La dimensió desconeguda

Algú ha imaginat viure dins un quadre de Dalí? Pot semblar difícil  fins i tot impossible però si en realitat hi visquéssim aquell món irreal seria la nostra quotidianitat. La nostra realitat la conformen les coses que ens trobem cada dia. Canviar fins i tot les lleis de la física no seria cap problema sempre que haguem viscut amb aquestes lleis tota la vida.

Va haver una sèrie de televisió de gran èxit de la qual s’han fet moltes seqüeles anomenada “la dimensió desconeguda”. Allí la gent normal es veia enfrontada a una situació excepcional. El seu món de sobte li canviaven les regles. Pels protagonistes els generava una total indefensió, tot el que havien aprés durant la seva vida, no servia per afrontar la nova situació, i havien d’adaptar-se primer al nou entorn, i desprès trobar solucions que no sabien si valdrien o no.

Avui hem d’afrontar-nos a aquesta dimensió desconeguda. Els paràmetres que fins avui tant econòmica com socialment havíem imperat han desaparegut. Els canvis radicals que està petin el nostre entorn fa que les solucions de tota la vida no serveixin. I els primers que estan petin aquest canvi són els qui porten les regnes de la societat. Politics, als directius o agents socials tenen reptes que avanç no hi eren, o si hi eren no tenen res a veure amb com s’havien mostrat avanç. 

Els humans tenim angoixa a la incertesa. De fet la major part de la nostra acció és evitar-la.  Per una altre costat el nostre cervell tendeix a identificar qualsevol nou objecte amb quelcom ja conegut. D’aquesta manera és molt fàcil confondre un nou repte en quelcom ja conegut i a partir d’aquí obrar en conseqüència. Així senzillament per error aplicarem solucions improcedents a problemes que en els millor dels casos només seran innòcues, sinó directament ampliaran el problema existent. Però la perversió de la situació comença quan qui es troba el repta veu que està davant de quelcom nou i continua volen aplicar les solucions velles a l’espera que obri el miracle. Pot semblar una postura estúpida, que ho és, però l’angoixa de buscar una solució la qual es del tot impossible saber si funcionarà, fa que s’opti per tornar a provar la solució coneguda.

En aquest context el polític, econòmic i empresarial actual; te davant una sèrie de reptes que pot tenen a veure amb els que han tingut fins avui. En un món altament mecanitzat no es poden basar els impostos amb les rendes del treball perquè aquest cada vegada te menys pes en el preu i beneficis que s’obtenen, com es del tot il·lògic continuar gravant amb impostos a particulars exclusivament quan el 90% de les transaccions comercials són de tipus dinerari, és a dir especulació en borsa. Com no te sentit continuar amb una politiques d’expansió: infraestructures, construcció, mineria... quan hem arribat als llims de la terra, o confiar que l’augment de la població garantirà les pensions quan la mecanització entre d’altres coses està acabant amb la feina i per tant aquest increment de població no sols no podrà pagar la jubilació dels vells sinó que problemes tindrà per sobreviure.

La crisi actual, que va començar als 70 de fet, es vol solucionar fugint endavant. Cal dir que això mig els va funcionar als 90, desprès de dues dècades de crisi, va venir aquesta bonança la qual va explotar de forma inesperada (per alguns) al 2007. Però a diferencia dels 70 on varen intentar mesures més proteccionistes vers la població, i gràcies això la crisi va poder mantenir un nivells acceptables, avui en canvi sostenen que són necessàries unes mesures draconianes per tornar el més ràpid possible a la situació anterior. Aquestes mesures que directament tenen com objectiu acabar amb l’etat del benestar a la vegada acabaran amb la massa de consumidors. Potser creuen que les noves elits de consumidors dels estats emergents supleixin la dels decadents occidentals, però tampoc s’ha d’oblidar que el seu creixement ha estat a base de vendre als occidentals, i ara que han començat a deixar de comprar el seu creixement comença a alentir-se.

Hem entrat en la dimensió desconeguda. Les solucions que varen servir, o senzillament van semblar que havien funcionat, ara no són vàlides. I no és que aqueta deducció sigui feta desprès d’un anàlisi molt acurat, directament porten aplicant-les tres anys amb resultats nefastos. Però ells continuen. La situació empitjora dia a dia, però increïblement ells insisteixen que ja hi ha una recuperació, i al mateix temps demanen més sacrificis. Realment això és pur cinisme però en part tampoc ho és perquè ells si que viuen en una dimensió desconeguda on continuen gaudint de privilegis, sous i comoditats que la majoria de la població ara els estan negant. Des d’aquesta perspectiva el seu món va be, i el nostre, el de veritat per ells és una dimensió del tot desconeguda.