La era atòmica agonitza, però es nega a morir

La necessitat de solucions pel problema del CO2 a l’atmosfera, ha fet que es sospesin totes les possibilitats en el camp energètics. De moment no es troba solució satisfactòria a la substitució dels combustibles sòlids i possiblement no li hagi seguint aquesta política de barra lliure amb l’energia.  Una d’aquestes solucions alternatives que agraden més és l’Energia Nuclear. El seu atractiu és econòmic, encara conserva el glamur a modern d’èpoques passades i pot mantenir l’exigència de potència actual, cosa que les renovables no poden fer. D’altre banda te en contra també tres coses: bona part de l’opinió pública en contra, un excés de dimensió per la seva utilitat primera i estratègica, i per últim i més important és caríssima.

L’Energia Nuclear neix per la necessitat d’abaratir la producció de Plutoni per Bombes Atòmiques, i com a camuflatge civil d’una instal·lació de caràcter militar. Així doncs el seu origen és residual i amb el preu de l’energia d'aquella època quan va sorgir, l’hagués fet inviable sinó fos la seva necessitat estratègica. La crisi del petroli dels ’70 va propiciar que aquesta energia fos rendible, més que res estratègica perquè podia fer la competència a un petroli car: la inèrcia del procés feia que una pujada puntual del preu del petroli fos compensada amb nuclear que tenia un preu de cost fixe. En l’actualitat la reducció dels arsenals atòmics ha parat la demanda de plutoni, però no del tot perquè el plutoni es degrada en el temps i per tant s’ha d’anar renovant. Per altre costat tampoc interessa massa estoc, en bona part perquè és costós i perillós d’emmagatzemar, i que esgotant l’urani s’ha acabat el plutoni per tant es necessari produir-lo segons es necessita, excepte que estiguem prop d’una guerra nuclear imminent cosa que no descarto.
David Biello va escriure en el seu blog de Scientific American  el passat 5 de febrer un post anomenat “Is Nuclear Power Doomed to Dwindle?” on exposava la qüestió del tancament per motius econòmics d’una central nuclear. En aquest article es lamenta de que els EUA com Europa i últimament el Japó tanquen centrals nuclears, la qual cosa obligar a ser substituïda l’energia que produïen per centrals de carbó o gas natural; òbviament en ple esforç per reduir les emissions de CO2, cosa que no s’està produint. I feia referència a una sèrie d’articles també de Scientific American sobre el futur de l’energia nuclear i en especial un “Reactivating Nuclear Reactors for the Fight against Climate Change” (Scientific American; January 26, 2009) també escrit per ell on es congratula de la tornada en funcionament d’un reactor i que es tornàvem a fer de nous. No cal dir que el redactor d’aquests articles és un defensor de l’energia nuclear i aposta clarament com a possible solució, si més no momentània per la urgència de parar les plantes de combustió. Han passat quatre anys entre els dos articles, què ha canviat perquè el mon energètic faci un tomb tant radical.
El primer article (01/2009) coincideix amb l’entrada d’Obama a la Casa Blanca, per tant tot i estar ja de cap dins la crisi encara estem embarcats en la disbauxa energètica de Bush (amb l’ajut destacat la Xina) on el consum de petroli va fer arribar al Pic d’Extracció* d’aquest i la conseqüent pujada de preus superant els 100$ el barril. En aquest context de consum energètic en creixement quasi exponencial i preus desorbitats, solucions cares com el Fracking o l’Energia Nuclear no ho són tant; però la crisi ha reduït el consum energètic a occident que ha moderar els preus del petroli, tot i la reducció de l’extracció, més l’aposta de l’administració Obama per les renovables; ha frenat l’eufòria per la Nuclear, a la qual se li suma un seguit d’accidents atribuïbles en part per negligència però majoritàriament per esgotament de la infraestructura. El més car de l’energia Nuclear no és el combustible com podríem pensar, i per cert que car ho és i molt, sinó el seu entorn.
Per comprendre el preu d’aquesta energia s’ha de saber realment de que estem parlant. Qui més qui menys ha sentit a parlar de Urani Enriquit, Plutoni, aigua pesada, residus nuclears... però ben be no es te una clara idea de que són aquestes coses i normalment es diuen coses que o no són correctes del tot o son totalment mentida. Les plantes nuclears tenen com a combustible l'urani, també s’està usant plutoni sobretot al Japó perquè al no ser una potència nuclear i els EUA ja no en compra, i s’està investigant amb cobalt, tori i altres possibles isòtops fissionables naturals o fruit de la mateixa producció d’energia. Com passa amb el carbó i altres matèries l’urani s’obté a partir de l’extracció minera però la reacció nuclear la produeix un isòtop d’aquest el 235 que es troba només amb una concentració de 0.7% per unitat de massa d’urani. Per produir-se la reacció només ens cal augmentar la concentració a un 4% o 5% gaire més tampoc perquè llavors podríem superar la massa crítica explosiva; però el procés d’enriquiment precisament és molt costós. Els isòtops d’un element no tenen cap diferenciació química entre ells per la qual cosa no podem usar reccions químiques per separar-los i només hem d’usar la diferencia de massa i mètodes balístics. S’usa la difussibitat que separa per diferència de velocitat: a igual energia menys velocitat per la que te més massa; així que es posa l'urani dins d’una centrifugadora i l’isòtop menys pesant (que és el que volem) queda en més concentració a la part exterior i el més pesat en l'interior, percentualment la diferència de massa entre els dos isòtops és molt petita (1.2%) per tant l’enriquiment no serà molt elevat havent-se de fer aquesta operació moltes vegades per assolir l’enriquiment requerit; també existeix un sistema lineal empleat pels EUA en la guerra mundial i la freda que és més ràpid però exageradament més car.
