Els lladres que ens governen

Fa mig any parlava de la colla d’ineptes que governaven el mon actual en “Els cretins que ens governen” els quals ens estan portant a l’Edat Mitjana a passos de gegant. Però aquest país, Espanya en general i Catalunya en particular, a la total incompetència demostrada per qui porta les regnes, si és que se’n pot dir portar les regnes anar un o vint-i-cinc passos enrere de l’actualitat, o en cas més flamant del president del govern, Mariano Rajoy, el qual es fa el mort per veure si així no es fixen en ell; hi hem de sumar que són uns lladres.

Potser avui (mirar data en que està escrit) la proliferació d’escàndols de corrupció dels últims dies, fa semblar que tots són uns corruptes; i per descomptat que no tots ho són, senzillament perquè no tots han tingut oportunitat i els que l’han tingut i l’han rebutjat, fa temps que han marxat de la política per dignitat.
Aquests dies ha esclatat l’anomenat cas Barcenas que a dia d’avui està en que han transcendit a la premsa (Las cuentas secretas de Bárcenas, El Pais 31/01/13) sobre comissions i sobresous en negre al PP provinents de cobrament de comissions i donacions per part de constructors, grans empresaris i especuladors diversos. Aquest cas és un Spinoff del cas Gurtel al qual estan implicats més dirigents d’aquest partit en aquests moment fins i tot una ministra. Però davant aquest allau de despropòsits ningú ha fet ni el més mínim gest, excepte dir que tot plegat és un muntatge i mantenir-se ferms en la seva poltrona. També apel·len a la presumpció d’innocència, i és cert són innocents fins que no es demostri el contrari; però també és cert que l’allau d’obres innecessàries i arbitrarietats que cometen els nostres governants actuals i anteriors, fan sospitar que hi ha una relació clara entre el poder i aquests grups de pressió, i les informacions actuals només farien que confirmar-ho. 
Com és lògic no només el PP està amb la aigua fins el coll (llegeixis una altre cosa no tant neta), el PSOE (i la variant catalana del PSC) han tingut i tenen tota mena de casos alguns encara en els tribunals. I a Catalunya tampoc ens quedem curts, a CiU no és salva ni la i del mig i el tripartit cap dels tres. De fet qualsevol partit amb un mínim de responsabilitat te o ha tingut algun afer de més o menys gravetat.
Tots sabem que per un polític “dimitir” és la forma elegant de ser destituït, de fet només els casos on ni amb sabó se’ls desenganxa de la poltrona es fa efectiva la destitució la resta són “dimissions pactades”.  Però la gent no dimiteix i ningú els fa dimitir. Com en la màfia s’imposa la llei del silenci, i només es trenca quan algú que està apunt de convertir-se en l’anyell d’expiació s’hi resisteix i arranca el ventilador repartint aigua (mirar significat més amunt) per tothom.
La gent aquí no dimiteix. Primer perquè alguns dels que demanen la dimissió moltes vegades també  han passat per aquest tràngol (de ser requerida la seva dimissió) i ja saben que el desenllaç final serà no; per tant és un pur tràmit. Segon perquè quan hagin passat un parell de setmanes tot s’haurà oblidat com passa sempre, l'actualitat ho arrecona i per tant només cal resistir. I tercer, i no per això menys important, no se’ls coneix altre feina que la del partit; als treballadors normals se’ns ha acabat les feines per tota la vida però això no és extensible als polítics. Dimitir és la mort política, en els països normals (això on vivim és una atracció de circ) els polítics dimiteixen per poder-se defensar de l’acusació, i com que el tema dura de l’ordre d’un any, aquests poden tornar si no han estat declarats culpables; però aquí el cas Pallerols ha trigat 14 anys a haver sentència, sense encara haver-se celebrat el judici! com és lògic si surts innocent de tornar a la política no cal ni pensar-hi. D’altre banda aquesta dilació vergonyosa dels casos de corrupció política afavoreix la no dimissió, tot ho aplacen per quan surti sentència (i llavors perquè no tenen més remei, els destitueix el jutge).
La tempesta actual posa la democràcia en entredit. Això ho pot aprofitar nostàlgics del Feixisme, que tenen una visió idealitzada d’ell perquè no l’han viscut. Però en realitat és una de les moltes herències que ens va deixar 36 anys de dictadura. Aquesta dictadura va institucionalitzar la corrupció política i l’untar el personal perquè les coses rotllessin. En un marc d’indefensió jurídica només el favor dels poderosos et donava seguretat. Però aquesta pràctica ha continuat i perpetuat, les lleis democràtiques estan adulterades pels favors i regals, i el nostre vot només és la coartada de les seves arbitrarietats.
En un mon on els partits tenen la cara dura de presentar a votació personatges amb l'ombra de la sospita, nombren senadors per evitar ser encausats aprofitant la condició d’aforats, o senzillament reubicar a parlamentaris, regidors o diputats que han perdut la cadira per una davallada electoral com a treballadors públics; el govern del poble pel poble és senzillament una fal·làcia, perquè actualment qui mana és el millor postor.