè és tant negre com el seu color. És una planta que només serveix per fer infusions i sense cap valor nutritiu. D’altre banda els camperols malviuen del salari que enriqueix els seus amos. Aquest conreu consumeix ingents hectàrees de selva, energia i aigua en llocs molt d’ells on és escassa, senzillament per donar color i gust a l’aigua. Com una metàfora del mon actual el cafè és un negoci que aprofita la necessitat del consumidor, la debilitat del treballador i tot per major gloria dels rics de sempre.
*la traducció catalana de Bretanya no és correcta, les illes són britàniques, la Bretanya precisament és on col·loca Underzo el poble dels irreductibles gals; cal dir que la illa gran de les Britàniques s’anomena Gran Bretanya però és degut a una mala traducció perquè aquesta no te res a veure amb la Bretanya continental.
Amarg com la derrota
Curt com un sospir
I calent com l’infern
Així definia un bon cafeter el que creia que havia de ser un bon cafè. Però amb això hi ha tants caps com barrets. Des dels que s’hi podrien banyar dins la tassa fins els que el sucre sobreïx per sobre, passat pels que no volen sucre i els que tirarien el cafè dins de la sucrera i llavors intentarien ingerir el contingut. Però tant se val diàriament s’ingereixen milions de litres d’aquest i en termes globals aquesta és la infusió més coneguda i consumida en tot el mon.
Aquesta beguda és qui mou occident (ajudada també per altres infusions com el té). Disposa d’un estimulant que ajuda a la mobilitat diària, i fa que la societat occidental pugui mantenir aquest ritme frenètic. La seva omnipresència a tot arreu gràcies a les maquines de venda automàtica la converteix en una de les addiccions més esteses de tot el planeta. Qui no ha tingut un impàs i al final ha anat a fer un cafè. Per molta força de voluntat i aptitud quan flaquegen les forces el cos comença a frenar, però aquest petit dopatge manté l’estat d’atenció necessari sense necessitat d’amagar el cansament, ets conscient d’estar cansat però et permet continuar atent.
Però per damunt de tot està el seu caràcter social. Els orangutans tot i ser solitaris, tenen sovint necessitat de relacionar-se amb la resta de la seva comunitat (no només per fins reproductius); llavors van a visitar a un orangutà amic, s’abracen una mica, es mengen mútuament uns quants polls, romanen una estona junts (però no revolts), i s’entorna al seu arbre. Els orangutans no parlen, en canvi els humans parlem sent aquesta la nostra forma de relació, així per establir un marc de conversa per conversar ens busquem activitats on podem compartir quelcom, una vegada defenestrat el tabac el cafè ha ocupat aquest àmbit.
El cafè connecta amb els nostres orígens. Un recipient d’aigua calenta fumejant vapor et transporta a la llar ancestral, aquell foc en mig del camp o dins d’una cova que era el raser de protecció davant un mon curull de perills. Una parada per fer un cafè encara que sigui en una màquina a peu dret et tenca dins la campana protectora generada pel vapor que surt de la tassa fumejant: allà dins no hi pot passar res; d’altre banda l’entrada del líquid calent dins la panxa produeix benestar inclús en pla estiu. Es diu que el foc va canviar els homínids i a partir d’aquest esdeveniment el foc va passar a ser un element més de diferents especies d’homínids que han anat habitant la terra fins nosaltres. I això ha de ser cert, perquè continuem mirant envadalits les flames. El fum que és tòxic no ens importa que ens envolti, i com els Britons* d’Asterics, els nostres avantpassats també bevien aigua calenta amb alguna herba per donar gust. Molt avanç de l’arribada del cafè a Europa ja preníem brous.
I per acabar el cafè també és un negoci. Hi ha una llegenda que parlava de quan el Brasil tenia el monopoli del cafè, els vaixells carregats de cafè tiraven per la borda el producte si aquest baixava massa de preu. Això no és més que llegenda perquè el cafè no és d’origen americà sinó africà, d’altre banda molt avanç del descobriment d’Amèrica ja el prenien en el mon musulmà, i a Amèrica del nord creuen que prové de Java perquè l’importaven majoritàriament d’allí (d’aquí la tassa fumejant de l’aplicació informàtica Java, que el seu nom va sortir prenent una tassa de cafè). Però les llegendes tenen un fonts de realitat i aquets no és el monopoli del cafè, sinó el del cautxú, fins que un anglès va robar unes llavors i se les endú a l’Àsia, arruïnant la fins llavors la París de la selva: Manaus; però el cafè és tant omnipresent que deuria produir el canvi.
El negoci del cafè és tant negre com el seu color. És una planta que només serveix per fer infusions i sense cap valor nutritiu. D’altre banda els camperols malviuen del salari que enriqueix els seus amos. Aquest conreu consumeix ingents hectàrees de selva, energia i aigua en llocs molt d’ells on és escassa, senzillament per donar color i gust a l’aigua. Com una metàfora del mon actual el cafè és un negoci que aprofita la necessitat del consumidor, la debilitat del treballador i tot per major gloria dels rics de sempre.
*la traducció catalana de Bretanya no és correcta, les illes són britàniques, la Bretanya precisament és on col·loca Underzo el poble dels irreductibles gals; cal dir que la illa gran de les Britàniques s’anomena Gran Bretanya però és degut a una mala traducció perquè aquesta no te res a veure amb la Bretanya continental.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada