Aigua

Una característica important del planeta en que vivim és l’omnipresència d’un mineral, del qual la seva abundància fa molts cops que no es valori, l’aigua. Òbviament les zones on aquest mineral és escàs per l’ús immediat, és considerat un be preuadíssim, però per la majoria de llocs aquesta no te cap valor. Actualment amb la sobrepoblació aquesta visió està canviant, i en general comença haver una percepció de be escàs la qual cosa no és del tot certa, encara que sí s’ha de prendre mesures perquè això no acabi sent una realitat. S’afirma que en el futur les guerres seran per l’aigua, i no dubto que ho acabin sent, però més per la incompetència i falta de visió humana responsable de la majoria de desastres que ens succeeixen, que no per manca del mineral més abundós de l’escorça terrestre.

Aquest planeta és fill de l’aigua. Però a part de ser la base de la vida també intervé en la majoria de processos geològics i governa el clima. En definitiva és l’agent que fa de la Terra aquest lloc tant diferent del Sistema Solar. Forma part de les roques quan no ho és ella mateixa en clima fred. Al mateix temps constitueix  més del 70% de qualsevol esser viu incloent els que viuen en ambient sec. Tanmateix la vida no només la te de suport, sinó que interactua formant part de molts processos i sent el dissolvent en tots.
També és el tercer gas en abundància de l’atmosfera. Normalment  no ho tenim present perquè sempre fem referencia a la concentració de l’aire eixut (sense aigua). Aquesta distinció és deguda a que l’aigua de l’atmosfera pot anar de de un gairebé 10% en casos extrems fins un 0,5% i tot això depenent de la temperatura i geografia. Aquesta variabilitat encara la fa més important, perquè precisament és el motor meteorològic principal del planeta. Les diferents concentracions d’aigua en atmosfera són degudes a que les pressions i temperatures d’aquesta volten el punt triple de l’aigua permetent qualsevol canvi de fase només amb les fluctuacions normals d’aquestes dues variables. Així doncs la pèrdua de pressió per ascensió condensa l’aigua, que encara produeix una baixada més gran de pressió fruit de la desaparició dels mols de vapor d’aigua, i en conseqüència baixa la temperatura de l’aire; cosa que semblaria contraria perquè al condensar-se l’aigua ha alliberat energia i hauria d’escalfar l’aire, que en part ho fa però és d’ordre superior la baixada per augment de volum en aquest cas. És important remarcar que aquest mateix mecanisme en unes condicions un pel diferents pot produir increment de temperatura, com he exposat moltes vegades(Feedback, l’aurada de les temperatures) la meteorologia no és lineal i un mecanisme pot evolucionar de diferent manera depenent de les condicions de contorn. A la vegada podem trobar-nos amb el cas contrari, l’aire prop d’una massa d’aigua en evaporació absorbeix aigua, com que les molècules d'aigua pesen menys que O2 i N2 (gasos principals de l’atmosfera) fa que per desplaçament (més molècules d’aigua menys de la resta de gasos) aquest aire pesi menys que el més eixut de sobre seu possibilitant l’intercanvi de masses d’aire (aquest mecanisme no és tant directa com semblaria, per això l’aire fred és sobre nostre i no arran de terra com pertocaria, cosa que fa viable la vida). Existeixen una quantitat important de situacions on el canvi de fase de l’aigua genera canvis en les masses d’aire, en definitiva l’omnipresència d’aquest mineral és factor climàtic diferencial d’aquest planeta (perquè tots els planetes tenen clima però no tenen res a veure amb el nostre) 
