Deep impact

Si estem llegint això és perquè el passat 15 de febrer no ha passat res com era previst. En aquest dia passava l’objecte amb el perigeu més baix mai enregistrat, el 2012_DA14 objecte de 50 m de diàmetre i 190.000 tones (per millor enteniment mirar vídeo NASA). Això no vol dir que no hagin hagut anteriorment objectes que passessin més a prop de la Terra, i més si pensem en que aquesta te 4.500 anys d’antiguitat, senzillament no els hem enregistrat en els escassos centenars de milers d’anys d’existència humana. Però bona part del desconeixement sobre si mai han passat objectes més propers està en el fet que realment no fa ni 50 anys que podem detectar objectes d’aquesta grandària, de manera que cada vegada que algun s’ha acostat suficientment al nostre planeta ha estat una sorpresa i un motiu de preocupació, no tant per si s’errava en el càlcul de la trajectòria d’aquest en concret, com del fet de si un dia trobarem algun que la seva trajectòria es clarament d’impacte amb la Terra.

 

Pot semblar una pel·lícula de terror però realment hi ha una amenaça alienígena i no és cap civilització extraterrestre que ens vulgui convertir en hamburgueses com passava en V. L’antic estudi del mon celestial donava a aquest la categoria de perfecte i immutable, i en part la revolució Astronòmica del S XV no li va pas treure aquesta condició. Tot i els descobriments fins el S XX l’astronomia considerava l’univers en equilibri i estàtic, és a dir l’univers no evolucionava conseqüència lògica de la seva eterna immutabilitat. El S XX és descobreix que l’univers te història i que no està en equilibri, però el més important és que el considerat conclòs Sistema Solar tampoc ho era del tot i encara succeïen coses.

L’arribada a la Lluna aportà, entre molts descobriments, la constatació de que l’espai interplanetari és ple d’objectes de tota grandària que impacten sobre d’ella, creant tota mena de craters (alguns d’ells microscòpics); però la lluna no te atmosfera que desintegri els objectes petits ni clima que esborri el rastre, esdevenint aquesta la conclusió tranquil·litzadora del perquè estava tant terriblement crivellada, la Terra està salvada. Per un altre costat els satèl·lits comencen a descobrir gràcies a fotos zenitals l’existència de moltíssims craters en la superfície terrestre que horitzontalment no havíem reconegut. Aquest descobriment tampoc preocupar massa perquè es considerar que això eren episodis puntuals i que el coneixement “exhaustiu” que es tenia del S. Solar i les terribles distàncies* que abastava en comparació a les dimensions del seus objectes feien del tot impossible l’impacte d’un objecte (cometa o asteroide) amb la terra, i els petits no passarien la barrera de l’atmosfera terrestre.
Però el juliol de 1994 tot això canvia de cop i per primera vegada veuen que hi ha coses més preocupants que la proliferació nuclear. Dos anys avanç es va localitzar un cometa que va quedar atrapat per Júpiter i per afegidor  tenia una trajectòria de col·lisió amb ell. Avanç de col·lisionar amb Júpiter es trencar en diversos trossos de no més de 2 km de diàmetre que van acabar tots contra la superfície. El resultat fou aterridor: els impactes, inclosos els dels més petits, produïen flamarades clarament identificables en la superfície de l’immens planeta (1.000 vegades la Terra), amb una flamarada captada pel Hubble com dues vegades la terra (petit vídeo de sota), i les marques de l’impacte van romandre visibles en el sistema de núvols fins més enllà del 1996. Aquest impacte va demostrar que actualment encara se’n produïen (cosa que la majoria creia impossible) i que la potència alliberada era fora dels ordres en que els humans ens movem incloent les bombes termonuclears.

 

Flamarada d'un dels impactes sobre Júpiter, Allò que brilla a la dreta és Io un satel·lit de Júpiter, el que brilla en la superfície és un impacte anterior

