Creixement infinit

Des de que en Edwin Hubble va demostrar l’expansió de l’univers al 1929, encara que en realitat va ser en Georges Lemaître al 1927 qui ho va descobrir primer, el somni d’un creixement il·limitat  va ser una realitat. El segle XX esdevenir l’era espacial, naus cobrint les distàncies interplanetàries, una humanitat viatjant cap a les estrelles i colonitzant l’univers  com a les èpoques dels grans descobriments de l’edat moderna, esdevindria el futur daurat dels humans. Als anys 60 del segle passat era gairebé segur que els humans estariem explorant Mart i tindríem colònies en òrbita o a la Lluna al acabar el segle.

 

Però som a l’any 2012 i només hi ha una estació espacial orbitant la terra amb una població de tres astronautes. L’espai que el tenim a tocar és massa lluny encara pels humans. Somiem en la exploració marciana però no ens atrevim anar a la Lluna que és un repte tres o quatre graus de magnitud menys difícil que un viatge a Mart. Com sempre la nostra percepció ens va enganyar i el que suposàvem com un repte similar al de Colom dirigint-se a Amèrica s’acosta més a travessar l’Atlàntic damunt un tronc i remant amb les mans.
Podria semblar una quimera la qüestió de la expansió espacial, sobretot vista en perspectiva actual d’algú que viu la seva vida i creu que la despesa en l’espai no serveix quan la humanitat te problemes més importants. I aquí és on ens equivoquem. En un mon en constant creixement, una vegada passada una frontera hem de saltar la següent, si a la Terra ja hem cobert totes les fronteres la següent és l’Univers.
La humanitat només sap fer una cosa: créixer. Al final de l’Edat Mitjana, entre l’ocupació total del territori i l’entrada de la petita edat de gel, Europa va salvar el desastre gràcies a l’expansió territorial, però als anys trenta això no era possible encara que hi va haver qui ho van intentar d’aquí la segona guerra mundial. Els pobles creixen sense parar fins que ja no els queda literalment més camp per córrer, llavors és quan comencen a expandir-se per la casa dels veïns pacifica o militarment. Invasions o emigracions són la sortida al estancament, la primera és planificada i muntada per qui governa el poble, la segona és espontània fruit de la no planificació i posterior col·lapse.
El creixement és el mecanisme ecològic per excel·lència dels essers vius. El número dona força davant dels reptes, restitueix fàcilment les pèrdues quan hi ha i sobretot dona més variabilitat estadística, és a dir una quantitat més gran d’individus dona més heterogenitat entre ells i flexibilitza l’espècie davant les dificultats (és un dels principals arguments contra la uniformitat). El mecanisme només te un defecte: el planeta Terra disposa d’aproximadament d’uns 510 milions de Km2 i no han canviat gaire en els últims 4.500 milions d’anys, és a dir la terra és finita i no creix. Les crisis són les que compensen el fet que l’espai està prefixat. Les especies creixen fins que arriben a un equilibri entre depredadors, competència amb la resta i recursos disponibles aconseguint un estat estacionari. Tot i així les condicions evolucionen amb el temps i alguna d’aquestes especies aconsegueix un avantatge que no es pot contrarestar, a partir d’aquell moment comença a créixer descontroladament  fins que esgota el seu nínxol ecològic i llavors esdevé la crisi. Una espècie que ha assolit un avantatge no contrarestable són els humans i per aquesta raó anem de crisi en crisi.  
Malthus va postular que els recursos i la riquesa creixien de forma aritmètica mentre que la població ho feia de forma geomètrica. Aquest postulat era una justificació del perquè de les crisis cícliques que patien les societats humanes. Però l’arribada de la era industrial anava a acabar amb aquesta maledicció bíblica. El postulat real seria que la població creix de forma exponencial, cosa equivalent creixement geomètric, però els recursos ho fan de forma logarítmica. Els recursos no creixen de forma lineal perquè a mesura que augmenta la captació de recursos les fonts es saturen obligant a millorar els mètodes. Quan la funció població es creua amb la de recursos la crisi és inevitable, la crisi es percep una vegada traspassat el creuament i la inèrcia fa que la divergència creixi ràpidament fent que totes les mesures siguin inútils i el sistema es desintegri. Però hi hem de sumar un altre parany més al creixement dels recursos, els logaritmes tenen una asímptota en l’infinit per contra l’asímptota dels recursos és finita per gran que pugui ser. Els postulats de Malthus van ser apartats per preindustrials però eren molt més optimistes que el funcionament real. 
No existeix el creixement sostenible de fet és un oxímoron vivint en un món finit. Un demògraf explicava la història d’una colònia de bacteris vivint dins una ampolla de refresc (de fet era d’un refresc molt conegut de color negre) la qual creixia un 50% a cada generació, quan la colònia ocupava el 30% de l’ampolla  un bacteri fa números i alerta que si no deixen de créixer ocuparan tota l’ampolla, la resta riuen perquè per arribar a on són han necessitat milions de generacions i encara els resta per ocupar el doble de l’espai que ocupen ara  però només els queden tres generacions pel col·lapse (0,3 - 0,45 – 0.67 – 1). La població humana assolir els 1.000 milions  d'habitants al voltant del primer terç del S.XIX, al inici de la segona guerra mundial voltava els 2.000 però només 60 anys desprès ja som 7.000 i 8.000 milions al 2025; en 250 escassos anys haurem multiplicat per 10 la població i continuem tenint només una Terra no 10.
No fa pas massa celebràvem l’arribada de l’humà 7.000.000.000 en plena crisi econòmica mundial, amb moviments migratoris massius i conflictes armats de tota mena, però sembla com si ningú hi trobes cap relació.  Mentrestant es fa apologia del creixement que és el que ens traurà de la crisi. Arrasem els boscos i les selves per aconseguir més camps de conreu, més pous de petroli, més minerals per l’industria, més, més, més i molt més.
Però el pitjor de la nostra miopia està en que només volem veure el que a nosaltres ens interessa. De la mateixa manera que creiem amb un mon més ecològic però a casa no volem renunciar a cap de les nostres comoditats, els rics i poderosos tampoc volen perdre el seu poder. Els rics i poderosos saben que aturar el creixement els debilitaria en la seva particular lluita per ser més d’ambdues coses. Així que neguen l’evidència i no només això, Canada te un pla de creixement de les terres del nord aprofitant el desglaç provocat per l’escalfament, de la mateixa manera Rússia ja somia amb una ruta estable al nord i la conseqüent revalorització de les terres del nord de Sibèria: complexes turístics, recursos naturals, grans ciutats portuàries...; les companyies i països amb drets a l’Antàrtida esperen en candeletes  la fusió del gel per poder eliminar la moratòria Antàrtica i poder explotar els recursos de sota el gel; tot això obviant la pujada de 150 a 200 m del nivell del mar, total són danys colaterals i una oportunitat pels propietaris de les parcel·les de la nova costa.
A part del problema demogràfic de difícil solució, ens trobem davant d’un canvi climàtic. Un canvi climàtic tindria en condicions favorables uns resultats devastadors per l’economia i la humanitat en general, només cal pensar en l’Imperi Romà i la caiguda de les collites provocada pel fred. Depenem del clima que alimenta els nostres aliments i no del petroli però hi donem més importància a la cotització del segon mentre que del primer només interessa per la celebració esdeveniments esportius. Els humans continuem amb les nostres fútils vides aliens al desastre que ens cau a sobre, el qual ens truca a la porta però per nosaltres com si sentissim ploure.