El planeta te un registre de temperatures que combinat amb la pressió atmosfèrica permet que aquest mineral pugui canviar amb relativa facilitat de fase. El fet diferencial del nostre planeta és el canvi de fase precisament, perquè d’aigua hi ha en tots els planetes, encara que dels rocosos interiors, dels quals forma part la Terra, és el que te aparentment* més quantitat. El perquè d’aquesta qualitat no és massa clar. Segurament te a veure amb la seva posició, tot i que no seria quelcom definitiu. La radiació depèn de la posició però sense la presencia de l’aigua en forma gasosa, tindríem una temperatura i pressió atmosfèrica similar a Mart, degut a que l’aigua és el principal gas hivernacle del planeta; de fet Mart havia estat com la Terra fa 4.000 milions d’anys. Això ens obre una pregunta: Per què Mart i la Terra són com són? Aquesta pregunta no és baladí, i actualment molt clara no és la resposta. I en aquest context la Geoenginyeria o la Terraformació no deixen de ser una mica propostes d’aprenent de bruixot, començar a manipular a escala global variables d’un planeta només és un acte més d’arrogància humana que pot sortir molt cara.
La manca d’imaginació humana genera veritables monstres. Òbviament l’aigua potable és escassa en el planeta i més quan la pressió tant demogràfica com d’usos fútils genera sequeres a la més mínima fluctuació del regim de pluges. Actualment patim sequeres més conseqüència de l’estrès imposat als recursos que a la manca de pluja. D’altre banda la urbanització d’extensions cada vegada més grans de territori porten a inundacions, tant per restar capacitat d’absorció al terreny com per envair les zones de curs. Un exemple seria el riu Danubi, que fou descrit pels romans com una gran zona pantanosa on era impossible distingir les vores; però avui està totalment canalitzat, i com a conseqüència cada vegada que hi ha pluges superiors a les normals, hi ha inundacions. De fet cada any hi ha inundacions en algun riu europeu, canvi climàtic? No, senzillament hem envaït les seves zones naturals d’expansió. Així per evitar aquest problema creat pels humans, fem grans preses on intentem regular el cabal d’aquests rius: “el triomf de l’home sobre la natura”; que també serveix per desar aigua per la sequera i produir energia “neta”. Encara que les preses solen ser més problema que solució: la producció hidràulica genera canvis bruscos de cabal quan aquest és baix generant problemes greus a la biologia del riu, que per altre banda mai generen crescudes possibilitant que algues i plantes creixin en les zones de curs ràpid, les quals frenen aquesta quan la crescuda és inevitable augmentant l’efecte; conservar l’aigua és també un mal negoci, la major part de l’aigua emmagatzemada allí és anòxia (sense oxigen) un veritable verí, aquests llacs evaporen quantitats importants d’aigua que en curs normal omplirien aqüífers on no s’evapora; i regulen els rius quan no plou, quan plou han d’obrir igualment comportes provocant amb el desguàs la inundació que pretesament anava a evitar. En definitiva les preses són grans infraestructures que inunden artificialment una vall, tallen el flux de sediments que en el temps es troben a faltar curs avall, es carreguen la vida del riu tallant el flux biològic, i quan se la necessita no la podem fer servir perquè la natura és més poderosa del que havíem previst; la millor solució seria buscar una solució millor i volar-les totes. Mentre l’aigua sigui una qüestió d’obra publica continuarem patint sequeres i inundacions perquè l’aigua és dúctil però el ciment no.
A principis de segle XXI, amb la perspectiva d’un canvi climàtic i una crisi de funcionament; continuem maltractant aquest abundant mineral de poc preu però valor incalculable. Fa temps parlava de la diferència entre valor i preu. Actualment confonem aquests dos conceptes generant guerres pel petroli i al mateix temps embrutant fonts d’aigua que a la llarga faran inviable sobreviure en aquelles zones; com succeeix en el delta del riu Niger o la bestiesa del Fracking. En definitiva oblidem que som gotes d’aigua que caminen i el nostre destí va lligat a aquest mineral que de tant humil ni te: color, olor ni gust.

 

*no es pot acabar d’assegurar perquè gràcies a les sondes cada vegada es troba més aigua en planetes i satèl·lits.