Encara que la posició oficial fins 1994 era que les col·lisions no eren possibles en l’actualitat, aquesta percepció ja havia canviat en molts científics. L’evidència de l’impacte que va acabar de cop amb el Cretaci o incidents com el de Tunguska indicaven que els impactes havien de continuar produint-se, però no hi havia evidència històrica d’impactes a la Terra o vistos en l’espai. No obstant les proves eren allí. De la mateixa manera que les proves de l’existència de Chicxulub s’havien anat recopilant per diversos equips que treballaven en diferents projectes i per tant no se’ls relacionava d'entrada, les proves d’impactes actuals també hi eren però el secret militar les tenia amagades. No pensem que volien amagar el fet a la població, de fet ni se’ls va passar pel cap que fossin entrades de meteorits, senzillament les potències militar intentaven descobrir proves nuclears en l’atmosfera per part del contrincant, i registraven una mitjana anual d’entre dues i tres detonacions de l’odre de la bomba de Nagasaky o 10 vegades superior que no anaven acompanyades de l’augment de radiació pertinent; com que les proves eren secretes i el seguiment també aquesta informació era classificada. Tampoc es tenia accés a mapes detallats, sobretot submarins, d’alteracions magnètiques, moltes d’elles associades a craters recents, i altres detalls subtils. Tot això demostrava que la terra era subjecte d’un bombardeig real provinent de l’espai que no detectàvem senzillament perquè fins el S XX no hem tingut un control geogràfic real, assolit gràcies a les exigències de la Guerra Freda.
D’on venen aquest objectes? Be viuen en el Sistema Solar. A part dels grans núvols de cometes en els confins del S. Solar (kuiper i Oort) hi ha una munió d’objectes amb òrbites estables al Sol. Aquests objectes anomenats Asteroides quan són rocosos i Cometes si són volàtils, tenen tota mena de grandàries i són extremadament difícils de detectar. La majoria estan ubicats en l’anomenat cinturó d’Asteroides i aquests no ens preocupen, tampoc preocupen els que tenen orbites interiors a la nostra, els que preocupen són els que tenen orbites molt el·líptiques les quals tenen els punts de retorn (periheli i afeli) exteriors i interiors als punts de retorn de la nostra òrbita. En aquest cas una pertorbació com passar pel costat d’un altre objecte pot generar punts de tall entre l’òrbita terrestre i la de l’objecte amb el conseqüent perill de col·lisió. En aquest sentit alguns dels objectes trobat fins avui tenen les seves orbites punts de tall amb l'òrbita terrestre però els càlculs no donen cap col·lisió a la vista. D’altre banda els que podem considerar no perillosos ho són fins que no es demostri el contrari; podem gairebé assegurar que els d’òrbita interior i per tant menys energètics és difícil que modifiquin la seva òrbita excepte per caure al Sol, però els del Cinturo poden patir una pertorbació que els bombi cap a zones més interiors.

 

Tanmateix la principal dificultat està en detectar els objectes dels quals s’estima haver-ho fet d’un 10%. És una quantitat petita però també es porta poc temps, l’escrutini començar als anys 90 gràcies al impacte a Júpiter. Aquest impacte va fer saltar les alarmes i a part de dedicar pressupost, començar una moda que portar a la producció de dos pel·lícules sobre el tema (molt patètiques totes dues encara que he usat el títol d’una pel post). Actualment la crisi ha fet oblidar el tema i aquests dies el pas del 2012_DA14 i l’impacte a Rússia ha revifat el tema. Però l’amenaça és real i el pressupost s’ha congelat com el de qualsevol altre investigació. Actualment no disposem de maneres de parar un impacte directe, tot i que idees hi ha diverses i es va provar una en un asteroide fa un temps, totes són projectes i necessiten d’un temps de preparació molt llarg que els faria en molts casos inviables. Per tant potser millor no saber si hi ha cap espasa de Damocles amb dia i hora per caure sobre nostre.

 

 

*Per fer-nos una idea de la dimensió faré la següent progressió de distàncies. La terra te 6.600 Km de radi, l’atmosfera en te 1.000 km però el mar d’aire que ens envolta realment en te 50 Km és a dir 130 vegades més petit que el radi. Els satèl·lits Geoestacionaris (Meteosat p.e) estan a 6 radis terrestres de la superfície (36.000 Km d’alçada amb números rodons) és a dir entre la superfície terrestre i el Meteosat hi caven 3 planetes Terra. De la terra a la lluna hi ha 390.000 Km 10,5 vegades la distància entre la Terra i els Geoestacionaris, és a dir hi caven 31 planetes terra entre la Terra i la Lluna. El Sol te un radi 100 vegades major que la terra i òbviament en el seu interior hi caben 1.000.000 de Terres, la distància d’aquest amb la terra és de 150.000.000 km una UA per tant hi caben 114 Sols o 11.400 Terres, i la distància a Júpiter és de 6 UA (1.362 Sols). Com es pot apreciar les distàncies són d’ordres molt superiors a les grandàries dels objectes, un dia d’aquests faré un on ho explicaré més be, això només era per mostrar una mica el que dic.