Gurus en temps de crisi

L’any 1974 Richard Feynman va pronunciar el discurs de graduació de Caltech  el qual tenia per nom “Cargo Cult Science” (una cosa així com Ciència amb càrrega de creença o culte) on desglossava el terme pseudociència. En si el discurs, adreçat als nous graduats en ciència d’aquesta prestigiós institut on ell va ser professor, i els instava a usar sempre l’esperit crític. Quan parlem de ciència sempre tenim a sobre un punt de creença, no podem ho comprovar tot, però això tampoc treu que haguem de prendre les afirmacions científiques com veritats absolutes. Però al mateix temps treia un tema recurrent en la ciència com és Què és ciència i Què són enganys d’un xarlatà de fira.

 

Com vaig exposar en “Economia Ciència o Religió” el mètode científic està molt ben estipulat. Tota afirmació ha d’estar recolzada en experiments o proves controlables i reproduïbles. Òbviament els observadors de la natura només observen i exposen el que veuen, llavors fan conjectures però que no passen de ser conjectures a menys que puguin crear un experiment que demostri la realitat d’aquesta.
Això ha de ser molt clar, qualsevol afirmació sense comprovació experimental no és més que una conjectura, teoria o directament una invenció. En aquests context trobem la pseudociència, mentre que el mon acadèmic esta lligat a la prova empírica; gent amb intuïció, imaginació o vista elabora complexes teories que es venen com a correctes quan normalment hi ha en el millor dels casos bona voluntat.
La ciència durant els anys ha anat elaborant un llenguatge propi, normalment perquè és necessària una precisió en que s’està afirmant, però també cal dir-ho per una mica d’esnobisme. Aquest llenguatge funciona molt be per distingir un text no científic però no és vàlid de forma reciproca. El llenguatge no és la ciència en sí però mentre que és extremadament difícil exposar amb el rigor necessari en llenguatge planer, pots usar amb tota naturalitat el llenguatge científic per descriure un cap de setmana a la platja, i qui diu això pot dir l’existència dels Barrufets. Usar un llenguatge científic no dona veracitat a l’exposició però ajuda a neòfits al tema que s’exposa a identificar com científic quan potser estem davant d’un frau. Com diu Feynman en referència als aeròdroms de les illes del Carib, veure una persona amb cascos caminant per la pista pressuposa que treballa allí quan només és un habitant de l’illa que escolta música que passava per la pista; hem deduït la ocupació d’aquella persona perquè el context és el correcta, però en realitat la persona no te res a veure amb això. La pseudociència aprofita el context on s'esposa per semblar ciència quan no te res a veure amb ella, només s'asembla.
Avui tenim el que anomenem ciències alternatives. Les ciències alternatives no tenen perquè ser falsa ciència, moltes tenen el rigor de qualsevol altre ciència de les anomenades oficials. Tanmateix aquestes tenen diferents estadis que van des de són científics crítics amb la corrent oficial fins el farsant. En aquesta barreja hi trobem per exemple les paraciències, disciplines que estudien fets empírics on la principal dificultat ja no és fer l’experiment sinó demostrar la existència dels fets en sí; també d’altres com les medicines alternatives o l’homeopatia que tenen èxits puntuals però no mostren estadístiques d’eficàcia ni proven cap de les teories en que es basen les seves afirmacions. Però el més desconcertant son les que podríem anomenar pseudosectes; aquetes o intenten demostrar la veracitat d’una creença o basen tot el seu discurs en algun element el qual podem considerar Màgic (coneixements tel·lúrics, revelacions...); i per estrany que sembli aquestes solen tenir més seguiment. El motiu perquè segueixen aquests últims podria ser degut a la senzillesa dels plantejaments per un costat, i la tendència humana en creure amb la màgia, però no tinc cap estudi contrastat que demostri cap de les dues ni tot el contrari.

 

En aquest context existeixen dues maneres de intentar ‘colar’ una conjectura com a veritat científica. La primera és la més senzilla de totes, es publiquen informes i articles on exposar la teoria de torn. La segona és més complicada però molt més efectiva, és abandonar en part el llenguatge científic i el vesteixes de divulgació. La primera requereix contactes si es vol fer colar en publicacions de referència, tanmateix la entrada a les més prestigioses es pot considerar impossible; però hi ha moltes altres publicacions on es publiquen articles seriosos però que no són tant escrupoloses permeten així tenir referències. Normalment en aquest primer estadi hi podem trobar els estafadors; normalment és una operació econòmica on les relacions públiques i d’aparença tenen una gran importància. En el segon lloc hi trobarem els Gurus.
El camí escollit pels Gurus no és fàcil. Tot hi que revistes com “Muy Interesante” te una relativa bona tirada, difícilment algú que escriu allí sigui considerat un savi. Perquè d’això es tracta: de ser un savi oficial. El Guru ha d’aconseguir que d’alguna manera sigui presentat com a tal o en el seu defecte transmeti aquesta sensació. Per aquest motiu adoptarà la postura i la forma de savi, modificarà el seu llenguatge, fixarà un camp atractiu però fugisser pel públic en general, i intentarà buscar una escletxa on cobrir la necessitat d’informació d’aquest camp però que no es cobreix. Una vegada aconsegueixen certa notorietat com a ‘savis’ aconseguir autoritat entre la massa només és qüestió de temps i perseverança.
El Guru te dos objectius en la vida: notorietat i guanyar-se la vida a poder ser be. El Guru no és cap científic, en el millor dels casos un regular divulgador. Regular en el sentit que per poder fer divulgació és necessari un domini del que parles. En aquest sentit tenim el periodista de ciència, el qual sol ser molt cautelós amb les seves afirmacions i intenta només aprofundir fins on el seu nivell li permet. Però el Guru no pot permetre’s aquesta superficialitat i simula profunditat.
En aquests temps de crisi on la gent se sent sola i amb necessitat d’orientació, el Guru s’erigeix com a far. Surten com bolets, venen llibres, parlen en Televisions i ràdios, y tenen articles setmanals en la premsa. I de la mateixa manera que augmenten les sectes i les vocacions religioses, la gent que creu en la ciència i el coneixement també augmenta. Com exposava en “Science people and beliefs” el llenguatge científic i el poc nivell en ciència en general que hi ha en la població fa que aquesta segueixi els Gurus amb promeses de miracles pseudocientíficament provats avanç que la rigorosa però poc atractiva ciència real. Carl Sagan va enlluernar al món sencer amb la seva sèrie Cosmos (i el llibre anterior a aquesta) sent amè a la vegada que rigorós; necessitem més Sagan si volem guanyar la partida als Gurus.