Per tant el nostre combustible és car de produir. Però les instal·lacions ho són més. La central nuclear no és més que una tèrmica però en comptes de combustió hi ha una reacció nuclear. Les central tèrmiques tenen el seu rendiment en funció de la diferència de temperatura entre l’atmosfera o el riu on llença la calor sobrant i la temperatura en que s’allibera l’energia que aprofita. Les centrals de combustió cremen al voltant dels 900 C que és la temperatura màxima en que s’arriba cremant; pel contrari l’energia nuclear podríem perfectament arribar als 10.000 C però a aquesta temperatura no hi ha cap material que pugui suportar-la, i la limitació no està aquí, la reacció nuclear genera radiació que és aturada per l’aigua, que a diferència de la combustió on vaporitza l’aigua, la nuclear ha de treballar en fase líquida. Així doncs la nostra nuclear no supera els 300 C per dos motius: a 300 C la pressió ja és de 160 atm. i a 300 C comencem a acostar-nos perillosament al punt crític de l’aigua. Tot garbellat la central Nuclear te un 40% de rendiment la resta d'energia escalfa el planeta. Al mateix temps necessitem una estructura capaç de suportar  i manipular 160 atm. de pressió. I la radioactivitat limita la seva vida i manteniment. Construir-la no te més dificultat que qualsevol complex d’alta tecnologia però quan comença a produir, la radioactivitat comença a enverinar les instal·lacions, hi ha tota mena de proteccions però amb el temps aquesta comença a saltar-s’ho tot. Les centrals van ser pensades només per durar 50 anys i actualment algunes ja han superat aquestes dates amb relativa bona salut gràcies a millores i un bon manteniment, però tard o d’hora s’hauran de parar. D’altre banda els elements es desgasten per l’us i alguns la seva substitució o reparació és una mica perillosa pels operaris. De fet les centrals tancades ho han estat desprès d’una avaria on no hi havia  possibilitat de retorn del preu de la reparació.
D’altre banda no és tant senzill tancar una central nuclear. S’ha de desmantellar, descontaminar els elements irradiats per poder reprocesar-los i tancar dins d’un sarcòfag hermètic la part de la central contaminada principal a l’espera de entre 70 i 100 anys per poder acabar de demolir-la. A Russia hi ha un cementiri a les costes del mar de Barens on resten a l’espera de desguàs les seccions dels bucs dels submarins nuclears on hi havia el reactor.
I per acabar el capítol de despeses costoses i perilloses per la salut pública, afegim la més coneguda: els residus. Hi ha de dos tipus, un els A que són el combustible cremat altament radioactiu amb una perillositat d’uns 10.000 anys que hem de protegir de terroristes i accidents, i els B que són utensilis, roba, escombraries diverses i recanvis no tan perilloses però igual de letals.
Tot això són costos que no solen incloure’s al preu que donen per Kw, i tampoc es compte que aquesta despesa es propaga molt més enllà del gaudi actual. Caroline Lucas  escrivia en el The Guardian "We don't need nuclear power to meet climate goals and keep the lights" on bona part dels comentaris estaven en desacord sobre la no conveniència de l’energia Nuclear. Com sol passar la desinformació i la propaganda estan fent que hi hagi una corrent favorable a l’energia nuclear un altre cop, però que Occident no hagi hagut cap accident important encara no vol dir que no li hagi aviat, és qüestió de temps.
Per la reducció del CO2 atmosfèric és necessària una reducció en el consum d’energia, que a sobre afavorirà la pacificació de les temperatures. L’energia nuclear no és rendible i a més no interessa la seva producció massiva al interès militar, i per aquesta raó no crec que s'opti per aquí. Però aquest debat serveix per mantenir la industria nuclear actual viva com sigui, i de retruc abandonar plans d’estalvi energètics reals (no les tonteries que estem fent fins ara), cosa que afavoreix als de sempre. Aquests que ja han trobat la manera de saltar-se el pic d’extracció del petroli, triturant la natura que és la única casa que realment tenim.

*El pic d’extracció és el punt de màxima extracció d’un jaciment a partir del qual per molt que fem ja només pot decréixer, i això va associat amb l’esgotament. Actualment es creu que queden al voltant del 150 a 200 anys d’extracció del petroli, doncs on és el pic? Be el petroli per mitjans convencionals ha de suar de les roques on és confinat, així encara que bombem amb més potència o fem més pous al jaciment aquest te un límit que és la quantitat màxima que pot escopir per unitat de temps, que com és lògic aquests màxim també decreix a mesura que decreix la quantitat que resta de petroli. A principis del segle XXI el conjunt de jaciments del planeta gairebé no podien augmentar la seva producció, amb la conseqüent pujada de preus, la solució trobada fou el Fracking en comptes de baixar el consum d’energia.