Massa crítica

Podríem convenir que el concert de Nadal de 2013 ha estat el concert on el públic va “flipar mandonguilles”. I no em refereixo al fet de que sortís més o menys bé, sinó al fet de que no s’esperaven trobar una obra com el Magnificat de John Rutter. Sí, el programa posava Magnificat d’un tal Rutter però la majoria no imaginava exactament això. Indiscutiblement la coral hem abastit una nova fita, demostrant que amb treball i il·lusió tot és possible (o gaire bé tot).

El concert ens ha sortit genial. Com sempre hi ha hagut coses però d’ordre menor en respecte al conjunt de la obra, en el cas del Magnificat; i inapreciables, si van existir, en les Nadales. Però el més important és que se’m va fer curt, tot i ser en temps més llarga que el Gloria de l’any passat. Tot el cor transmetia ganes i convicció davant d’una obra complicada en tessitura (molt alta) i ritme que hem defensat valentament en l’escenari. Un altre aspecte és si ha sortit més o menys bé, només parlo del que he sentit jo; però la veritat no he notat en molts passatges massa diferència entre nosaltres i els cors professionals de les gravacions del Youtube (també cal fer esment que el meu criteri barrejat amb l’eufòria no és massa fiable). Per acabar-ho de rematar hem tingut unes solistes i solista que han estat sensacionals i una Orquestra en majúscula que ho ha brodat.

Us preguntareu que te a veure Massa Crítica amb tot plegat. Una bomba atòmica explota gràcies a la reacció en cadena produïda per la partició en dos d’un nucli d’urani al rebre l’impacta d’un neutró, el qual deixa anar més neutrons per partir altres nuclis d’urani. Aquesta és una reacció natural però afortunadament no estan explotant constantment les mines d’urani; això és degut a que només li succeeix a un isòtop concret de l’urani, el qual te una abundància relativa molt petita en comparació amb el normal, i en cas de fissió d’un d’aquests és impossible que els neutrons producte trobin un altre d’aquests isòtops fissionables. Per fer bombes és imprescindible augmentar la concentració dels fissionables fins arribar a un punt on la probabilitat de que trobar un isòtop correcte per part dels neutrons producte sigui 1 (segur); aquesta concentració depèn de la massa total d’urani (normal i especial) i d’això s’anomena Massa Crítica.

Ara en aquests moments (si és que encara llegiu) enteneu menys de que va això. Desprès del concert l’eufòria ha fet que la majoria haguem pensat: desprès del 12 de gener, Què més? Òbviament d’altres (no he fet cap enquesta) preferirien calma. Jo seria dels d’augmentar el nivell d’ambició però això no em treu de reflexionar sobre que implica realment això. La nostra coral és molt inclusiva (una de les seves millors característiques) amb gent de tota mena, tant d’edat, com nivell musical o disponibilitat temporal. Per tant els objectius primers que cada membre pugui tenir són d’allò més diversos però al pertànyer al grup tots fem nostre el del grup, aconseguint gràcies a l’esforç de tots reeixir el resultat total. 

Hem de ser conscients que majors reptes significa igual  o major dedicació. Per sort portem gràcies a l’esforç d’en Marc, que mai podrem agrair el suficient, un bagatge i un camí que ens acosta a aquestes noves fites. Cada esglaó que pugem ens acosta a fites més altes, no perquè som una mica millors (que també) sinó perquè estem més a prop. Però a cada esglaó que un puja el vertigen augmenta i pot generar dubtes a gent amb ambicions més modestes. Per sort si hi ha prou gent amb confiança, i aquesta es transmet a qui pot defallir , en canvi si el vertigen s'apodera en d'una part suficient tot el conjunt pot defallir amb ells. 

Afortunadament no hem defallit i on hem arribat està molt be (però que molt) i hem de gaudir-ho, però no hem de caure en la autocomplaença o l’estancament perquè sempre és el primer pas cap de la decadència, i en aquest punt crec que tots hi estaríem d’acord. Per altre costat tampoc podem passar-nos amb els objectius, no en el sentit de ser ambiciosos, sinó quant risc i implicació estem disposats a assumir. Hem de pensar que qui més feina carrega és en Marc i a més ho fa a l’avançada, així que hem d’estar segurs no en les nostres forces, que les tenim, sinó en el nostre compromís, per no decebre l’esforç generós i la confiança posada en nosaltres per la seva part. En aquest sentit em sento orgullós de pertànyer a un grup que fins avui ha estat on ha d’estar i de tenir com a director algú com en Marc.

Tots sabem que en el transcurs d'un semetre la nostra moral pateix alts i baixos. El corredor solitari en un moment de defalliment pensa en parar la cursa, en canvi quan està acompanyat d’altres en la cursa aquests l’ajuden a continuar i superar el mal moment; però si el numero de companys que defalleixen és gran tots acaben asseguts a la primera pedra que troben; al final la continuïtat de la cursa depèn de superar un numero de corredors que no defalleixin a la vegada, és a dir una massa crítica de corredors que tiben. En aquest sentit podem comparar el comportament col·lectiu de la coral amb el de l’urani, si no hi ha prou massa crítica els esforços individuals no influeixen en el resultat col·lectiu, aquests serien com els neutrons que no serien capaços de trobar l’isòtop correcte; tanmateix a nivell personal aquest treball mai és en va però no es beneficiaria del plus que aporta el grup.

Les bombes funcionen perquè al començar la seqüència explosiva, aquesta augmenta la temperatura, permetent que l’urani normal també acabi fissionant com l’especial; que és una mica el que succeeix el cor que avança gràcies a assolir la massa crítica, i a l’avançar arrossega incorporant als que potser no haguessin volgut tanta implicació però al final han acabat treballant i implicats com el primer. 

Jo soc dels que no es conformen en quedar-se aquí. I crec que aquesta massa crítica hi és a la coral. Només que hem de ser conscients que avançar implicarà un grau més d’exigència personal, que el nostre compromís individual no només influeix en la nostra actuació individual sinó que ajuda al comportament col·lectiu, i que podem defallir puntualment perquè el grup ens ajudarà però al mateix moment pensar que restem massa crítica al grup. En definitiva avançar ser ambiciosos però amb compte de no despenjar cantaires i trenquem la fantàstica dinàmica que te el grup avui.

Res més ja sabeu que soc com l’alegria de la huerta pel que fa l’optimisme. I una vegada acabada la reflexió gris tirant a negre, crec que aconseguir la Lluna no es una petita passa com va dir Armstrog sinó quelcom més petit que un pèl de mosca per algú que vol anar a les estrelles. 

Go go Scriny!!